S’acaba el mandat municipal 2011-2015 i jo que també sóc Viladecans –manllevant el lema de la campanya de balanç triomfalista promoguda per l’Ajuntament– vull posar el retrovisor. Què han donat de si aquests últims quatre anys? Com que els hipotètics avenços ja han estat sobradament difosos per terra, mar i aire pel Govern local durant tot aquest temps a través del seu monopoli comunicatiu (Revista Viladecans + Viladecans TV), em fixaré en alguns dels seus despropòsits, des del meu modest i humil punt de vista.
L’aventura començava amb l’amenaça d’Eurovegas sobre el Parc Agrari: Viladecans era un dels termes municipals més afectats. El macrocomplex d’oci privat i lucratiu impulsat pel magnat Sheldon Adelson (un dels principals mecenes del Partit Republicà als Estats Units) s’oferia al Baix Llobregat com a màquina de fer llocs de treball, fins i tot els sindicats majoritaris semblaven posar-s’hi bé. Els ajuntaments del territori es mostraven expectants, de cares enfora un punt recelosos, de cares endins es fregaven les mans: “Yo no me puedo negar porque todavía no sé qué es lo que va a venir”, deia mig jocós el nostre alcalde a la Vanguardia.
Per sort, finalment Adelson va optar per Madrid, i més tard va descartar del tot impulsar Eurovegas a l’Estat espanyol. Un cop més rius de tinta per fer volar coloms i per vendre fum. Primer va ser un camp de golf, després el Barça Parc i ara Eurovegas. L’amenaça sobre el nostre patrimoni agrícola i natural persistia i, lamentablement, persisteix encara avui. És una evidència que lliga amb l’obsessió de l’actual equip de govern pel ciment i el creixement infinit: el nostre Ajuntament sembla una promotora immobiliària que no ha après res de l’esclat de la bombolla immobiliària. Que compti, a més, amb el suport d’ICV-EUiA (ecologistes “de debò”) és, senzillament, inexplicable.
L’amenaça actual es diu Pla Director Urbanístic (PDU) del Delta del Llobregat: un projecte que –tal i com han advertit entitats ecologistes– sembla fet a mida per compensar als ajuntaments de la zona després de la retirada d’Eurovegas. El PDU torna a posar en perill el delicat equilibri del Parc Agrari del Baix Llobregat i representa una agressió cap als corredors naturals que miraculosament persisteixen entre plana i muntanya. El nostre consistori assegura que el Pla servirà per delimitar les activitats econòmiques que es podran desenvolupar en aquest àmbit i per preservar millor l’entorn natural, però aquest –ai las!– és un binomi impossible.
Una de les “perles” més nefastes del mandat ha estat, sens dubte, l’arribada del centre comercial outlet que s’està aixecant al polígon de Ca n’Alemany. Una inversió que ha vingut per quedar-se i que representa un torpede a la línia de flotació del comerç local, especialment pel sector de la roba, els complements, el material esportiu i el parament de la llar. L’alcalde no s’ha cansat d’afirmar una i altra vegada que la majoria de clients de l’outlet seran turistes i que el seu competidor nat serà el Passeig de Gràcia. Però l’informe d’impacte que va redactar el Departament d’Empresa i Ocupació assenyala que els visitants estrangers poden arribar a representar només fins a un 30 % de la facturació. Fa pocs dies l’empresa promotora parlava tot just d’un 20 %
i en cap moment amaga que la màxima prioritat és captar clients de les poblacions més properes. S’ha llegit l’informe senyor alcalde? O bé està mentint?
Dos punts negres més destaquen sobre el calendari d’aquests darrers quatre anys: la negativa a donar suport a la consulta del 9N i la recent revisió del Pla de Llevant aprovat el 2007 i que la crisi econòmica havia deixat aturat. Anem a pams: Viladecans té el trist privilegi de ser un dels poquíssims ajuntaments (es compten amb el dits d’una mà i hi ha gairebé un miler de municipis a Catalunya) que es va negar en rodó a donar suport a la consulta sobre el futur polític del país el passat 9 de novembre. Però és que, a més, va ser amb el vot unànime de tot el grup municipal socialista (a Gavà i Sant Boi almenys diversos regidors del PSC van trencar la disciplina de vot i van saber estar a l’alçada de les circumstàncies).
D’altra banda, el darrer ple del mes de març ha servit per aprovar la modificació del Pla de Llevant: una aposta immobiliària caduca i especialment lesiva (ecobarri en deien al principi) que amplia fins a 2.900 el nombre d’habitatges previstos a la zona d’Olivaretes i l’antiga bòbila, mig miler de pisos més en relació a la primera proposta. No té cap sentit fer una revisió expansionista quan la ciutat està estancada demogràficament i, encara menys, si això representa una agressió irreparable sobre la falda de la muntanya de Sant Ramon. No ens calen nous barris a Viladecans, sinó més inversió en els que ja tenim. Però aquest és el preu a pagar davant la manca d’un model de ciutat clar, que ven el sòl disponible al millor postor sense reparar en els danys que pugui causar al conjunt de la ciutat o en el nostre paisatge, gairebé un contínuum urbà entre Sant Boi i Castelldefels. El mateix model que promou nous polígons industrials mentre proliferen naus buides o abandonades en els ja existents. El món al revés.
Josep Ginjaume
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada