Anton Muns González, de Cal Dimoni (2)

Anton Muns amb Lluís M. Xirinacs, davant de la Model

Si vàreu llegir el relat del mes passat, us adonàreu del molt que li agradava i apassionava a l’Anton Muns viatjar i retratar.

Ho feia “al dictat de la més irreductible consciència ètica, per transmetre la realitat quotidiana més oblidada” dit en paraules de l’historiador Pere Anguera al diari El Punt. També hi afegia: “Muns testimonia com era la Catalunya combativa i il·lusionada, també l’amargament soferta i mesellament passiva, dels anys setanta, i ho fa des de l’honestedat d’un dels qui participaren en la lluita de primera línia per a la democràcia sense esperar cap recompensa de la victòria”.

La fal·lera del viatjar i retratar li sobrevingué l’any 1974. Dos dies després de Sant Jordi, a Portugal, de matinada, la ràdio fent sonar la cançó “Grandola, Vila Morena” llançava als carrers columnes de soldats conjurats que ensorraven la dictadura de Marcelo Caetano i feien esclatar la “Revolució dels Clavells”. Per cert, la dictadura portuguesa acabà essent més llarga que la d’en Franco. Aquell vint-i-cinc d’abril, treballant al camp, de bon matí, l’Anton escoltà la bona nova per la ràdio i, també entre clavells, acabà rumiant: Que bo que seria, ser-hi...! En tornar de la feina, entrant a casa, etzibà: Som-hi, Maria! Hi hem de ser! Dit i fet. L’àvia Francisca es quedà cuidant les nétes, les prímules i les camèlies quedaren a cura de l’avi Antonio i del germà Jaume, i plegats partiren amb la Nikon a retratar la Revolució. 

En el Portugal de la revolució

En aquells dies jo feia el soldat a la caserna del Gardeny de Lleida, ensenyant a conduir camions a galifardeus com jo, i assajant el XXXV desfile de la Victòria que el mes següent, a Barcelona, havia de presidir el Generalíssim acompanyat del reietó Juan Carlos. La nostra dictadura no es moria ni a “tiros”. Però aquella revolució dels clavells em sentà com un bàlsam i la vaig viure com una petita revenja per l’execució, un mes abans, d’en Salvador Puig Antich. Veient com de cul i nerviosos es mostraven els comandaments a resultes de Portugal, arreu anava jo amb somriure postís de “xino”.

A partir de Portugal, la fotografia de l’Anton Muns passà a ser, definitivament, una arma. Una arma metralladora que enviava a la Història ràfegues de tot el que “psucceïa”. A partir dels fets de Portugal la lluita antifranquista a Catalunya i al Baix Llobregat entrà en una nova dimensió. Fruit d’ella, l’Anton feu coneixença i amistat amb en Toni Baños, amb en Campo Vidal, amb l’ Ignasi Riera, amb en Joan Tardà..., tots ells de Cornellà i amb en Lluís M. Xirinachs de Barcelona. Vagues d’obrers, tractorades pageses, manifestacions del Primer de Maig, Onzes de Setembre del 76, del 77, polítics rupturistes, barris marginats, Marxa per la Llibertat, etc..., acabaren positivats i positivades al quarto fosc de la masia de Cal Dimoni.

Permeteu-me, però, que em centri en la relació amb mossèn Lluís M. Xirinachs, que esdevingué senador electe de les Corts Constituents. 

Amb aquest afany de plasmar-ho tot amb la seva Nikon, passat el Nadal de l’any 1975, l’Anton es presentà a la porta de la Model de Barcelona. El “Xiri” havia començat, el dia 25 de desembre, poc temps després de ser excarcerat, una plantada de dotze hores diàries davant la presó reclamant Amnistia i, és clar, l’Anton l’havia de retratar. La “cosa” durà vint mesos fins que realment mig-conquerida mig-atorgada a les acaballes de 1977 es promulgà la llei reclamada. 

Tenint en compte que el més important era la dedicació a las seves dones, la Maria Closas i les filles, Mireia i Gemma, i a continuació l’afecció a la fotografia entesa com a aproximació a la bellesa –també com a arma–, seguida de la indispensable feina de pagès floricultor, entendré que us estranyi que durant tot aquell seguit de mesos l’Anton trobés una mitjana de tres cops per setmana per anar-li a fer una bona estona de companyia solidària al Xirinachs. Molts dissabtes, força diumenges i un o dos dies entre setmana, sobretot a l’hivern, després de fer-se fosc als camps de Viladecans, es plantà també a la vorera del carrer d’Entença. Així fou. Asseguts al pedrís, discutien de filosofia, de política, de la independència i del dia a dia, i retratava tot aquell que es deixava dels que venien a mostrar-li solidaritat. D’aquesta manera es travà una relació d’amistat que un cop finida la raó d’anar a plantar-se davant la presó, continuà amb visites del mossèn a Cal Dimoni i al camp.

