diumenge, 15 de desembre del 2013

Les resistències dels bisbes a demanar perdó

Suposo que com molta altra gent, m’he sentit decebuda en veure la nota de la Conferència Episcopal Tarraconense sobre les beatificacions d’alguns dels cristians assassinats durant la guerra civil, nota en la qual simplement es repeteix el que els bisbes ja havien dit fa anys en un altre document: «Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l’Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó; però alhora som també conscients del paper insubstituïble que ha tingut l’Església i el cristianisme en la història mil·lenària de Catalunya». Una jerarquia que habitualment jutja tot i tothom i els assenyala amb el dit per tot allò ben concret que creu que fan malament, quan es tracta de si mateixa opta per una insípida i generalitzada disculpa.
És una ocasió perduda i gens en sintonia amb els aires ni del Concili Vaticà II ni del tarannà de l’actual bisbe de Roma. El tema de la guerra civil penso que és més complex del que habitualment es diu i a mi m’hagués agradat que l’Església hagués reconegut algunes coses:
  1. La duresa de la vida de jornalers del camp i dels obrers en el primer terç del segle passat. La desigualtat social, l’endarreriment, la manca d’educació i la fam que vivien, la injustícia amb què eren tractats, la coerció que s’exercia sobre ells –legal i il·legal–, la manca d’un règim democràtic. Sistema a què la institució eclesiàstica, en la seva majoria, donava suport. En el convenciment –que va durar fins al Concili Vaticà II– que aquest ordre social era el volgut per Déu i en el qual l’Església tenia uns drets determinats, més allà del bé i del mal. La millora de la vida de la gent tenia a veure amb la caritat i no amb la justícia. Així els pobres trobarien consol en l’altra vida i els rics es farien millors exercint la caritat. L’Església va causar molta ira i va donar peu a reforçar un anticlericalisme que encara dura.
  2. El fet que a la II República s’hi va arribar amb tota la legalitat i democràticament.
  3. La millora que la República va representar per a la vida dels més pobres. En els pocs anys que va durar va fer una tasca excepcional en el camp educatiu, sanitari, de reconeixement dels drets de la dona i dels infants, a més de la difícil reforma agrària, que no va acabar de quallar.
  4. L’«Alzamiento Nacional» va ser il·legítim i il·legal i va causar en la guerra i en la postguerra un munt de morts i de salvatgement represaliats, a banda de tornar a la fam, a la precarietat i a la ignorància la majoria de la població. L’Església, que va patir injustament durant la guerra les conseqüències de l’anticlericalisme general que ella mateixa havia provocat, va legitimar el règim i va abusar de la seva posició intentant imposar el seu credo –mai millor dit– a tothom, amb el nacionalcatolicisme.

Durant el franquisme moltes institucions cristianes van donar cobertura i suport als qui lluitaven clandestinament pel retorn de la democràcia. Però la major part de la jerarquia eclesiàstica més aviat va intentar impedir-ho. Jo he pogut assistir a un homenatge de CCOO als capellans obrers que van permetre que en les esglésies es fessin les primeres reunions sindicals. Però no he vist mai que els bisbes els reconeguessin la valentia d’aquest gest tan propi de l’Evangeli. Al contrari.
Amb el temps i el Concili, moltes coses han canviat. Penso que és veritat que l’Església ha fet i continua fent grans aportacions, però no m’agrada que cada vegada que ens equivoquem, s’utilitzin les «bones obres» com a tapadora i justificació d’actituds i fets injustificables. Tan injustificables com els assassinats d’eclesiàstics senzillament pel fet de ser-ho. Perquè, francament, tallar els collons del bisbe de Barbastre de viu en viu i anar-los a passejar pels bars del poble, com es va fer, no em sembla que sigui un fet per sentir-se’n orgullós. 
M’hagués agradat, doncs, una altra mena de nota dels bisbes. Igual com m’agradaria que alguns anticlericals fossin capaços de veure alguna cosa positiva en l’Església. Però encara ens ho hem de treballar.
Mercè Solé