Vaga a la Camy, any 1969: cosa de capellans obrers i altres subversius (1)

Joseph Cardijn, amb representants de la JOC de Catalunya, els anys 50.

L’any 1963, el general Franco havia atorgat el títol d’”Empresa Modelo” i el premi corresponent a Derivados Lácteos S.A. –la productora dels gelats Camay, “mejores no hay”–, nascuda no gaire temps abans. Pocs mesos després d’aquest fet, no tenint-ne prou de vendre’ns xocolatines blanques i negres amb cromo, la monopolística suïssa Nestlé comprà aquella modèlica empresa pretenent abastir de fredor llepable tot Espanya i el sud de França. La comprà tota ella; inclosa la  fàbrica que estava construint a Viladecans.

Quan va ser l’hora, Nestlé es limità a substituir el nom de la marca Camay per la de Camy. Menjant-se la lletra “A” deixava de coincidir amb el d’una potent marca de sabons francesos. Fet així, el mes d’abril de 1965, el ministre sense cartera Gual Villalbí vingué a Viladecans a inaugurar les noves instal·lacions i a encetar una vida fabril que durà fins fa ben poc, en què Nestlé ens deixà tirats per anar-se’n a millorar la taxa de guany a Marchamalo de Guadalajara.

La nova planta funcionà com una seda (per a Nestlé, és clar), durant quatre anys. Fins que el 14 de maig de l’any 1969, quaranta treballadors de les cambres frigorífiques, quasi bé tots ells temporers, presentaren un escrit a la direcció de la fàbrica demanant-li: un augment salarial que fes arribar el sou com a mínim fins a 300 ptes. diàries; millores en les condicions de treball; diferent contractació i major participació en l’organització de la feina. El seu treball consistia en estibar i descarregar caixes de gelats en l’interior de les cambres frigorífiques a 35 graus sota zero, per acabar-les carregant a furgonetes i camions de “reparto” en un exterior a 30 graus positius; cobrant amb prou feines un sou de 5.000 ptes. mensuals (30€), quan el salari mínim començava a fregar unes esquifides 4.000 ptes. 

La sorpresa del gerent en rebre la respectuosa petició dels estibadors de baix fou de campionat, com podeu imaginar. Era la primera vegada que algú tenia l’atreviment de fer-ho per escrit i de manera col·lectiva. L’home passà de la sorpresa a l’estupor quan veié que eren, no un sinó dos, capellans els obrers que encapçalaven la reivindicació i la representació. Un d’ells, era el mateix home que un mes i mig abans havia contractat per mediació subrepticia d’Esperança Atarés Solans, una empleada de les oficines de fàbrica de 23 anys, que fins pocs mesos abans havia presidit la JOC de Barcelona. A dia d’avui, aquella jove obrera catòlica és l’abadessa del monestir benedictí de Sant Pere de les Puel·les. Es va fer monja l’any 1976, no precisament per relació de causa-efecte d’aquesta vaga, sinó per vocació sobrevinguda després d’uns tràgics fets de l’any 1974. 

Seguim amb la vaga. Els dies 15 i 16 foren dies d’estira i arronsa entre una  comissió obrera i un director de fàbrica espaordit i atrapat entre l’obligació que el sistema li imposava i un sentit de la justicia que per moments se li esfumava. L’obligació li venia de Suïssa, la mala consciència de la pertinença als anomenats “Equips de Matrimoni de la Mare de Déu” que dins les seves reunions de “revisió de vida” li havien presentat com a cosa meravellosament cristiana l’experiència pastoral dels capellans obrers.

L’ empresa, digué un NO taxatiu, a totes les reivindicacions. Partint d’aquest NO, el dia 17, els quaranta treballadors de la cambra frigorífica iniciaren una protesta en forma de “treball lent”. La direcció els tancà dins de la “nevera”, una bona estona, perquè s’ho repensessin. En sortir, la resposta obrera continuà essent la mateixa i quasibé ningú carregava furgons i camionetes. 

Prèvia consulta a la “Dirección Provincial del Trabajo”, el dia 19 l’empresa sancionà 5 treballadors. No aconseguint desfer el moviment, l’endemà dia 20 acomiadà el dos capellans. A partir d’aquest moment la vaga fou total a la cambra frigorífica. El dia 22 els quaranta treballadors foren acomiadats i Nestlé començà a contractar esquirols entre els jornalers disponibles a la plaça Urquinaona de Barcelona, i entre els homes que a la plaça de Viladecans els comissionistes caps de colla “Morret” i “Nicolás” tenien a disposició dels pagesos per anar a jornal.

El dia 23, mitjançant advocat i sense passar per la inútil tramitació de la CNS, els acomiadats presentaren demanda a Magistratura. Mentrestant, dins la fàbrica, les setanta treballadores de producció responien solidàriament posant-se a fer el mateix: treball lent. I a oficines, els administratius esperonats per l’Esperança també es pronunciaven a favor de les reivindicacions dels eventuals de la cambra i prenien l’actitud de fer el ronsa. Neguitosa, l’empresa prometé un futur augment de sous a tots plegats –si deixaven de fer el que feien– i va readmetre als companys amb contracte fix de la cambra, perquè els necessitava. Finalment, amb amenaces i coaccions aconseguí restablir la normalitat passats uns dies. Per fer-vos una idea: el cap de producció, a tota aquella noia que anava tres cops al lavabo en el transcurs del matí, me l’enviava a l’uròleg a buscar un certificat... 

El conflicte no acabà aquí, amb la senzilla i habitual victòria per part de l’empresa, davant un conflicte quasibé espontani, sinó que tingué una segona part. Haurem de tenir present que aquests fets es produïen 15 dies després d’aixecar-se l’Estat d’Excepció que Fraga Iribarne havia instaurat després de l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona el mes de gener, i el món clandestí tenia moltes ganes d’emergir i prendre aire. Abans d’entrar-hi però, vegem qui eren aquells capellans i que se’n va fer d’ells.  

Eren: mossèn Josep Maria de la Hoz Hernando i mossèn Esteve Vidal Pons.
A dia d’avui, en Josep Maria és un respectable jubilat de 73 anys, casat i amb fills que viu a Mataró, fa voluntariat donant clases de català i participa en l’elaboració d’estudis sindicals. L’Esteve, talment com en Josep Maria, té 78 anys i viu a Montigalà a tocar de Santa Coloma, inserit en la vida d’aquells barris. Cap d’ells és ara capellà. Tots dos penjaren els hàbits.

El primer, en De la Hoz, havia nascut a Honrubia de la Cuesta a la província de Segòvia. Fou un capellà diocesà de gran preparació intelectual que acompanyava com a assistent l’arquebisbe Modrego en els darrers temps del Concili a Roma, en tant que hi estudiava Història de les Religions. L’any 1967 deixà la parròquia de Sitges de la qual fou vicari i entrà en el mon fabril fent de tallador de pells. Quan va entrar a treballar a Camy era el Consiliari de la JOC femenina de l’arxidiòcesi barcelonina. Acomiadat de la fàbrica dels gelats, entrà a treballar a la Vulcano de la Barceloneta i fou estant allà que deixà de ser capellà per esdevenir  sindicalista de totes totes. Sempre dins la USO (Unió Sindical Obrera), i fins el 1982 fou el responsable de formació del sindicat dins l’Executiva Federal.  

El segon, en Vidal Pons, era de Navàs, al Bages. Com tants d’altres capellans missioners d’aquella comarca era claretià. Una vegada ordenat sacerdot fou destinat a la ciutat de Los Ángeles dels Estats Units, al barri a tocar de Hollywood per fer-hi de vicari. S’hi passà sis anys. Allà entrà en crisi en adonar-se del poc que sabia del món real fora del sacerdoci. Aprofitant una vinguda de vacances a Barcelona, volgué resoldre el  problema respecte el món obrer capbussant-s’hi.

S’estava passant els dies a la ciutat cooperativa de Sant Boi i, sense més ni més, se li ocorregué demanar entrar a treballar a Metron. Fou acceptat, però a algú més perspicaç que el primer seleccionador li degué semblar sospitosa aquella santa  innocència, i fou rebutjat el primer dia. Així és com, amb la primera lliçó apressa, discretament i dissimuladament demanà entrar a treballar a Camy. I aquí sí. Aquí canvià de vida.

Tan aviat com fou acomiadat de la dels gelats, passà a la Bra de Sant Boi, i com us podeu imaginar, no va trigar gaires mesos a organitzar un altre cristo i també en sortí acomiadat. Prèviament, però, l’empresa intentà una conciliació –o compra– oferint-li un bon lloc comercial a l’estranger aprofitant el seu saber perfectament l’anglès, que ell no acceptà. Deixà de ser capellà quan el requeriren a reincorporar-se a la disciplina de l’orde claretià, i es dedicà a viure secularment i cristianament com a obrer.

Això dels capellans obrers era un moviment sorgit a França poc després de la Segona Guerra Mundial, com a resposta pastoral a la progresiva descristianització del moviment obrer, anteriorment profetitzada per Joseph Cardijn, el fundador de la JOC. Inicialment, el moviment dels capellans fou mirat amb recel per la jerarquia pel perill de pèrdua d’efectius, donat que significava una nova manera d’evangelitzar i d’estar dins el món, molt arriscada pel que fa a la continuïtat vocacional. A resultes del Concili, però, agafà embranzida i s’escampà fora de França. Certament, molts d’aquells sacerdots acabaren plegant veles i sotanes dins un fenomen més general iniciat a finals dels anys seixanta. Aquí, a casa nostra, tingueren molt ressò l’anomenat grup de “la fiambrera” de Santa Coloma, Badalona i Besòs, i el de Cornellà que es conformà al voltant del jesuita Garcia Nieto, de Frederic Prieto i d’altres. Amb la crisi dels anys setanta i vuitanta, el moviment anà minvant fins pràcticament desaparèixer, fruit dels acomiadaments i l’alerta empresarial que els relegava a ser contractats només per petites empreses. Ara, tots aquells obrers de vocació, opositors al nacionalcatolicisme, són jubilats.

(continuarà)