Després d’haver repassat la història de l’empresonament i el judici del Manquet, i especialment després d’haver repassat els qui el van avalar per aconseguir que li rebaixessinn la condemna, tindria ganes ara, per acabar, de treure’n algunes reflexions i conclusions.
I el que d’entrada em surt de dir és que m’alegra que personatges tan rellevants del poder franquista viladecanenc com l’alcalde Nicasi Marieges o el cap de Falange Doctor Ferro, o del món catòlic com el vicari Josep Maria Cullell i el campaner Baldiri Miracle volguessin “mullar-se” per afavorir el nostre personatge, en un acció de la qual no en podien treure cap profit sinó més aviat, si de cas, algun problema. (I també em sorprèn desagradablement que altres personatges que haurien pogut fer el mateix no ho fessin, com és el cas evident del rector Josep Homar, però no només ell).
De l’actitud dels Marieges, Ferro, Cullell i Miracle, la primera cosa que se’n pot deduir és, crec jo, que Josep Iturrioz devia ser un personatge d’una altura humana considerable. Un home que sabia manar, que li agradava manar, i que ho feia notar. I que això que tan bé sabia fer, ho havia posat al servei, en primer lloc, dels ideals republicans d’una societat més justa i digna. I després, quan el juliol del 36 tot es va posar de cap per avall, va posar les seves capacitats al servei d’evitar totes les desgràcies que es poguessin evitar i d’estalviar patiments inútils, perquè, sens dubte, les seves conviccions democràtiques i socials incloïen el respecte a totes les persones independentment del que pensessin, i la recerca d’una societat en què fos possible per a tothom viure-hi amb una bàsica concòrdia. Això, aquestes conviccions que ell va saber traduir també en fets i accions, va ser reconegut i valorat per una part dels qui estaven al bàndol contrari i, en algun cas, com el ja prou esmentat de Baldiri Miracle, va arribar fins a l’establiment d’una relació permanent d’amistat.
Però hi ha també una altra cosa que es pot deduir, mirant-ho des de la banda contrària. I és que, en el bàndol vencedor, en part dels seus membres, hi hagué una capacitat de respecte i valoració dels vençuts. Dient això no pretenc, certament, minimitzar la brutalitat de la repressió franquista en la postguerra, ni la complicitat en aquesta repressió per part dels sectors socials viladecanencs del bàndol vencedor. El Doctor Ferro i l’alcalde Marieges van contribuir notablement, sens dubte, a la repressió de la postguerra. Però la seva actitud en aquest cas, desafiant els màxims dirigents del nou règim que volien convertir el Manquet en síntesi de totes les malvestats del bàndol republicà, fa adonar que, en aquells anys duríssims, no tot va ser totalment blanc o negre, i que pretendre veure-ho així és una falsificació de la història.
Anant més enllà de la història concreta del Manquet, hi ha una cosa prou sabuda però que la lectura d’aquests papers torna a posar en relleu, i que crec que fóra bo que a Viladecans fóssim capaços de destacar-la més i sentir-nos-en orgullosos. La carta signada per nou ciutadans de Viladecans que esmentàvem en l’article anterior ho formula així: “Manifestamos, con verdadera satisfacción, que nuestro pueblo es de los pocos de la zona marxista en el que no se perpetró ningún asesinato”. És un mèrit, indubtablement, de les nostres autoritats republicanes, i un exemple de la seva voluntat democràtica i de la seva capacitat de connectar amb els qui no estaven en el seu bàndol. Si algun dia fóssim capaços d’escriure una història compartida, matisada i oberta d’aquells anys tràgics, aquest seria un aspecte que ens hauria de fer goig de ressaltar.
I per acabar, deixeu-me dir una cosa que em sembla que ja he comentat algun altre cop, però que crec que, amb tot el que portem vist, resulta ja molt evident. Viladecans està en deute amb Josep Iturrioz. Li hem de dedicar un carrer. N’hem dedicat un a l’alcalde Llorenç Puig i un altre al president del Comitè Mariano Sanjuán. Falta el tercer, el carrer de Josep Iturrioz, el Manquet.
Josep Lligadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada