Un ja està cansat només de mirar la foto. Sant Ramon podria ser una illa enmig d’un mar edificat. Els ciclistes fugirien del tsunami de carrers que semblen tirar-se’ls a sobre. Veiem dos espetecs blancs de dents en les boques que omplen dos gestos dubtosos que podrien ser de dos somriures, però sembla que no, que són dos gestos d’esforç, dos rictus de cansament. El primer ciclista sembla més descansat, amb un pedalat menys forçat. Els rostres tenen la inclinació del ciclista quan vol pedalejar amb el cap perquè amb les cames no en té prou.
És el camí de Sant Ramon i fa pujada. Els ciclistes comparteixen espai amb la gent que puja caminant. Són més igualitàries les pujades que les baixades. Per pujar, els peus no queden ridiculitzats per les rodes. Per baixar, els pedals li poden als genolls.
La muntanya sempre ha estat terra de llibertat. La nostra és petita, humil, modesta, però és com un petit, humil i modest microclima de la llibertat, Ara bé, si ens ho mirem amb ulls de fotògraf, és una llibertat assetjada, on les torres elèctriques fan de quintacolumnistes ficats dins de casa. Com que la carn de torre no és transparent, els ferros i els cables esborronen els horitzons i sempre surten enmig de la foto. Els suaus turons i les pinedes baixes són les fortificacions que protegeixen el nostre tall d’horitzó de terra lliure i cel.
Els colors de la natura sempre canten l’estació en què es troben. Domina el verd en aquesta tardor que ha començat disfressada de primavera. No obstant, el groc dels matolls anticipa el trist destí de fulles mortes que tan bé cantava Ives Montand, les fulles mortes s’amunteguen a dojo / els records i també l’enyorança / i el vent del nord els porta / a la freda nit de l’oblit.
És una tardor plural, plena de tons com la vida mateixa. Els verds inesperats que encara tenyeixen els esbarzers, els ocres que es barregen amb verds, marrons i grocs. Agafa quasi color de carn aquella ferida de terra que es veu més enllà del casc ciclista de zebra. És la mossegada de la civilització.
Tot té una fragilitat que enganya. La vida sempre troba un lloc per sortir, encara que de vegades cal ajudar-la perquè ho tingui fàcil. A la dreta, es veu un pal guarnit de fulles precàries. Si s’adapta a la dura vida de viure amb l’aigua que cau del cel, i el foc i l’home el respecten, aquest pal porta una esperança per al futur: Ser alzina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada