dijous, 19 de desembre de 2013

La dictadura de Primo de Rivera a Viladecans, 1923-1930 (2)

Pere Masallach i Monmany, al centre de la imatge, posa per al fotògraf a la seva casa de l’actual carrer de Pi i Margall, acompanyat de la seva germana, la seva néta Rosa i alguns membres de la família Comellas Guitart, l’any 1949. Autoria fotogràfica desconeguda 

El general Primo de Rivera rebut durant una visita a la població aragonesa d’Alcanyís, a mitjan dels anys vint. Arxiu Històric Fotogràfic de Telefònica
Ja feia hores que s’havia desplaçat fins a la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat per assistir a la solemne recepció que s’havia d’oferir al general Primo de Rivera, cap del Govern espanyol des de setembre de 1923. Era el matí del diumenge 17 d’octubre de 1926 i Pere Masallach, aleshores alcalde de Viladecans, formava part de la nombrosa comitiva que esperava l’arribada del dictador. Entre molts d’altres, s’hi trobaven també el cap regional d’Unió Patriòtica, Andreu Gassó i Vidal, el capità general de la regió militar, els governadors civil i militar de la província, a més dels alcaldes de Sant Feliu de Llobregat, del mateix l’Hospitalet, del Prat de Llobregat, de Molins de Rei, de Sant Boi de Llobregat, de Gavà i de Cervelló. 
Cap al migdia va arribar finalment el Marquès d’Estella als carrers de l’Hospitalet, guarnits per a l’ocasió. Desplaçat tot el seguici fins a la Casa de la Vila i després dels parlaments del rector de la parròquia i del secretari de l’ajuntament local –el qual va llegir la darrera acta del Ple on es nomenava el dictador com a Fill Adoptiu de la localitat–, el general Miguel Primo de Rivera va prendre la paraula, tot indicant que l’esdevenidor de Catalunya i España havia de ser el de viure sempre unides sense divisions ni partidismes i que España havia de ser un jardí on existís diversitat de flors, les quals, conjuntament, formaven un pom bonic i flairós. En el seu discurs va acabar dient que a l’igual que hi havia ocells en un jardí que refilaven de forma diversa, hi havia en Espanya fills de la mateixa pàtria que parlaven català i vascuence, els quals havien de ser germans i viure agrupats sota un mateix cel. 
Mentre assistia a aquell acte, Pere Masallach, de gairebé 60 anys d’edat, es trobava en el moment àlgid del seu mandat, com a màxima autoritat de Viladecans, durant el període de la dictadura. Lluny –temporalment i ideològicament parlant– restaven aquells temps de la primera dècada del segle on Masallach va tastar l’alcaldia, per primer cop, després de les eleccions municipals de maig de 1909. Llavors, Pere Masallach era candidat del republicanisme federal local i un dels portaveus d’aquells conjunt de veïns del poble –majoritàriament, jornalers i petits propietaris– que es congregaven sovint en el cafè d’en Jaume Bonet, a la carretera, on s’havia bastit a finals del segle XIX la Societat Recreativa La Fraternitat. Efectivament, cap a inicis de segle en Pere Masallach –conegut per tots els seus veïns com el Peret de l’Agustí–, era un representant dels anomenats “fraternos”; és a dir, dels republicans seguidors del diputat Josep Rubau Donadeu, que al poble estaven encapçalats pels veïns Baldiri Miernau i Monmany i Jaume Pugés i Masellach.
El perquè l’home republicà i federal del 1909, passà a ser l’alcalde de la dictadura primoriverista a Viladecans és una cosa que ara per ara no té una explicació clara. Tot i això, podem aventurar una hipòtesi que passaria per suposar una certa basculació ideològica conservadora del nostre protagonista, encara que situant-se al marge del catalanisme lligaire hegemònic, al poble, durant bona part de la segona dècada del segle XX. També podríem pensar que el que realment passava al Viladecans de l’època és que no hi havia una adscripció ben clara de la majoria dels veïns cap a posicions ideològiques rígides, sinó que el que més aviat existia eren sentiments de pertinença cap a bàndols oposats, del tot determinats per lligams de parentiu o per interessos econòmics de diversa índole. 
Fos com fos, Pere Masallach semblava situar-se, cap a l’inici del període dictatorial, en una posició idònia, allunyat de les vel·leïtats republicanes de joventut, marginat dels interessos dels lligaires conservadors, però ben situat en defensa de les posicions d’ordre, jerarquia i pau social que el nou govern reclamava als dirigents locals. I així, arribem al 17 de març de 1924, data en què arribà a l’ajuntament una ordre emanada del Govern Civil, en què es procedia al cessament de l’ajuntament format el mes d’octubre de 1923 i al nomenament d’un de nou format per Pere Masallach, Jaume Térmens i Campderrós, Francesc Arnau i Pascual, Francesc Pau i Mas, Marcel·lí Calbet i Cendra, Jaume Pugés i Reguan, Francesc Tort i Nicolau, Baldiri Faura i Tetas, i Jaume Vila i Duran. Una ordre que tothom esperava després de la publicació, a inicis d’aquell mateix mes, de l’Estatut Municipal elaborat pel director general d’administració José Calvo Sotelo.
El nou ajuntament, constituït el 21 del mateix mes, elegiria Pere Masallach com a alcalde i Francesc Tort, Jaume Térmens i Francesc Arnau, com a primer i segon tinent d’alcalde i síndic procurador, respectivament. La resta de veïns esmentats en l’ordre del 17 de març, van ser considerats mers regidors sense presència en la Comissió Municipal Permanent, veritable òrgan de govern del poble durant tot el període de la Dictadura.
Així doncs, a partir de finals de març de 1924, es formà un ajuntament compost per nou regidors. Només Pere Masallach –durant els consistoris formats de 1909 fins a 1911–, i Francesc Tort –regidor de la minoria en els ajuntaments lligaires de Josep Bonich (1914-1917)– s’havien assegut abans en un Ple de l’ajuntament. La resta de regidors del període 1924-1930 eren nous en el càrrec i encetaven una etapa d’aparent aturada de les disputes partidistes dins del municipi. Malgrat tot, no creiem que fossin persones apolítiques: un cop d’ull a les fonts consultades admeten un comportament de l’ajuntament, totalment servil cap a les ordres generades des del Govern Civil o el delegat governatiu del partit judicial. 
Fins i tot, creiem que part o la totalitat dels regidors de l’ajuntament impulsarien, o com a mínim estarien al cas dels intents de formació del grup de la Unió Patriòtica de Viladecans, engegada, segurament, també a mitjans de l’any 1924, sota la presidència del veí Joan Casellas i Miret. La mort de Casellas, però, dos anys després, deixà els ben segurs minoritaris upetistes del poble, sense la imprescindible direcció. 
Els maldats esforços dels caps comarcal i provincial d’U.P. de revitalitzar, posteriorment, la flama del grup local del partit, que havia nascut dels interessos dels de dalt i no a partir de la força del poble, explica no només la manca de suports viladecanencs cap a la Dictadura, sinó també la impossibilitat de Pere Masallach de tornar al poder local, després de la destitució de Primo de Rivera, de mans del rei, a inicis de 1930. La participació Pere Masallach en les primeres eleccions locals de la Segona República, només obtindria la minsa recompensa de ser regidor, per la minoria conservadora, entre 1931 i 1934, dins dels ajuntaments dominats per la força del catalanisme d’esquerres d’Esquerra Republicana de Catalunya.
El moment dels homes que havia representat la Dictadura de Primo de Rivera al poble, semblava conclòs. Només la dictadura franquista rescataria el nom d’algun d’ells: Pere Masallach, alcalde de 1939 a 1941 i regidor de 1939 a 1942; Francesc Arnau, regidor de 1939 a 1941; Marcel·lí Calbet, de 1941 fins a 1947; o Baldiri Faura, de 1945 a 1947. El nou estat, nascut del Alzamiento Nacional del 1936, reclamava la participació activa de gent d’ordre i ells ho eren. 
Xavier Calderé i Bel