El passat 18 d’octubre, mossèn Joan Puig, rector de la parròquia de Sant Joan de Viladecans, va celebrar els seus cinquanta anys de capellà. Em va saber greu no poder-hi ser: fa ser una festa grossa amb familiars, amics, companys capellans, ex-nens de la catequesi (com l’actual alcalde de Sant Esteve Sesrovires), autoritats diverses civils i eclesials. I és que mossèn Joan ha estat una persona estimada per tot arreu on ha passat. I a Viladecans ja hi porta trenta-dos anys. Com si res. Mossèn Joan, sempre a punt per fer obres on convingui, va demanar als amics que, si pensaven fer-li un regal, destinessin els diners a millorar la sagristia de l’església de Sant Joan.
Em va fer gràcia la seva invitació. Deia: “¿Què s’hi troba, a la vida d’un mossèn?”. I ell mateix es responia: “La felicitat de compartir la joia de la fe i la joia del servei”. I anava descrivint què havia significat tot això al llarg de la seva vida.
Ja m’agrada aquesta associació entre les paraules mossèn i felicitat. Sobretot m’agrada avui en què la imatge dels mossens sovint està associada a persones amb cara de vinagre, reprimides i perpètuament empipades, per no dir coses pitjors. En aquest sentit, a Viladecans fa molts anys vam comptar amb mossèn Samaranch, que sembla una caricatura d’aquesta mena de capellà. Un Rouco amb menys poder i “avant la lettre”. Donaria per a una figura de Festa Major com a malvat popular.
Però la major part de capellans que conec (i en conec molts) per sort són gent amable, amb els mateixos defectes i virtuts que qualsevol altre veí. Que treballen moltes, moltíssimes hores fins a edats que sobrepassen de molt la jubilació del comú dels mortals. Que han de fer-se càrrec de parròquies enormes, sovint desballestades que, si els rectors no tenen la mateixa vocació de constructor que té mossèn Joan, esdevenen una mena de penitència activa d’inacabables arranjaments. Que van d’una banda a l’altra perquè els toca fer tots els papers de l’auca: enterraments, batejos, primeres comunions; grups de joves, d’infants, de grans. Misses, coordinacions, escrits, formació... Que, tot i que si viuen en rectories no paguen despeses d’habitatge, cobren un sou més aviat escàs. Que massa sovint –no és el cas del nostre bisbat– són més aviat ignorats o maltractats pels bisbes. I que veuen que les seves parròquies van envellint sense que ni els feligresos ni ells mateixos trobin relleu.
La major part dels cristians normalets (i molts capellans) som crítics amb l’Església catòlica, i pensem que moltes coses haurien de canviar: distribuir responsabilitats, acabar amb l’obligatorietat del celibat, acceptar les vocacions de les dones (¡!), simplificar coses i sobretot viure amb llibertat l’Evangeli, a l’estil de l’actual papa, per entendre’ns. Però vivim la contradicció de, tot i voler-ho, no ser capaços de donar-hi la volta, perquè l’Església és una organització excessivament jerarquitzada (encara que molts feligresos “de a pie” fem el que ens sembla d’acord amb la pròpia consciència). I no sembla pas que ni bisbes ni seminaris estiguin per fer canvis, al contrari. En aquest sentit, el tancament respecte a la formació que rebien els seminaristes els anys 70 gairebé fa por.
En fi, no obstant això, i malgrat tots els canvis que voldríem, com mossèn Joan molts som cristians feliços de ser-ne. Tinc l’esperança que la pèrdua de poder i de prestigi social, i tocar fons, ens farà retornar a les fonts i viure amb més coherència allò que creiem.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada