Anton Muns González, de Cal Dimoni (i 3)

 Si heu llegit les dues entregues anteriors ja sabeu que l’Anton Muns va ser pagès floricultor, ja sabeu que va ser amic d’en Xirinachs, ja sabeu de la seva afecció a la fotografia i ja sabeu de les cuites i viatges en els anys de la Transició. Us contaré ara el que us deia al començament sobre la rapidesa amb què es convertí en viladecanenc.

Quan els Muns vingueren a residir a Viladecans trobaren entre nosaltres dues entitats que donaren acollida i sortida a l’afecció amb què havien vingut: l’Agrupació de Cinema Amateur i l’Agrupació Fotogràfica. Ja va quedar clar, en anteriors articles, que «lo d’ells» era el món de la imatge.

Impulsant el Cinema Amateur, i com a millor productor, hi teníem en aquells anys Jaume Calbet, el de la ferreteria i botiga d’electrodomèstics. Impulsant la Fotogràfica, que ja duia un bon recorregut previ, hi teníem, entre altres, Secundí Roca. En un primer moment els Muns se sumaren a la moguda de Jaume Calbet, (que fins en això era ben capaç de persuadir-te), però la major complexitat del cinema, les dificultats per estendre l’afecció i l’aparició finalment del vídeo, ensorraren la voluntat dels que s’hi dedicaven a Viladecans. L’Agrupació fotogràfica en resultà guanyadora, pel que fa a la continuïtat i a fer-se, si em permeteu dir-ho així, amb els germans Muns. El petit d’ells ha acabat tenint totes les responsabilitats dins l’Agrupació des que hi entrà, exceptuant-ne la presidència. El gran, l’Anton, no en tingué cap. Sempre se’n sortia amb l’excusa de que Cal Dimoni queia massa lluny. Gràcies a la fotografia, però, s’amistà de bell antuvi amb un altre dels més que premiats, Salvador Obiols que, provinent de Sant Boi, aleshores es dedicava molt al fotomuntatge.

Altrament, per raó de la seva feina amb les flors, l’Anton entrà en relació amb Joan Masgrau i Trini Farré que li subministraven els herbicides i els adobs químics necessaris per a la feina al camp. Fruit d’aquesta relació sorgí una llarga amistat que, com gairebé totes, tingué els seus alts i baixos; després ho veurem. Per raó de la feina al camp, també, brollà una bona simpatia envers Miquel Domenech i la Unió de Pagesos a la qual ràpidament s’adherí. Fou l’Anton qui il·lustrà, fotogràficament, el llibre d’en Miquel Viladecans i el seu entorn editat l’any 1982 per l’Ajuntament. I, finalment, cercant major compromís social i polític entrà en bona relació amb la gent del PSUC; sense afiliar-s’hi mai, malgrat que acabà encapçalant-ne la candidatura a les municipals de 1983, després de la trencadissa comunista.

Però deixeu-me explicitar també, en aquest intent de fer-vos avinent la ràpida integració a Viladecans, el fet que l’Anton Muns i González com a membre representant de l’Agrupació Fotogràfica dins del Secretariat Local del Congrés de Cultura Catalana a Viladecans, en els anys 1976-1977, fos escollit com a Delegat Local per coordinar-nos les accions i presentar-les davant la Comissió Permanent del Congrés. Aquest Congrés va ser el gran esforç dels catalans de posar sobre la taula el debat per mirar de corregir totes les anormalitats imperants, pel que fa a Llengua, Història i Cultura de cara a la seva promoció, enaltiment i poder donar-les a conèixer de la millor manera als nouvinguts. El Secretariat a Viladecans el conformaren els delegats d’una dotzena d’entitats, tot sigui dit, dèbils i molt distretes en si mateixes, que feren el que bonament saberen i pogueren. Els esforços de l’Anton de fer-nos viure intensament el Congrés li serviren, si més no, per a ser reconegut com a bon mediador en aquesta mena d’afers i per conèixer-nos tots els que ens movíem.

Acabat el Congrés, aconseguida l’amnistia, acceptada majoritàriament la Constitució, retornada la Generalitat i posat fil i agulla pel que fa a la redacció de l’Estatut, l’Anton Muns es centrà en deixar palès via exposicions i edicions de llibres, el que fins llavors estava essent la Transició, sense deixar passar l’oportunitat de fer un reportatge sobre qualsevol altra cosa que succeís. 

Us havia explicat, en la primera entrega, l’exposició relativa al viatge a la URSS i alguna altra mostra, però la foto que més tinc present fou la del cartell electoral del PSUC a les eleccions municipals de l’any 1979. La recordareu: la colla de candidats sota «l’sky-line» més reconegut de Viladecans: Sant Ramon, campanar de l’Església de Sant Joan i Torre del rellotge de l’Ajuntament. Feta al carrer de La Forja prop de la Carretera de la Vila quan encara no hi havien les naus que ara hi ha. No és perquè jo hi sortís que puc dir-vos que és una gran fotografia que complí esplèndidament el seu objectiu, però sí, també hi surto. 

L’Anton Muns, ja us ho havia dit, esdevingué regidor de l’Ajuntament l’any 1983. Escindit i fet pols el PSUC, la direcció del Partit, sense cap fe de tornar a guanyar, a la vista de la tremenda trencadissa, decidí rellevar el bonàs i independent Joan Masgrau per un altre independent, bonàs o no, que ajudés més a formar la majoria necessària per fer les coses bé. El minso comportament democràtic de molts regidors i la poc assenyada candidatura que acabaria guanyant, obligà el PSUC a continuar optant per un independent que, sense partidismes, fes del consens la millor manera de solucionar els problemes i les demandes ciutadanes, que per això han d’estar els Ajuntaments i per això se’ls tria. El PCC a la vista de que el PSUC es desempallegava d’en Joan Masgrau, li oferí la continuïtat encapçalant la seva llista. En Joan, l’acceptà dolgut per la que ell creia una desconsideració. I aquí arrenca el refredament, que us havia explicitat, de la bona relació entre tots dos amics, ara caps de llista. Una amistat travada al llarg de moltes tardes de dissabte en què l’Anton i la Maria anaven a la casa del Joan i la Trini a escoltar les històries viscudes durant la guerra civil, la resistència i la clandestinitat, mirant d’analitzar el present i d’albirar el futur. Passats els primers núvols hi tornaren, quan ja no eren regidors, però pel que sé ja no fou com en els primers temps.

Del que passà a l’Ajuntament l’any 1983 ja us en parlarà un altre. Jo ja només ho vaig viure pels diaris. La Transició política havia acabat. La LOAPA ho trinxava tot després del cop d’estat del 23F.  Felipe González engegava la reconversió industrial i començava a buscar com dir Sí a l’OTAN. El banquer Jordi Pujol i CIU començaven la política de “peix al cove” després de comprar baratament ERC i UCD per estalviar-li al país el malson d’un govern PSC-PSUC amb hegemonia cultural d’esquerres, i arrencava el cas “Banca Catalana”. Només diré que en Jaume Monfort, el tercer de la llista del PSC-PSOE, tres mesos després era proclamat alcalde de Viladecans. L’Anton Muns, el respectà sempre, li mirà de fer les coses fàcils, i donà continuïtat a la bona relació personal ja encetada en el marc del Secretariat del Congrés de Cultura Catalana, quan en Monfort hi representava l’Agrupament Escolta Sant Joan.

Per la meva part, l’última acció com a militant del PSUC que recordo fou, precisament, la d’acompanyar José Luís Atienza a Cal Dimoni, a entrevistar-nos amb l’Anton quan ja estava pràcticament decidit a acceptar el fet d’anar al capdavant de la “llista”. (L’Atienza no té carnet de conduir i sempre un o altre l’ha de dur quan ha d’anar lluny). Allà hi era present, també, el seu amic fotògraf Salvador Obiols, i sense cap embut, els férem palès en un parell d’hores de xerrar, carregant una mica les tintes, no solament on es ficava acceptant encapçalar la candidatura del PSUC, sinó adés la disparitat de criteris que tindria per companyia i cap on podria girar la cosa guanyant els socialistes, a fi i efecte que s’ho pensés bé. En definitiva, que de flors i violes res. Adicionalment, jo era del parer i l’explicitava, com ara que en deixo constància, que sense una explicació ben raonada, feta extensiva al conjunt de la població, del que havien estat els quatre primers anys de l’Ajuntament democràtic i sense una bona dosi d’autocrítica del Partit no hi teníem gran cosa a fer. 

Aquí em planto d’escriure sobre l’Anton Muns. M’agradaria haver-vos deixat ben palès com li bastà una dotzena d’anys per convertir un llinatge foraster en un llinatge absolutament viladecanenc. Vingué a parar a la masia de Cal Dimoni després d’haver sorgit de la de Can Deu. D’aquella masia-torre del barri de Les Corts que donà peu, per no sé ben bé què hi va passar,  a un dir que els catalans fem servir per magnificar qualsevol cosa. Diem per exemple: “hi hagué una gresca de Can Deu” o bé: “era un vi de Can Deu”. Doncs això, segur d’encertar-la, deixeu-m’ho dir: l’Anton Muns i González fou un paio de Can Deu, que arrelà perfectament a Viladecans.

Andreu Comellas

Anton Muns (esquerra) en la seva presa de possessió com a regidor.