Ara ve Nadal, posarem el porc en sal

La nit de Nadal a Viladecans, és més que habitual veure el traginar de gent i cotxes que s’afanyen per anar a casa dels familiars a celebrar l’àpat familiar de Nochebuena. Com també és habitual que molts conciutadans nostres celebrin el dejuni del ramadà i la posterior festa del sacrifici o del xai.

Aquestes celebracions que avui formen part de la quotidianitat viladecanenca, eren pràcticament inexistents no fa pas gaires anys enrera. És per això, que en aquest article d’avui, aprofitant que som al desembre, explicarem quins són els diferents elements o celebracions del cicle nadalenc en la tradició pròpia viladecanenca, enmarcada, com és natural, dins del costumari català.

El pessebre

Quan la nostra ciutat era poble i la molsa no formava part de les espècies vegetals protegides, el muntatge del pessebre es convertia en tot un esdeveniment en la majoria de les famílies viladecanenques. En primer lloc s’anava al bosc de la masia de cal Ginestar o fins hi tot a Sant Climent a buscar molsa, pedres, brots d’atzavara  i també branques de bruc per simular arbres. Amb tot el material a punt s’iniciava el muntatge del pessebre en el qual hi participava tota la família i que encantava sobretot als més petits. N’hi havia des de més senzillets fins a d’altres de monumentals amb muntanyes, valls i ponts per travessar els rius, els quals eren fets amb paper de plata que s’havia anat guardant de les rajoles de xocolata o fins i tot amb aigua de veritat. 

Amb l’obra d’art finalitzada, havia arribat el moment de col·locar les figures. El naixement a la cova, l’anunciata, els pastors, el caganer i els reis que els més menuts feien avançar una mica cada dia fins al seu destí. 

Les cançons

Les cançons de Nadal viladecanenques no difereixen de les de la resta de Catalunya. Entre elles podriem  anomenar “El dimoni escuat” , “El rabadà” o “Fum Fum” com a exemple de les més festives. O bé d’altres de més serioses com “El noi de la mare”, “El desembre congelat”, “Les dotze van tocant” o l’“Anem a Betlem”.

Voldríem destacar, però, un parell de cantarelles, totes dues amb el mateix títol: “Ara ve Nadal”. La primera, molt coneguda, té moltes versions tot i que el començament sempre és gairebé el mateix: “Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa n’hi darem un tall”. La segona cantarella, també manté considerables variacions en la lletra segons els diferents indrets del nostre país, i que fins i tot en alguns llocs s’utilitza per fer cagar el tió. En el cas de Viladecans es canta com a cançó de Nadal per a la mainada. 

Aquesta versió que us oferim a continuació és la pròpia de Viladecans, tot i que hi pot haver petites  variacions segons les famílies. Fixem-nos, però, en tot cas, que és un text extraordinàriament surrealista, ple d’expressions sense sentit, incomprensibles. I aquí està la seva gràcia. Diu així:

Ara  ve Nadal, 

posarem el porc en sal,

la gallina a la pastera, 

el pollí dalt del pi,

toca, toca el violí,

que ara vénen bous i vaques, 

les gallines amb sabates

els capons amb sabatons.

Correu, correu, minyons, 

que el vicari fa torrons,

la guineu els ha tastat, 

diu que són un poc salats

Ai el brut, ai el porc, 

ai el cara de pebrot.

A diferència de la majoria de països de tradició cristiana, als països de parla catalana (Andorra, País Valencià, Illes Balears i Catalunya) no existeix la tradició de sopar en família la nit de Nadal. El sopar del dia 24, segons la tradició viladecanenca, és un sopar normal i corrent com qualsevol altre dia de l’any, amb la diferència que a mitja nit, qui vol, assisteix a la missa del gall. Aquesta diferència de tradicions queda perfectament reflectida en la comercialització dels diaris: a Madrid, no hi ha premsa el dia de Nadal com a consequència de la celebració del sopar de Nochebuena, en canvi a Barcelona els diaris es venen amb normalitat el dia de Nadal, mentre que els quioscos són tancats per Sant Esteve.

També com a curiositat, indicarem que actualment a la parròquia de la Montserratina, barri amb població majoritària d’origen andalús, la missa del gall se celebra a les sis de la tarda del dia 24, per així poder celebrar tranquil·lament la Nochebuena.

Nadal

El dinar de Nadal és l’àpat familiar per excelència. Aquest és el dia en què es reuneix tota la família a l’entorn de la taula per a compartir el menú tradicional el qual consta, com és prou conegut, de sopa de galets i carn d’olla, capó rostit o farcit i per postres les neules i torrons que haurà cagat el tió al matí. Les postres és també el moment en què els més petits recitaran el vers enfilats a dalt d’una cadira. La jornada pot culminar amb l’assistència a la tradicional i centenària funció dels Pastorets al “Sentru”.

El Tió

El Tió (la traducció al castellà és “leño”) és un tronc que els nens fan cagar per Nadal a força de bastonades. És evident que això que acabem d’explicar ja és prou conegut, però hem volgut començar explicant-ho així per animar a tothom a utilitzar la  denominació tradicional “Tió” enfront de la denominació novedosa “Caga Tió”. 

Actualment la tradició de fer cagar el Tió s’ha potenciat molt, sobretot a les escoles, i això ens sembla molt positiu.
Avui a les famílies, es fa tot un ritual de benvinguda, cuidant i alimentant el tronc per tal que arribat el dia pugui cagar moltes llaminadures i joguines.
Anys enrere, quan Viladecans era un poble pagès, no hi havia tants cerimonials. És a dir, que el mateix matí del dia de Nadal, tot i que en algunes famílies es feia la vigília abans de la missa del gall, s’agafava un tronc de la pila de la llenya i començava el ritual de fer-lo cagar. Per tal de despistar les criatures, cada família utilitzava el seu sistema, uns els feien anar a resar o a cantar al pessebre, d’altres anaven a buscar els bastons al porxo o bé a dur el que havia cagat a la cuina.
Les cantarelles de fer cagar eren i són moltes i diferents, també segons cada família. Aquí en teniu tres exemples de les que hem recollit:
Caga Tió o et donaré un cop de bastó.
Caga tió, caga torró i si no et donaré un cop de bastó.
Caga tió, ametlles i torrons, si no cagues molt et donaré un cop de bastó.
Manel Sunyer en el seu llibre Records de la meva infantesa també hi diu la seva:
Tió caga torró, si no en cagues et foteré un cop de bastó.
Amb l’estomacada, el Tió cagava torrons i neules i si era el cas també xampany, que després seria consumit a la taula de Nadal.
Els Sants Innocents
Actualment, el dia dels Innocents ha perdut molta força i ja són poques les bromes que es fan. Anys enrere era habitual fer la típica broma de penjar la “llufa” (el clàssic ninot de paper) al primer despistat que es trobava pel carrer.
Per altra banda, Joan Amades, en el Costumari Català, diu que el dia dels Sants Innocents es constituia a Viladecans la “Junta del Sac i Tombo”. Això marcava l’inici del cicle de la Tornaboda. Avui, amb més de trenta anys de recuperació, la Tornaboda queda circumscrita al diumenge de carnestoltes.
Els Reis
Poca cosa podem dir de la nit de Reis que el lector no sàpiga. En tot cas només apuntar que a Viladecans, la tradicional cavalcada de Reis va tenir el seu inici a l’any 1948. Va ser iniciativa dels joves del Centre Parroquial amb Secundí Roca, Jaume Janer i Josep Lligadas com a protagonistes regis.
Per altra banda hem de dir que en la nostra tradició, els Reis Mags d’Orient  són coneguts com “Els Reis”, sense més adjectius. En aquest sentit, creiem també que  caldria que tots féssim un esforç per mantenir l’entranyable denominació de “Rei blanc” “Rei ros” i “Rei negre” davant de la més moderna de Melcior, Gaspar i Baltasar. És per allò de mantenir les nostres tradicions viladecanenques, que sempre val la pena.

Jaume Lligadas Vendrell