Era un home de ferro colat. M’ho semblà des del primer moment, quan no sé qui me’l presentà, i ho vaig anar constatant, dia a dia, fins que deixàrem de tractar-nos. Andreu!, et presento l’Andrés Remuñán, se’m digué. I mentre fèiem l’encaixada i ens donàvem el primer cop d’ull, content, vaig pensar: òndia!, bona pinta la d’aquest paio-tocaio! Potser sí que ara farem feina!
Fou una encaixada, que recordo en blanc i negre, talment com si de “El tercer hombre” o de “Sed de mal” es tractés i no sé el perquè. Cepat i amb celles poblades com déu mana, a lo Brézhnev, l’home em premé fortament la mà bo i serrant les dents. Sense jo saber si afirmava o preguntava, em digué: –Camarada...! Ell ja sabia alguna cosa de mi i jo alguna d’ell i, mirant de saber-ne més, tots dos ens regalàrem aquella primera llambregada ajuntant parpelles.
M’havien dit que era un home nascut a Galicia, del PCE de tota la vida; que havia fet tota la guerra civil al front, amb els milicians a la Serra de Guadarrama, quan només tenia setze anys, i amb Lister al Jarama, a Brunete, a Belchite i a l’Ebre; que amb les restes de l’exèrcit de la República havia passat a França i allà s’havia integrat a la Resistència durant tots els anys de la Mundial; i que, alliberat París i no tenint-ne prou, fou dels que l’octubre de 1944 envaí Espanya per la Vall d’Aran esperant el recolzament aliat i una sublevació interior que no es produí.
M’havien dit també que després de passar-se tot una pila d’anys ben a prop de Santiago Álvarez
–Secretari General del Partit Comunista de Galícia–, a començament dels setanta, ell i la seva muller, Concha Avilés Ros, havien decidit quedar-se a Espanya; duent de passada un encàrrec de la direcció del Partit per a la gent de l’interior. Una de les raons del quedar-se fou la intenció de cotitzar el temps suficient per tenir dret a la pensió de jubilació que els pogués correspondre. Feia anys que n’havia fet cinquanta. No tornà a Galícia; vingué a Viladecans on hi havia feina per viure, obrers amb qui ajuntar-se i possibilitat de continuar clandestinament la lluita de sempre.
En Remuñán no era doncs com la major part dels militants o simpatitzants del PCE, vinguts del sud amb l’allau migratori dels anys cinquanta i seixanta, que havien viscut la guerra com a infants i que, en força casos, eren comunistes seguint la tradició familiar. A ell no calia que li expliquessin, fent el símil de la taronja, què era el PSUC, no. Ell sabia perfectament qui havia estat en Comorera, en Rafael Vidiella o en López Raimundo; sabia perfectament que el PSUC no era el PCE; i sabia que el PSUC era l’únic partit nacional sense estat propi adscrit a la III Internacional fins que aquesta organització fou dissolta l’any 1943.
Aquest era un home que havia dormit gairebé deu anys abraçat a un fusell defensant una causa; el doble vetllant per la seguretat dels dirigents de la mateixa a l’exili; i ara, ja gran, tornava a ca seva per sumar i multiplicar adhesions convençut que no hi ha altra causa per la que lluitar. Per tant, poca broma.
Era hermètic com ell sol. Mai li vaig sentir contar cap “batalleta”. Quan se li preguntava per coses concretes de la guerra i de l’exili sempre et trobaves amb un encongiment d’espatlles o et deia que no en sabia res. I tant si en sabia. I em quedà clar quan, en la tardor de 1977, en el marc del IV Congrés del Partit mentre comentàvem la jugada, fent temps pels passadissos durant el darrer descans. Veient venir Santiago Carrillo envoltat de gent del Servei d’Ordre i un núvol d’ardits militants, en la que degué ser la primera visita del dirigent a Catalunya després de la legalització del Partit, em deixà plantat, i accelerant el pas envers Carrillo mentre aquest feia el mateix devers Remuñán, deixant enrere els companys amb excés de culte a la personalitat, tots dos xocaren en una abraçada de les de plantofar-se les esquenes, bo i dient-se: –¿Què tal, Andrés? ¿Cómo estás? –Ya ves, Santiago, por aquí vamos, de nuevo en casa..., peleando como siempre, ¿y, tú? –Bien, Remuñán, bien. Efectivamente, de nuevo en casa peleando... Salúdame a Concha. Després de tres segons de mirar-se fit a fit i deixar que els ulls s’humitegessin, es separaren. L’Andrés, deixant pas a la comitiva, tornà a mi. Tornàrem a seure a la sala en espera de la votació final, assegut amb els ulls clucs, en Remuñán resseguí en silenci el passat estirant les comissures.
S’havia instal·lat a un pis de l’Alba-rosa. Allà, amb el seu amic Pedro Úbeda, el del “colmado” del Casino, feien bullir l’olla del barri i no paraven de sumar gent per canviar les coses. Ell es guanyava la vida reparant el que fos com a paleta; quan no era un particular era l’Ajuntament d’en Parellada el qui li encarregava petites feines de manteniment de la cosa pública. Sempre parant l’orella, això sí; sempre atent a qualsevol necessitat comunal, o a qualsevol contradicció personal, per incidir-hi.
Quan Franco començava a morir-se, que és quan ens coneguérem, feia un any de la fusió –retorn a casa– dels “Bandera Roja” del Baix Llobregat amb el PSUC. Tres dels integrants d’aquella darrera cèl·lula BR de Viladecans ens posàvem a encapçalar les diferents àrees de l’organització, de manera molt més oberta i menys clandestina, orientant-les devers la que seria la fórmula organitzativa una vegada s’assolís la legalització: l’Agrupació. En Fèlix Moreno s’ocupava de refer el Moviment Obrer, i el Partit dins d’ell, a Roca sobretot; la Pilar Fontova s’ocupava d’endegar les JCC i a fer sindicalisme a la BRU i jo el món de l’associacionisme, veïnal i cultural, i el pagès; perdíem en Josep Palau, que passant a responsabilitzar-se de les JCC de la comarca, se’n tornava a Cornellà i ja haviem perdut en Rafael Osuna que, sense viure el procés de fusió, passava les de Caïm al Sàhara vivint la “Marcha Verde” i empassant-se l’abandó del poble saharaui.
En aquell refer l’estructura organitzativa del Partit, en Remuñán, sense voler-ho, em féu un gran favor. En la tercera o quarta reunió, no recordo el dia, després d’incorporar-se a la direcció de Viladecans, sense esperar ningú, s’arrencà posant en solfa el que feia el Partit, i com ho feia. De manera que, més o menys explícitament, acabà demanant una autocrítica del màxim responsable, que era jo. Sorprès, perquè sabia molt bé què volia dir un que havia estat estalinista quan en una reunió emprava la paraula “autocrítica”, vaig fer un repàs de la meva militància clandestina fins aleshores i del que m’havia encarregat la Direcció, i sense esperar que se’m demanés la dimissió vaig posar el càrrec a la disposició dels presents, deixant constància que continuava militant alliberat de la responsabilitat de dirigir el Comitè Local. Els sorpresos passaren a ser-ne els instigadors i com si no hagués passat res, sense més discussió, el Comitè Local quedà escapçat fins uns mesos després quan arribà l’hora de constituir l’Agrupació. Per sort, la vinguda a viure a Viladecans de Pepe Vega, resolgué el que hauria estat un mal pas: posàrem en Vega al capdavant sense cap reticència i tots tan contents.
L’Andrés Remuñan, l’any després d’haver fet la seva contribució a la victòria del PSUC a les eleccions municipals de 1979, marxà a viure a Múrcia; el PSUC es trencava, li dolia, però li semblà que allà, a Murcia, hi feia prou falta i també s’hi podria guanyar dignament la vida; era la terra de la seva Concha.
La mort, però, a la que tant li havia vist la cara, vingué a cercar-los a Quintanar de la Orden a la provincia de Toledo. Potser algú encara ho recordarà; va ser portada a molts diaris.
Tornant de Madrid a Múrcia dos autocars carregats de militants provinents de la “Fiesta del PCE”, celebrada a la Casa de Campo, el darrer cap de setmana de setembre de l’any 1981, a la 1,45 de la matinada del dilluns, en l’anomenada “Curva del Matadero” d’aquell poble de Castella, un camió carregat de seitó que venia d’Alacant amb excés de velocitat, s’abocà contra el segon dels autocars i el va partir en dos. Gairebé tothom dormia. Moriren vint-i-tres persones, divuit resultaren greument ferides, dues lleument i només un en sortí il·lès. Tornaven de fer feina militant, atenent els visitants de la caseta del PCE de Múrcia.
L’endemà, de bon matí, Santiago Carrillo, Nicolás Sartorius i Simón Sanchez Montero s’hi personaren, i a Carrillo, un altre cop, se li humitejaren els ulls.
Em vaig assabentar dels fets l’endemà, però vaig trigar mesos a saber que entre aquells comunistes morts hi havia el camarada Remuñán. Quan en vaig tenir coneixença, també un excés de liquid entre ull i parpelles em torbà, però, repensant-lo, vaig evitar que vessés galta avall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada