Em sembla que els nens i nenes d’ara no van tant amb els genolls pelats com quan jo era petit. Suposo que per una colla de motius: un, que els nens i nenes estan ara més protegits; un altre, que no s’enfilen tant com abans als arbres o a les parets; un altre, que no corren habitualment per llocs no urbanitzats i plens de sots i entrebancs de tota mena; un altre, que passen moltes hores jugant amb maquinetes... i així successivament.
Però en tot cas, l’expressió és maca i val la pena recollir-la i tenir-la present. Per cert, que nosaltres, a Viladecans, com en molts altres llocs, no pronunciem “genolls” sinó “jonolls”. No és cap mal. Vull dir que no cal forçar-nos a canviar la manera de parlar i pronunciar la paraula tal com s’escriu correctament. Aquestes variants locals són, en definitiva, una riquesa de la llengua.
I encara, a això de pelar-se els genolls, hi va associada una altra paraula que no deixa de ser curiosa. I és que sovint un es pela els genolls com a resultat d’una “aterrissada”, és a dir, d’una caiguda semblant a l’aterratge d’un avió. Certament que “aterrissar” no és correcte, és un castellanisme. Però alhora, la paraula “aterrissada”, que no té equivalent en castellà, mostra com la llengua catalana (com totes les llengües) pot assumir les paraules d’una altra llengua, ficar-les dins el seu propi sistema de parlar, i fer-ne derivacions que només tenen sentit en la llengua catalana. O sigui que “aterrissada” prové d’un castellanisme, però la paraula, en si, no és estrictament un castellanisme.
Josep Lligadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada