L'antic carrer del Cós

Tot llegint el Recull de folklore gavanenc de Josep Campmany, em vaig trobar amb aquesta explicació: “Era tradició a Gavà, i d’altres pobles del Delta del Llobregat, des d’almenys el segle XIV, durant els dies de la Festa Major, realitzar una carrera de cavalls en la que els pagesos amb muntura demostraven les seves habilitats, i competien per assolir el primer lloc. Aquesta cursa de cavalls s’anomenava el “cós”, i tenia lloc als afores del poble”.
Això em va fer pensar en una frase que li havía llegit a mossèn Andreu Samaranch en la seva documentació de l’arxiu parroquial. Samaranch deia textualment: “La calle Arrabal era conocida anteriormente como calle del Coso”. El carrer de la Raval (actualment Sant Joan) havia estat els afores de Viladecans, de fet el mateix nom ja ho indica. A la vorera a on avui hi ha la llibreria Nou Rals tot eren portes d’accés a les eixides de les cases del carrer de la Farina, i d’aquest carrer en amunt només hi havia l’església i camps de conreu.
Així doncs, si el carrer de Sant Joan era conegut com el carrer del Cós, és evident que és en aquest espai on s’havien celebrat les curses de cavalls per la Festa Major de Viladecans.
Posats a parlar de noms populars de carrers de Viladecans, és bo assenyalar que el tram dels carrers Pare Artigas i Rera Església que envolten el Centre Cultural i l’església, era conegut, abans que tinguessin nom oficial, amb el nom de carrer de la Processó. Això era degut al fet que algunes de les processons que es feien sortien de l’església, donaven la volta al temple i tornaven a entrar.
Tornant, però, a les curses de cavalls, en el llibre Història del Futbol Club Gavà, Josep Campmany torna a parlar del cós. Campmany cita l’historiador del Prat Jaume Codina, el qual ens fa saber que des de l’any 1404 es troba documentada “l’existència d’un “cors als prats”, és a dir, una cursa als prats de la marina, probablement de cavalls o eugues. Tradicionalment, aquestes curses, sempre amb el nom de cós, se celebraran al Delta en determinades festivitats fins al segle XIX”.
Josep Campmany també fa esment d’una notícia apareguda el dissabte 25 de juny de l’any 1881 al diari El Diluvioque diu així: “Animado en extremo se halla este pueblo para celebrar con la debida ostentacion en los dias 29 y 30 del corriente la primera fiesta mayor [de Sant Pere], habiendo determinado sus vecinos que además de las acostumbradas funciones de iglesia en las que tocará la orquesta de San Boy, y de los diferentes bailes de Sociedad que se darán durante aquellos días en el espacioso salón de casa Francisco, recientemente pintado, se verifique también en la tarde del segundo de los mentados días el antiguo y popular espectáculo del Cos ó corrida de caballos, después del cual se entregarán á los que resulten vencedores un premio de sesenta pesetas y otro de un carnero”. Així doncs, al poble veí de Gavà, a l’any 1881 encara s’havien celebrat aquestes curses del cós. Pel que fa a Viladecans, desconeixem fins quan va durar aquesta tradició.
L’article del diari El Diluvio continua dient: “Para los nombrados bailes, á los cuales quedan especialmente invitadas por los jóvenes de ésta todas las sociedades [Societats recreatives de l’època] del llano, está ya contratada la orquesta de Viladecans convenientemente reforzada con algunos profesores de la capital”. Home! Realment això de “convenientemente reforzada” té la seva gràcia. Vés a saber, però, com s’ho deurien prendre els músics viladecanencs que els nostres veïns els “reforcessin”, sobretot tenint en compte la forta rivalitat que en aquells temps mantenien els pobles de Gavà i Viladecans.

Jaume Lligadas Vendrell

Pepita Secall Lluís – Servei Social – Esbart Dansaire… (i 2)

El principal instrument de socialització de la gent jove i dinamitzador de la vida cultural de Viladecans al llarg dels anys cinquanta havia estat l’Acció Catòlica establerta al nou Centre Parroquial. A més a més del teatre, havia tingut força rellevància l’esbart dansaire “Orenetes Jovençanes”. Però totes les inciatives culturals vinculades a la dansa, sobretot, tenien de vida el que trigava el gruix constituent a desintegrar-se, en marxar els xicots a fer el Servei Militar o en casar-se les parelles fetes en el si dels mateixos grups, altrament cosa força lògica. Desniades doncs les “Orenetes”, en crisi l’Acció Catòlica parroquial i incipient el nou Moviment Escolta de la mà del vicari Mn. Joaquim Palomera, la buidor fou omplerta per la Pepita Secall.
D’entre la quarantena de noies entusiastes que cada any feien aquell Servei Social depenent de la “Sección Femenina”, un grupet prengué la iniciativa de crear un nou esbart. Es féu realitat l’any 1963, demanant ajut a la Pepita en tant que Cap de la “Sección Femenina”. Així es creà el Grup Mixt de “Coros y Danzas de la Sección Femenina”. La feinada (per raons masclistes) va ser aconseguir incorporar nois i fer la cosa mixta. El fet que les noies eren molt maques, ajudà a que finalment s’hi avinguessin tres o quatre pagesos caiguts del niu de les “Orenetes” i les restes de l’equip d’hoquei sobre patins, que de partits en perdia més que no pas en guanyava. No confongueu aquests “coros y danzas” amb els que també tenia l’organisme “Educación y Descanso” que depenia de la Organització Sindical (CNS) i cada any acabaven protagonitzant l’1 de maig a l’estadi Santiago Bernabeu. No era aquest el cas. El grup impulsat per la Secall ballava a les festes locals, als homenatges a la vellesa, als càmpings amb turistes i una vegada al Palau de Música Catalana, en feina de rescat i promoció de danses.
En la fase expansiva del “desarrollismo”, l’alegria d’aquelles noies i d’aquells dies impulsà una nova iniciativa auspiciada també per la Secall, que també tingué força rellevància: la desfilada de carrosses de la Festa Major. La primera fou l’any 1963. De manera oberta a la participació de totes les entitats, cada una d’elles triava un tema més o menys al·legòric o fumeta i enfilava tota la “parafernàlia” amb les nenes maques del poble al remolc dels primers tractors Pascuali, Massey Ferguson o John Deere conduits per pagesos joves.
Però, a la noia del senyor Secall li agradava remenar cireres i per a ella no hi ha dos sense tres. Entre els matins a l’Ajuntament i el Servei Social dels vespres, encara tenia temps per fer hores a les tardes al Sindicat (CNS). El local era en uns baixos tètrics a tocar del calabós de la Torre Modolell. Estant mitja Espanya aturada i exportant mà d’obra a dojo, Viladecans tenia més que plena ocupació i aquella feina de tarda consistia en anar a fer el cafè, amb el senyor Fernández els primers anys i amb el senyor Valderrama els següents; fer algún tràmit; posar-li un segell de control setmanal als pocs “productors” aturats, tot preguntant-los en diàleg de sords si tenien ganes d’anar a fer totxanes a la bòbila del Ramells i a continuació assistir, si era el cas, a alguna de les reunions de més o menys “obligado cumplimiento” dels sindicalistes de les noves fàbriques. En elles destacaven ja els vocals jurats Guerrero de la Metrón, entre d’altres “psuqueros” que feien “entrisme” i en Martín Martín de la Bru que a la fi dels setanta es feu “cenetista”.
Però, ve-t’ho aquí que un dia aparegué dringant per Viladecans un “hidalgo de allende los mares”, en concret de Zarcero, poblet de les muntanyes de l’altiplà de Costa Rica, anomenat Antonio Rodriguez Arroyo i li va fer: “tilín!” Res a dir, és clar, però ella va contestar: “talán!” i la vida social de Viladecans se’n ressentí. A la fi del 1969 la Secall havia deixat de treballar a l’Ajuntament, s’havien acabat les carrosses, el Servei Social llanguia i finalment deixava el Sindicat a començaments de l’any 1975.
L’Arroyo dels Montes de Oca i la daurada Pepita es varen casar i començà una altra història. L’any 1972, el senyor Rodriguez Arroyo que més que d’Arroyo ja anava de torrent, amb la Pepita a la butxaca com a sòcia, va crear la primera empresa de serveis informàtics i centre de càlcul de Viladecans, INCOESA. Situada al capdamunt de la Rambla, ben a prop de l’Àngela Roca, arribà a tenir una vintena d’empleats. A més a més dels serveis d’assessoria, portava la comptabilitat de bona part de les empreses petites i mitjanes de Viladecans juntament amb altres de la comarca. La crisi esclatada arreu del món l’any 1973, però que a casa nostra no va esdevenir virulenta fins la segona meitat de la dècada, s’endugué en orris la mar d’empreses, INCOESA inclosa.
La Pepita i l’Antonio l’any 1980 fregant els quaranta anys de vida se’n varen anar a fer les Amèriques. L’Antonio i la Pepita, desplegaren noves veles a Puerto Limón allà ultramar. Ara, fregant els setanta anys, plàcidament retirats, parafrasejant el salm 23, descansen en prats deliciosos vora l’aigua.
Direu el que vulgueu, que si Sección Femenina, que si remenar cireres, que si molt interesada, que si temps de plena ocupació a Viladecans… el què vulgueu… però deixeu-me dir que a Viladecans li calen moltes “Pepites”. De molt ben formades, a dia d’avui, n’hi ha un tou, en tenim tot un tresor, però… com anem d’empenta emprenedora?

Andreu Comellas

Aligot comú (Buteo buteo)

Mesura de 51 a 56 cm de llargària. Els adults generalment són de color marró fosc i tacats de blanc per sota. En ple vol, les ales són amples, i quan s'han desplegat, fan més d'un metre d'envergadura. A Catalunya el trobem en gran part del territori.

Pel que fa a la dieta és molt adaptable, però les seves potes dèbils i urpes curtes el capaciten sobretot per caçar animals petits, com esquirols i, sobretot, rates i ratolins. Quan convé, però, també captura llangardaixos, serps, ocells joves... i no dubta a menjar despulles si troba algun animal mort.

Font Viquipèdia.

08/01/2011. Reserva Natural Remolar-Filipines.
Eio Ramon

Sí, hi ha equip pel canvi

El 22 de maig els viladecanencs anirem a les urnes. Elegirem no només l’alcalde, sinó tot l’equip que ha de dirigir la nostra ciutat els pròxims quatre anys. El mes passat us vaig explicar que em presento com a candidat a encapçalar l’Ajuntament, però avui vull ensenyar-vos que al meu costat hi ha un grup de persones preparades, coneixedores de la ciutat i dels seus barris, amb sensibilitat i energia, capaços de governar Viladecans d’una forma diferent.
Els serveis a les persones són la nostra prioritat; per això comptem amb destacats professionals de l’ensenyament, com l’Antònia Sánchez, de la Sanitat, com la Yolanda Marcos, o dels Serveis Socials, com la Flora Casé, a la qual tinc l’honor de substituir com a cap de llista.
Presentem també professors universitaris i arquitectes, l’Adrià Muros i l’Eduard Mondragon, pel canvi radical que volem donar a la política urbanística.
Sortir de la crisi requereix ajudar a la iniciativa empresarial; per això tenim representants del teixit comercial (com la Montse Díaz i l’Alfred Via), autònoms i petits empresaris (Joan Domènech, Pep Alcaraz, Miquel Lligadas).
També és necessari conèixer bé les necessitats dels barris per fer-les arribar a l’Ajuntament; en aquest sentit, hem incorporat a la llista la Carme Tatjé, el Jaume Lligadas, el Salvador Oliva, el Paco Ruiz, la Mercedes Rivas o la Quima Hernández.
Però a més d’això, vull destacar dues apostes particulars: una, pel món de la cultura; la llista recull artistes locals (Pura Navarro, Mercè Bernat, Rosa Gil) així como escriptors (Salvador Obiols, Angels Gabaldà) que aporten la sensibilitat i la visió que sovint falta a la política.
També hi ha una aposta decidida pels joves, per la generació de viladecanencs amb formació universitària, amb ganes de transformar la ciutat i voluntat d’aixecar la seva veu, com són Esther Lligadas, Glòria Roca, Joan Romero, Patrícia Gómez, Esteve Blanch, Joan Ros, Cristian Romero, i si em permeteu, jo mateix, que als 39 anys aspira a fer que el canvi arribi a Viladecans.

Carles Lozano

Pare Artigas, potser el pitjor carrer de Viladecans

No sé si el meu carrer pot gloriar-se del títol de ser el pitjor carrer de la ciutat. Però un dels pitjors, segur que sí.
El meu carrer, en el tram on visc jo, és a dir, en el tram més antic, el que va del carrer de Sant Joan fins al carrer de la Mare de Déu de Sales, té la vorera de la banda de Sant Boi estreta, bonyeguda, plena de forats i amb un gual cada dues passes. I la vorera de la banda de Gavà és encara una mica més estreta, i igual de bonyeguda, plena de forats i amb un gual cada dues passes; a més, en aquella banda hi aparquen els cotxes, que sempre es mengen una mica d’espai, i, a sobre, en tres llocs concrets queda envaïda pels contenidors d’escombraries, de manera que resulta simplement impracticable.
En definitiva, de vorera real n’hi ha només una, la de la banda de Sant Boi. Però, tal com està, passa el següent:
Quan un porta un cotxet de nen, és pràcticament impossible anar per la vorera, i per tant s’ha d’anar per la calçada.
Quan un va amb cadira de rodes, no és pràcticament impossible anar per la vorera, sinó que és totalment impossible, i ha d’anar necessàriament per la calçada.
Quan un té artrosi, com és el cas d’un servidor, si vol anar per la vorera, els turmells i els genolls se li van fent malbé progressivament pels continuats moviments que imposen les puges i baixes amb què es troba, de manera que, per conservar una mica la salut, prefereix anar per la calçada.
Quan un té una edat ja avançada, i per tant dificultats per caminar, si va per la vorera té molts números per perdre l’equilibri i caure, i per tant acaba anant per la calçada.
Quan un porta un carro d’anar a comprar, portar-lo per la vorera comporta tantes sacsejades, que acaba també anant per la calçada.
Quan a un no li passa cap de les coses indicades fins ara, la vorera és igualment tan estreta i empipadora, que també va per la calçada.
Per la calçada del meu carrer, com és obvi, hi passen cotxes. La qual cosa, com és obvi també, fa que anar pel meu carrer sigui, sempre, un perill. I la pregunta és: algú pensa fer-hi res?
Perquè de possibilitats n’hi ha. Jo no crec que sigui viable la idea que a vegades s’ha dit de fer peatonal aquest tram, perquè hi ha massa guals i pàrquings, i a més caldria canviar uns quants sentits de circulació per assegurar el pas al carrer de la Muntanya. Però sí que es podria treure l’aparcament en superfície i fer les voreres més amples. O, almenys, refer les voreres que hi ha i fer-les transitables… El que sigui, però aviadet!

Josep Lligadas Vendrell

La Ramoneta

Quan va esclatar la crisi es van alçar moltes veus crítiques amb la situació que ens hi havia abocat. Algú parlava del cop d’estat que ens ha fet el poder econòmic: un poder opac que no hem triat i que imposa les seves regles de joc per damunt dels estats democràtics. Es parlava de la progressiva desregularització del mercat financer i també de com ens hem deixat seduir per aquell “estirar més el braç que la màniga” de què els nostres pares ens havien advertit. Es parlava també de la crisi com a oportunitat de canvi de model de societat, ja que s’ han posat en evidència les limitacions, incoherències i injustícies del capitalisme.
Fet el mea culpa general, d’aquí n’hagués pogut sortir la tria de quins són els elements realment importants que ens cal preservar dins un estat que es diu “social” i “del benestar”, i de quins aspectes de fons calia canviar, a part de la inhabilitació de tots aquells que des dels seus àmbits de poder públic o privat han especulat o han malbaratat.
Doncs res d’això. El diner públic s’ha destinat a tapar els forats dels bancs. Les caixes ja es mostren com són: bancs on l’obra social va esdevenint cada cop més virtual i menys real. Els primers a pagar han estat els treballadors dels serveis públics (tant si són funcionaris d’alt nivell, com si són una empresa subcontractada de neteja amb contractes precaris). Els drets dels treballadors s’han vist retallats i les jubilacions endarrerides. A excepció, és clar, de les nombroses prejubilacions que depenen de bancs i caixes. Per a aquestes sempre hi espai.
I ara, el govern de CiU arregla les finances per la via de fer pagar als més febles els plats trencats i de rebaixar els impostos a qui més té. Realment no es pot dir que s’hi hagin escalfat gaire el cap. Es desmantellen serveis bàsics, es crea més atur, es dóna la culpa als anteriors governants, s’apel·la a les essències pàtries, i, això sí, les finances es sanegen. CiU aplica aquest fàcil mètode en el camp de la salut i de l’ensenyament. Aquí també es parla de “funcionaris”, suposo que perquè resulta còmode invocar l’estereotip de la persona que fa molestes tasques burocràtiques entre cafè i cafè, en lloc de parlar de metges i de mestres més aviat estressats. Projectem cap al futur una Catalunya fragmentada, amb una gran desigualtat. Suposo que la filosofia de fons és que cadascú es busqui la vida, i que els serveis públics siguin un recurs de segona per a la població amb menys recursos. Res d’estrany per un partit que desviava, com Mas va reconèixer en el seu dia, les subvencions destinades a la promoció de la cultura musical catalana, al finançament del propi partit.
Segurament hem de renunciar a moltes coses. Perquè ens comportem com a infants malcriats que esperem solucions màgiques, però les reduccions s’han de fer prioritzant l’atenció a la gent que menys té. Perquè és la forma d’avançar cap a la igualtat i perquè, a més, els treballadors, amb les nostres aportacions cobrim el 85 % del total de la recaptació de l’IRPF, sense les possibilitats de l’escaqueig fiscal que molts professionals i empresaris apliquen. I ens caldria una millor educació sanitària per acabar amb l’abús dels serveis públics, i cultivar una certa valoració i agraïment d’allò que és col·lectiu, i un llarg etcètera.
Però m’indigna que el qüestionament del sistema s’hagi oblidat absolutament. És com el tema de Líbia. Ara ens posem en guerra, invocant el poble libi. Però abans hem fet negoci amb l’armament venut a un governant clarament corrupte, per preservar la nostra dependència de l’energia que ell administra. Quan pensem acabar amb la fabricació i tràfic d’armes? Què fem per ser menys depenents d’aquest tipus d’energia? Una mesura tan senzilla com reduir la velocitat sembla que sigui un atac a la dignitat de la gent i és invocat com una agressió als drets humans. Mantenir dictadures perverses a casa el veí, en canvi, ens sembla pecata minuta. Per no parlar dels riscos de l’energia nuclear. Quan abordarem els problemes de fons?
El que sí que fem és canviar el nom de les coses segons els nostres interessos. Hi ha qui ha passat de “mestre” a “funcionari”, o, quan convé, d’”amic” a “dictador”. El truc ja és vell. I si no, que l’hi expliquin a la Ramoneta.

Mercè Solé

La fi del llarg estiu

Els finals dels seixanta i els principis dels setanta van ser com un llarg estiu per tota una generació. Solters i sense compromís, es donaven per al·ludits quan taral·lejaven al Serrat “Vull i vull i vull cantar. Avui que encara tinc veu. Qui sap si podré demà. Però avui només tinc vint anys. Avui encara tinc força, i no tinc l’ànima morta, i em sento bullir la sang...”, però els vint anys era una frontera on la vida es començava a complicar. Les convocatòries de les colles començaven a tenir baixes i amenaçaven amb buidar de cares conegudes els llocs de trobada de la Rambla, el bar Ramblas i el Bon Gust. Les causes no eren malalties ni lesions, als vint anys érem eterns i indestructibles, sinó l’aparició dels festeigs i de la mili. Les noies, que eren objectes de desig, però personatges secundaris en aquell món masculinitzat, adquirien un nou protagonisme. La dona ja no era només el cos complementari i accidental amb qui donar-se el lote, sinó la noia amb qui se sortia. La nòvia. Sortir en parella significava a curt o mitjà termini trencar amb el grup, canviar l’ecosistema de relacions, entrar en la soledat relativa de la vida d’adult.
La mili era com un núvol negre en el cel clar de la vintena. El via crucis començava amb la talla dels quintos, l’any abans d’anar a la mili. Sembla ser que en altres indrets el fet de ser quintos es considerava com un ritual de pas de la masculinitat, però en aquell Viladecans ser quinto es considerava un emprenyador peatge inevitable. L’escala de l’ajuntament s’omplia de nois amb melenes amb data de caducitat, que esperaven en samarreta pels passadissos el moment de ser pesats i mesurats. Quan arribava el ¿tiene algo que alegar? era dels pocs moments de la vida on els defectes es convertien en virtuts. Tenir els peus plans, una malaltia al cor o una mare vídua pobra, passava de ser desgràcia a benedicció que et deslliurava del servei militar.
El sorteig tenia un destí amb nom de continent que era tota una maledicció: Àfrica. En un temps en què anar a Mallorca era com anar a les Bahames, Àfrica era un continent llunyà, sense permisos especials ni caps de setmana, amb constant amenaça de guerra colonial entre moros i cristians. Ser reclutat per anar a Àfrica era una putada amb tradició de putada històrica, ja que les lleves africanes havien desencadenat la Setmana Tràgica seixanta anys enrere.
Els estudiants tenien la possibilitat de demanar pròrrogues, però havien de demanar cada any el certificat de bona conducta al cuartelillo de la guàrdia civil de Gavà. ¿Por qué no te cortas el pelo? formava part de l’interrogatori que calia suportar.
Lentament la cançó protesta va fer-se un lloc al costat del rock. Van ser els francesos George Brassens i especialment George Moustaki, amb “Le metèque”, hit parade de bars amb sofàs, poca llum, molts petons i alguna mà sota les faldilles, va ser Paco Ibáñez amb “Andaluces de Jaén” que fins i tot va sortir per TVE en un dia despistat del franquisme, i sobretot Raimon i la cançó catalana, Pau Riba i “Dioptria”, Lluís Llach, que actuaria anys més tard gratuïtament al poliesportiu en benefici dels vaguistes de Roca, o el Quico Pi de la Serra que va cantar “Verda” al pati dels Hermanos, verda era la paraula amb què va gravar el disc per passar la censura, però en directe el verda es convertia en merda, merda que vam corejar als Hermanos per després sortir en manifestació espontània. La primera mani de Viladecans. Però això ja forma part d’una altra història.

José Luis Atienza

L’hospital, sí! Però amb raonament, coherència i lleialtat.

L’ampliació de l’Hospital de Viladecans, és imprescindible. Si senyors. Totalment d’acord. I el conseller de Salut Boi Ruiz ha confirmat als alcaldes de Viladecans, Gavà i Castelldefels que el projecte segueix endavant, i les obres s’iniciaran com a molt tard l’any 2013, un cop aprovat el projecte executiu que s’està elaborant.
És el que estem reclamant des de CiU-Viladecans des de fa anys. El Tripartit també semblava estar-hi conforme. Recordem que va ser l’exconsellera Geli (disposant del més gran pressupost destinat a salut de la història i que va deixar uns compromisos de 850 M€ en un sol any, pels quals no tenia finançament, tot i baixar el sou dels treballadors i reduint concerts), es va comprometre a la seva ampliació (2007-2010).
Durant aquest temps en què s’havia de fer i no es va fer, no hem escoltat queixar-se a cap alcalde socialista i ara, quan l’actual govern no portava encara 100 dies, han vingut amb unes exigències que no han tingut en set anys. No serà l’efecte que els causa trobar-se a les portes de la campanya de les eleccions municipals?
És per aquest motiu que ens cal demanar sentit comú. El retard ve originat perquè el govern del Tripartit no va complir amb el que s’havia compromès i la ciutadania l’hi reclamava, en un moment en què tot i que els fons pressupostaris ho permetien, no van saber o no van voler prioritzar les necessitats hospitalàries de la nostra zona.
L’Hospital de Viladecans, així com tot el teixit sanitari, actualment es troba supeditat a una situació econòmica de la qual no n’és responsable l’actual govern. Malgrat tot, sabem que el conseller de Salut de la Generalitat és conscient del grau de prioritat que té tirar-ho endavant el més aviat possible. Nosaltres des de CiU de Viladecans, hem estat, estem i seguirem estant, al costat de tots els que demanen l’ampliació de l’Hospital. Això ens ha fet actuar on s’havia de fer. Motiu pel qual podem anunciar amb confiança, que el projecte executiu entrarà en els pressupostos del 2011, per passar després a la fase de licitació i contractació, i previsiblement les obres s’iniciaran el 2013.
És evident que el polítics hem de lluitar en favor de les necessitats de la ciutadania que són justes. És el nostre deure. Però ens cal ser conscients de quines són les circumstàncies de cada moment i de quina és la responsabilitat de cada sector. Però això sí, amb raonament, coherència i lleialtat.

Salvador Obiols

Afters, no, gràcies!

Controls policials, brutícia i altres, han estat els rastres d’una activitat polèmica relacionada amb l’oci nocturn, els afters. Des de fa uns anys tots aquells que hem passat a prop de la zona industrial o a diversos punts de les carreteres de sortida de la nostra població, hem pogut observar part de les conseqüències d’haver patit a la nostra població aquest tipus d’activitat. Però no tan sols era una visió directa dels ciutadans de Viladecans, també la nostra ciutat s’havia convertit en una referència fins més enllà de les fronteres de Catalunya. Hem pogut veure com en imatges televisives, en les quals es tractava aquesta polèmica activitat, sortien joves vinguts de Tarragona i més lluny a gaudir d’aquests establiments.
Però, què ens han aportat o aporten aquestes activitats al nostre municipi? En positiu, jo no ho podria dir, el que sí que he pogut veure i llegir són les conseqüències negatives que hi ha hagut durant bastant temps. Només una petita mostra era veure l’estat d’aquelles persones que agafaven el tren alguns dissabtes o diumenges als voltants de les nou o les deu del matí. No eren imatges que crec que ningú volguéssim per a un fill nostre.
Si és cert que els afters no tenen la culpa del comportament de la gent que hi acudeix, amb el seu horari sí que apunten a com poden sortir alguns dels joves que porten tota la nit “de garito en garito”.
Això, no vol dir un no rotund de la meva part a l’oci nocturn, però sí un qüestionament a aquest tipus d’activitat.
Després d’una important lluita de l’Ajuntament amb aquests establiments, fa uns mesos va sortir una nova llei d’espectacles, que donava la potestat als ajuntaments de permetre l’obertura o no dels afters. L’Ajuntament de Viladecans, crec jo que en una decisió d’allò més encertada, ha decidit tancar aquest tipus d’establiments a la nostra ciutat. Crec, així mateix, que el consistori amb aquesta decisió estarà recolzat per la majoria de la ciutadania perquè no sigui a Viladecans on s’ofereixi un tipus d’oci per als nostres joves que no em sembla que sigui el més adient.

Miguel de la Rubia

Sobre la prohibició del vel integral

Esclar que no podem tolerar el burca ni cap vel integral perquè, com poques persones s’atreveixen a dir, és:
- primer de tot i el més important: una opressió cap a la dona i una violació dels drets humans que estan per sobre de qualsevol mala interpretació de textos religiosos.
- segon: una persona se l’ha de poder identificar i amb la cara tapada, sigui dona o home, és un perill per a la seguretat de tots.
En resum: no es pot tolerar aquesta violació dels drets humans a cap país del món, hi hagi unes poques o milers de dones deshumanitzades i esclavitzades d’aquest manera. Tampoc és una qüestió de dretes ni d’esquerres, ni d’electoralisme barat. És una qüestió de dignitat humana que ja ens afecta i afectarà cada vegada més a qualsevol punt del planeta. Crec que tothom, homes i dones, hauria de llegir el llibre de la Wassyla Tamzali titulat “El burca como excusa”.

Marta Pombo Sallés

Viladecans informació, ¿seguro?

Viladecans ya tiene una nueva oficina de información. Muy bonita, pero poco práctica.
La principal misión de este equipamiento como su nombre indica es informar y si eso no lo hacen ¿a que se dedican entonces?
El mes pasado quise presentarme para cubrir un puesto de Adf de la diputación para la ayuda a la prevención de incendios este verano. Mi primera opción era Viladecans así que tenía que presentar los papeles necesarios allí. En los días en los que podía hacer la inscripción yo no podía ir ya que estaba fuera. Fue una persona allegada a mí a presentar los papeles necesarios. No estaban todos y le dijeron que tendría que volver. Conseguí reunir los papeles y volvió a ir a inscribirme. Su sorpresa fue mayúscula cuando le dijeron que tenía que hacerlo yo en persona, información la cual se la podían haber facilitado en la primera visita. Yo no volvía hasta un dia después de que finalizase el periodo de inscripción pero le informaron que el periodo se alargaba del dia 18 al 25 de febrero.
A la tercera visita a este punto de información pude ir personalmente y con todos los papeles en orden. Cuando llegué me informaron que el plazo había finalizado el día 18 y que ya no podía inscribirme. Cuando solicité hablar con alguna persona más, vinieron con los papeles de la inscripción en la mano señalándome que el día 18 era el último día. Yo ya sabía eso pero ellos omitieron y le dieron una información incorrecta a la persona que vino en mi representación por dos veces. Me quedé sin poder inscribirme a esta oferta de trabajo. Y mi pregunta es: Si su trabajo es informar y no lo hacen correctamente ¿de qué sirve que haya un nuevo puesto de información en Viladecans?

Jaime García Porcel

Patria es humanidad

Hoy en día, oímos mucho hablar sobre las santidades en el mundo árabe, y cada uno de nosotros tiene su propia visión que varía de acuerdo con las franjas intelectuales y políticas personales. Pero el tema requiere un poco de compensación, y así aclarar estas santidades y como venerarlas.
En general, como es conocido, las santidades en los países árabes circulan entre estos términos: Dios y Monarca-presidente. Asimismo, el himno nacional marroquí se concluye con: Allah (Dios)-Patria-Rey.
Dios es un componente esencial en lo sagrado árabe. Esto significa que todo lo que contradice con la percepción de Dios del sistema político, se considera un delito cuyo cometedor debe ser sancionado, por insultar a las doctrinas sagradas.
Dios es una idea personal que se mueve en la red mental humana de una forma distinta, y de aquí, el hecho de obligar a los ciudadanos a consagrarlo es una violación clara de la libertad de conciencia y de las convicciones personales. Cada ciudadano puede descartar totalmente a Dios o entenderlo a su manera, sin la instalación de la maquinaria de represión social, a fin de imponer la vida divina en la vida humana, con la fuerza. Aquí no es santificado solamente Dios, sino también todo lo relacionado con éste en el Islam. Y, todo rechazo a estas “normas” corresponde directamente a una reacción violenta de las herramientas y medios de disuasión social que posee el sistema político.
Cuestionando la seriedad de esta santimonia metafísica divina, hay una diferencia fundamental entre el pensamiento de la zanja, que incluye el sistema político déspota árabe y sus aliados de islamistas y populistas, y la otra parte donde extiende un rechazo total o relativo a esta santificación. Dios es como una línea roja que requiere una cierta paralización para reflexionar sobre el propósito de su existencia, y los resultados de esto, de presión, acoso y reducción del ámbito humano, son cosas secundarias, que en el fondo, no son más que excusas para llegar a aquellos fines y objetivos, declarados y ocultos.
En todo caso, Dios no puede ser considerado como un lugar de encuentro para el ciudadano, ya que en este caso se trata de una cuestión de convicciones individuales que pueden cambiar con el paso del tiempo. Todo fluye y nada permanece igual.
Son las bases de la patria lo que reúne a los ciudadanos, y por las que se crea el Estado, y por lo tanto, la primera santidad debe ser el propio ciudadano, que vive sobre esta tierra, y no las ideas metafísicas. Es posible que Dios sea sagrado de los constantes de un pensamiento de tribales, pero absolutamente puede serlo para una cosa que se llama Estado.
La fe en Dios se parece a un buen montón de otras ideas y convicciones que se mueven, a diario, en el hombre. El estado no puede negar o encarcelar una persona solamente porque en su mente circulan ideas que rechazan este ser metafísico “Dios”, como hacían la tribus beduinas al imponer a sus hijos un estilo de vida determinado, con un pensamiento de la Edad Media. Lo estable y permanente es la patria, lo pasajero y esporádico son las creencias, los estilos de vida, y las percepciones y convicciones que el arroyo de la historia porta a la erradicación.
No todos los ciudadanos necesitan creer en este ser metafísico, mas necesitan ejercer su humanidad en los términos de un lugar geográfico llamado Patria.
En una misma cuna pueden vivir hindúes, musulmanes, judíos, cristianos, naturalistas, ateos, etcétera, en relaciones sanas que respetan el individuo y la tierra, “el ciudadano y la patria”.

Abdelmonaim Zmardeh

ERC respon a la pregunta

Per a nosaltres una cultura i una educació de qualitat són la garantia perquè la ciutadania sigui realment lliure, per això creiem que els ajuntaments han de contribuir a estructurar un sistema educatiu propi amb major capacitat de respondre als nous reptes educatius i socials des de la proximitat, com també a facilitar que la ciutadania –tant a títol individual com col·lectiu– puguin accedir, dins del seu entorn social, als recursos culturals i la seva difusió.
Així doncs, nosaltres tenim un gran reguitzell de propostes per tal que allò urgent, la crisi, no ens faci oblidar allò necessari, la cultura i l’educació. Sobretot perquè estem convençuts i convençudes que allò necessari, la cultura i l’educació, ens pot ajudar a sortir de la crisi, que és el repte més urgent a superar. Algunes de les nostres propostes per tal que la cultura i l’educació ocupin el protagonisme que li pertoca són: Potenciar les entitats que treballen per la cultura popular, promocionar l’obra d’artistes i autors/es locals, potenciar el consell municipal de cultura, millorar la cohesió territorial del mapa escolar municipal, potenciar el paper de la gent gran, i crear plans de prevenció locals de l’assetjament escolar.

Bàrbara Lligadas