Però arribà el dia en que aquesta relació, lligada al compromís polític, s’acabà. Fou un dia en què en Xirinachs se li presentà a casa, sense avisar, acompanyat de dues persones més. A l’Anton, me li feren una proposta que li degué semblar equivalent a combregar amb rodes de molí. Sense contemplacions ni compliments els féu fora immediatament. A partir d’aquí, l’amistat es refredà i a poc a poc es diluí. Tots dos tenien molt clara la profunditat del compromís personal, però tots dos també tenien moltes dificultats per sumar-se i sotmetre’s a disciplines de Partit. Simplificant en extrem, diria que l’un per la condició de sacerdot amb sentit messiànic i l’altre pel fet de ser pare de família, de masia lluny del casc urbà, acabaren divergint. 

A qui el nom Lluís Maria Xirinachs li soni com a cosa insignificant i llunyana, s’ho haurà de fer mirar. Les seves accions personals acabaren tenint el reconeixement de tothom. De tothom menys dels feixistes i nazis, encara campants per Barcelona, que el tenien com a bèstia negra i no pararen de fustigar-lo, sobretot quan es plantava davant la Model. I no va ser un personatge dels anys de la Transició només, no. En Xirinachs ja havia començat a fer-se notar essent un dels promotors de la inversemblant manifestació de capellans ensotanats, de l’any 1966, contra la tortura i empresonament de l’estudiant comunista Joaquim Boix a la “Jefatura” de Via Laietana. Sempre inspirat per Gandhi en les seves accions, Caputxinada, Presó de Zamora, Assemblea de Catalunya, Carrer d’Entença, Marxa de la Llibertat, Fossar de les Moreres, esdevingueren noms ben lligats a la seva radical lluita i a la Història de l’antifranquisme.

La resultant de la Reforma Política però, ens els menà, com deia, per camins divergents. Acabada el que acabà dient-se Transició, en Xirinachs restà en la brega independentista fins l’hora de morir, a Ogassa l’any 2007, mentre que en Muns emmotllà la seva catalanitat i condició social a la nova realitat político-social. 

Cap dels dos en sortí gens content de la Transició, però fins i tot els camps de Cal Dimoni encetaren una nova manera de donar petúnies, begònies i prímules. L’Anton i en Jaume deixaren d’escoltar “La Pirenaica” mentre entestaven i repicaven plantes a la barraca del camp per passar a escoltar en Jaume Figueras i la Maruja Torres parlant de cinema bo i fent esqueixos. La Mireia i la Gemma, si més no i a diferència dels seus pares, després de deixar el “Liceo Viladecans” d’en Carlos Roque, a la Carretera del Prat, pogueren anar a l’Institut del Barri de Sales a aprendre el català, i en català, amb l’Agustí Béjar. 

Deixeu-me acabar aquesta segona entrega citant, en record de tots dos, paraules d’en Josep Maria Xirinachs i Damians, dites al Fossar de les Moreres l’any 2002: “Tot aquell que viu i treballa o no treballa als Països Catalans, tot aquell que està radicat en ells i no els estima per damunt d’Espanya, d’Europa o del Món i no estima les altres instàncies més altes a través de l’estimació del seu país, no es digne de viure en un país. Pot tractar-se d’ignorància o de malícia. En el primer cas s’ha d’esmerçar pedagogia, educació i anar impartint instrucció. En el segon cas se’ls ha de combatre». Sé del cert que l’Anton Muns i Gonzalez, aquell pagès floricultor que miro de retratar, s’hi hauria abonat plenament a elles. Doncs això. 

Però deixeu-me afegir a mi quelcom que crec que ambdós podrien subscriure: Aquesta cita, no tindria cap sentit, o tindria un sentit pervers si, abans, en l’espiral que va del nostre melic al nostre país no som capaços de trobar-hi la gent del nostre carrer, del nostre barri i del nostre poble. Tota ella, i sobretot la que més pateix. Per això, potenciar els punts de trobada, el suport cooperatiu, i el reforçament d’entitats és un «sine qua non» de tota la resta.