Joan Masgrau i Marcet, l’alcalde (2a. part)

Joan Masgrau amb el grup municipal del PSUC.

Joan Masgrau a la manifestació per les escoles el 18 de setembre de 1979.

Proclamació de Joan Masgrau com a alcalde el 19 d’abril de 1979. (Fotografies d’Anton i Jaume Muns)

Continuant l’aproximació al viure d’en Joan Masgrau, fixem-nos, llegint l’extracte de la sentència del Consell de Guerra que el va condemnar, que fàcil era l’anorreament en la dictadura. No va ser el cas d’en Joan, ell ja les havia vist i viscut de tots i molt pitjors colors.  

Parem atenció també al paràgraf “tuvo solicitado su ingreso en la Masoneria”. Sabeu que en Masgrau mai va ser militant del PSUC. A la candidatura de les eleccions del 79, hi va anar com a independent, quedant al marge de la disciplina del partit. El que no hi ha manera de saber, és si mai va ingressar a cap lògia maçònica, després d’haver admès en Consell de Guerra haver-ne demanat l’ingrés en temps de la República. Però si ens fixem, per exemple, en les salutacions com Alcalde dels programes de Festa Major que ens deixà escrits, podrem deduir que era amb l’ideari maçònic amb el que més s’avenia. 

En la de 1979 havia fet servir les paraules: “s’agermanaven” i “esperit d’agermanament” referint-se a la gent de l’antigor. En la del 1980 parlava de ...una Festa Major que trenqui  les tendències de la societat actual al tancament en nuclis reduïts i particulars, i que fomenti la relació humana, l’amistat i la “fraternitat”. Fins aquí res especial, perquè “fraternitat” i “agermanar-se” són paraules no sols de la maçoneria, encara que en desús molta gent les tenia com a pròpies, i més el món cristià. Però, en la del 1982  deixant palès el pensament més personal deia: ...tenim tres anys més de la nostra vida. Tres anys que han passat com un vent de tramuntana. Parlo de la gent gran, aquella que com jo (setanta anys) voldríem que el temps alentís la seva marxa, que ens donés espera a resoldre els petits i grans problemes. Però això... sols ho pot “aquest ser misteriós, gran arquitecte, que va construir tot el que ens envolta” i ens fa pensar i sofrir, però del qual ningú encara ha aconseguit desxifrar el secret, tot i que hi ha qui en viu i ho explota. I això ja té molt a veure amb el que jo deia. Podem observar també, en la seva darrera frase, que entre la clerecia segurament no hi deuria tenir massa amics i el mateix a la recíproca, quan el tancaren, parlant de l’empresonament, el Senyor Rector, al seu germà Ramon li esbarrà: Què et creies?, que ton germà passaria sense purgar la seva joventut?

D’això que, havent sortit de la “Modelo” amb quaranta-nou anys fets, extremà la prudència en aquest nou exili interior, minvant la vida social i perdent el somriure. A la fi dels anys seixanta, en espera de la mort del dictador i a falta de força suficient per fer-lo caure, ja no li recordo el posat alegre travessant la carretera a l’hora d’anar al magatzem a buscar una mica de nitrat, o el producte agrari de la Shell que fos.

Però no perdia l’olfacte polític. Prèviament a la mort de Franco, en clandestinitat encara, quan ens vèiem pel carrer i com a bons veïns ens saludàvem, ho feia esbiaixant la mirada i acotant el cap amb un petit somriure murri, com dient-me:  “Sé per on vas i de què vas paio, ànims, vinga!” I jo, veient el que sospitava o sabia, em sentia recolzat i li contestava amb un adéu semblant al d’ell, acompanyat d’un suau assentiment de cap mostrant-li reconeixement i venint-li a dir sense obrir boca: “Au, que ja queda poc! Ets a punt de jubilar-te però encara viuràs temps de llibertat”.

Va tornar a l’àgora política a començaments de l’any 1976. Entorn del projecte de Depuradora de la Murtra, aleshores en període d’informació pública, se’l començà a veure xerrant i discutint, ara amb l’un ara amb l’altre, pagesos sobretot, sobre la millor ubicació i abast del projecte. Fou al voltant de les primeres eleccions, les del 1977, i el retorn d’en Tarradellas a l’octubre, que la prèdica política ja era amb tothom i començà a ser reconegut com a interlocutor, fins i tot per l’alcalde Parellada per ajudar-lo a interpretar el que succeïa en el començament de l’anomenada transició democràtica.

I, com va ser que va anar de cap de llista del PSUC?

Quan va ser l’hora d’encarar les eleccions municipals de l’any 1979, al PSUC no li sortien els comptes. El PSC-PSOE tenia totes les de guanyar a la vista de com havien anat les eleccions generals. En la seva anàlisi de situació només s’entreveia la victòria electoral si, a més a més d’equilibrar la candidatura de la millor manera amb bons representats territorials, sectorials i socials representatius de tot el poble guanyant entre els nouvinguts, treia un bon resultat o aconseguia guanyar entre els que ja hi eren abans dels anys cinquanta i seixanta.

Per altra part també, tenint en compte com s’anaven perfilant les candidatures dels partits emergents a finals de 1978 i quin podria ser el consistori resultant, es feia evident i necessari que el nou alcalde hauria de ser un bon dipositari de respecte, afegit al degut a l’autoritat conferida, per controlar les maneres d’alguns regidors massa farcits d’ambició personal i dubtosa voluntat de servei. Dit d’altra manera: amb poc tarannà democràtic.

Aquestes foren les raons principals per les quals el Partit Socialista Unificat de Catalunya li oferí encapçalar la candidatura. D’afegitó, aquesta tria esvaïa la possibilitat de disputes internes per anar al capdavant i qualsevol altra reticència. La seva condició d’exiliat i repressaliat del franquisme de l’any 1961, hi va ajudar.

Llavors, el 1979, Viladecans tenia ja 42.000 habitants i no solament tenia l’hospital tancat, ni tan sols tenia ambulatori. D’escoles bressol cap, evidentment, però d’Institut de Batxillerat tampoc. Sí que tenia dotzenes de carrers per asfaltar i un clavegueram a mitges que s’embussava arreu. Un cinema a punt de tancar. Un Centre Parroquial sota mínims, i un Can Sellarés a punt de tancar portes, com a únics centres culturals. Cap piscina i només una pista poliesportiva, la de la Riera. Alguns carrers tenien, fins i tot, bombetes de llum en alguna cantonada. El cementiri tenia només una dotzena de nínxols disponibles, quan en aquella època morien quinze viladecanencs cada més i encara no s’incinerava. A beisbol es jugava en un descampat a tocar del Poblat Roca i de l’únic camp de futbol. Una biblioteca de Caixa Catalunya amb sis taules i no gaires llibres. Un escorxador que ja no podia escorxar. La Torre del Baró a punt d’ensorrar-se, la Torre Roja rebregada d’igual manera i ocupada per una mini-comissaria de la Policia Nacional. De jardins dos, el de la Torre Modolell i el de l’interior del Grup Sant Jordi. Ni Notaria, ni Registre de la Propietat. Ni estació de tren. A l’asistència social s’hi dedicava una persona quatre hores a la setmana. De runes d’obra, qualsevol solar n’era ple i també les rieres. Quan plovia ens negàvem i a l’alçada de la Punyalada la carretera quedava tallada en els aiguats de tardor. Als valls i corredores dels camps, a la Murtra i el Remolar ni granotes ni anguiles ni polles, això sí, de restes industrials d’olis, crom, mercuri i asbestos fluint o condimentant sucs per regar fruites i verdures als camps, tants com en volguéssiu... Aturo l’inventari.

En Joan Masgrau estava, doncs, a punt de fer 67 anys quan amb el PSUC guanyà les eleccions. Amb tot l’entusiasme del món s’arremangà per correspondre a la il·lusió viladecanenca de canvi, en un marc de crisi econòmica que tancava fàbriques a dojo i amb una manca de serveis públics i privats com a pocs pobles del Baix Llobregat. Fou en la renovació permanent d’aquest entusiasme, sal del viure, que en Joan tingué la seva millor virtut. 

Jo en tenia 27 i era el quart de la llista i reconec que no tenia ni la meitat d’aquesta sal. El meu optimisme de la voluntat no aconseguia equilibrar-se amb el pessimisme de l’anàlisi, que sempre partia del fet que Franco s’havia mort al llit com a Cap d’Estat. Llastrat per una bona crisi personal, només vaig aguantar el primer any de regidor.  Paral·lelament, el PSUC s’esquerdava sense haver trobat mai un bon inseriment en la legalitat i esdevenia un magre instrument per a la militància. El desencís tenia oberta la primera escletxa.

A l’alcalde Joan Masgrau li bastà per arribar a la fi del mandat, tenir sempre present estar al servei d’aquell concepte de “Fraternitat” après a les clases del CADCI l’any 1934, per poder aguantar la mala bava d’alguns i el poc ajut fruit de la inexperiència de quasi tots. Pretengué la reelecció amb el PCC l’any 1983, però la trencadissa del PSUC i el seu desballestament a Viladecans havia deixat la cosa com a impossible. Fou un bon alcalde. En Jaume Monfort, succesor del seu succesor del PSC-PSOE, es trobà un camí ja ben desbrossat.

Andreu Comellas