Viladecans: el llibre del bon amor

Presentació del llibre al Centre Cultural Sant Joan, el passat 30 de novembre, amb Josep Lligadas, Encarna García i Jaume Vendrell.

El llibre de Josep Lligadas, Viladecans, els llocs i les històries, publicat pel Grup Tres Torres, és un llibre sobre la memòria de les pedres, de la gent i dels noms de Viladecans. També és una declaració d’amor a Viladecans. I  com tota declaració d’amor, està escrita en primera persona del singular i del plural.  

El llibre adopta l’estil d’una guia, d’un viatge, per demostrar que  Viladecans  no ha començat de zero fa cinquanta anys, i invita al lector a un passeig per tot el terme, començant pels camps,   a una pujada a l’ermita de  Sales, una baixada  al centre de la Vila i un recorregut  pel nucli urbà històric i pel no tan històric, fins baixar fins el mar,  tornar i acabar  a  Sant Ramon. Paga la pena acceptar  l’oferiment del Josep i anar amb el llibre a la  mà i passejar per Viladecans amb ulls de primera vegada, com un turista en una ciutat estrangera.   

És que, a més a més, el Josep escriu molt bé i descriu encara millor. En companyia  d’unes fotografies excel·lents, el seu text és precís en les descripcions com els naturalistes del segle XVIII quan portaven noves de terres, animals i herbes desconegudes. Ell il·lustra sobre torres de barons,  palaus modernistes amb intriga d’herència, cases de maçons, o sobre el perquè el carrer Major és tan poc major. Indica qui es qui, on és cada lloc, cada camp, cada finestra, com  qui dibuixa el mapa d’un tresor abans de salpar per tornar vint anys després. La veu del narrador no és desinteressada, és una veu interessada i curiosa que sovint s’aparta del camí i ens explica coses i més coses, des de l’herència Modolell a què tenen en comú  xupets i aljibes.      

Viladecans, els llocs i les històries  reivindica vint-i cinc llocs i la memòria dels noms. Els noms es perden com es perden les pedres, però de més ràpida extinció, perquè la seva erosió és l’oblit. Lligadas explica quan les cases dels carrers tenien el nom del propietari i proposa fer memòria amb una placa. Ara només tenen nom les botigues. Com que som tants, practiquem el desconeixement i amaguem les nostres vides en l’ordre sense significat del número. Lligadas ens pregunta si és vici o virtut posar noms als carrers que ja el tenien, com el carrer de l’Escaleta. Així com nosaltres bategem les habitacions de casa, la dels nens, la de la planxa, els noms populars els  posava la gent, gairebé per plebiscit. Eren noms que anaven per feina, de llocs, d’esdeveniments o de camins que portaven a algun lloc. El Josep suggereix que seria bo plantejar-se despullar les plaques de personatges i tornar el vell nom amb que la gent els anomenava espontàniament. El nom popular sempre té darrere una història de la terra, del lloc o de la gent, una pregunta o una resposta. 

El llibre és també una didàctica lliçó d’història local, amb una ecumènica, excel·lent i àmplia bibliografia sense complexos, muda demostració de que Viladecans comença a sumar xifres i lletres. És un llibre que jo recomanaria com a assignatura als instituts, però sobretot  com a manual ciutadà d’autoajuda, perquè és un bany d’autoestima que ajuda a esborrar la frontera de doble direcció, invisible i desconfiada, entre el Viladecans que pronuncia les dobles erres molt llargues i se sap el nom de pila de les cases, i el Viladecans que té les erres  i les arrels curtes, perquè  amb el temps es faran llargues.

I una penúltima raó: en aquests moments d’infelicitats col·lectives, la seva lectura contagia optimisme civil. Optimisme crític, convençut que tot és possible encara.     

José Luis Atienza