Cada any quan arriben les festes nadalenques sovintegen anuncis de regals, joguines, bons propòsits… intentant entendrir els cors i les ànimes del personal, demanant ajuts per als més desprotegits. Forma part de la tradició, per Nadal hem de ser solidaris i pensar en tot aquest món gris i opac que potser durant la resta d’any obviem.
Una de les accions més solidàries al nostre país per la repercussió mediàtica que comporta és la Marató de TV3, esdeveniment solidari, que estimula diferents agents socials, combina sensibilització pública amb l’entreteniment i la divulgació científica, i que enguany s’ha dedicat al càncer en general.
Quina família malauradament s`escapa d’aquesta malaltia, en un grau o un altre, amics, pares, germans, fills, néts… és una de les xacres amb què la nostra societat ha de viure.
Les investigacions avancen i els percentatges de salvació han augmentat considerablement, però malauradament encara són moltes les persones que es queden al camí i per a elles sí que el càncer és el final, després de patir llargs tractaments la majoria de vegades molt agressius, que els han portat al límit de les seves forces.
Quan tens contacte amb la malaltia, no és només al voltant d’ aquestes festes sinó sempre, que veus com metges i metgesses, infermers i infermeres, voluntaris i voluntàries… treballen tot l`any per alleugerir i potser aconseguir guarir els malalts. Quan passes a formar part del món de l`hospital veus realment l’abast d’aquesta malaltia. Crec que el personal que en forma part estan fets d’una fusta diferent, no és només una feina, és un acompanyament per fer aquest camí tan difícil, sense pensar a llarg termini perquè el futur no existeix, només el present, tractament darrere tractament.
Amb el programa de la Marató hem vist com molts dels malalts que han patit o pateixen càncer viuen dins el món de la malaltia amb l’esperança dels canvis que es van aconseguint gràcies a les investigacions. A poc a poc s’avança.
Les persones afectades viuen sense fer plans. Estar lligat a un tractament t’invalida per a tenir una vida normal, alguns durant les quinze hores de la Marató ens han explicat com viuen amb la malaltia, s’acostumen a passar temporades dins l’hospital compartint les hores, dies i nits amb les infermeres i infermers, metges i metgesses, una família nova.
La societat fa un gran esforç solidari amb les aportacions, músics, escriptors col·laboren amb el disc i enguany també amb un llibre ben interessant, aquests actes precedeixen a la gran festa cívica. Tot i la crisi el nostre país participa unànimement perquè el motiu s’ho val. Des del 1992 ja és una tradició més que consolidada amb testimonis íntims sense caure en la morbositat, s’aprofundeix científicamente en el tema, és una ocasió per a l’optimisme en uns moments difícils.
Una societat capaç d’organitzar aquests actes amb les seves forces és una societat preparada i madura per assumir nous reptes. Emoció, entreteniment, aportacions de metges especialistes detallen l’estat de les investigacions actuals i els seus avenços.
Per un dia s’aparca la crisi, malgrat les dificultats econòmiques enguany s’ha superat amb escreix la recaptació d’altres convocatòries, destinant-la a la investigació biomèdica perquè el càncer deixi de ser mortal i es converteixi en malaltia curable o crònica.
Una vegada més hem demostrat que no deixarem sols els malats i els especialistes.
Hi ha desitjos impossibles, malalties invencibles. Per tot això: “L’esperança, és el regal”.
Montserrat Pastor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada