Com sabeu, em presento com a candidat a alcalde de Viladecans en les eleccions del mes vinent. Prèviament, durant els darrers vuit anys he tingut l’honor de ser regidor d’aquest Ajuntament. Ser regidor no vol dir sempre estar al govern municipal, prenent decisions importants; en el meu cas he estat en l’oposició, com a portaveu del grup de Convergència i Unió, però això també m’ha donat ocasió de viure situacions de les quals en tinc un inesborrable record.
Fa uns dies em van preguntar: “Quin moment ha estat el més emocionant?”. No és fàcil de respondre: recordo l’estrena, alguns debats, o les ocasiones en què el Ple ha debatut temes que afectaven molt profundament la vida i la salut de les persones (per exemple, l’emocionadíssima intervenció de les afectades de fibromiàlgia en el Ple d’aquest mes de març).
Però si haig de destacar un sol moment, vull rememorar el passat Onze de Setembre de 2014. Us ho explicaré.
Era el dia de la “V”, en què 1.800.000 catalans vam formar a Barcelona una gran concentració que cobria la Gran Via i la Diagonal. Els viladecanencs vam estar a la Gran Via, davant de l’edifici de “La Campana”, vam anar-hi junts, convocats per l’ANC i Òmnium Cultural, gent de tots els partits polítics.
Casualment, l’acte oficial per la Diada de l’Ajuntament de Viladecans el van posar la mateixa tarda. Els autocars procedents de Barcelona, amb els viladecanencs que havíem participat a la “V”, vam arribar a la Plaça de la Vila just a temps de sentir l’inici del discurs institucional de l’alcalde. A l’escenari ens vam situar els regidors del PSC, Iniciativa i CiU (els del Partit Popular i Plataforma per Catalunya ni tan sols van assistir-hi).
Sorprenentment, en Carles Ruiz no va fer l’habitual discurs neutre i poc compromès, però assumible per tothom, que feia altres anys. Aquesta Diada de 2014 l’alcalde va utilitzar l’acte oficial per parlar de divisió, per dir que a Catalunya no es pot parlar amb llibertat i insinuar que els independentistes volíem separar les famílies.
Les cares del públic assistent, en general molt conscienciat amb el Dret a Decidir dels catalans (estàvem a només dos mesos de l’històric 9-N) van anar canviant per moments. Es sentia la remor del “Però quins coses diu aquest home!”.
Al final del discurs arribaria la inoblidable reacció popular. La gent va començar a cridar “in-inde-independència”, primer unes quantes persones, després tota la plaça. Mentrestant, l’alcalde i els regidors anaven abandonant l’escenari. Tots? No. Només els dos regidors de Convergència i Unió (l’Esther Lligadas i jo mateix) ens vam quedar a l’escenari, demanant la independència del nostre país, més convençuts que mai de que la nostra reivindicació val la pena, per molt que alguns vulguin empastifar-la i desprestigiar-la.
 |
| L’alcalde i els regidors de Viladecans en l’acte oficial de la Diada |
Aquell dia, Viladecans va aixecar la veu. S’equivoca qui pensi que la nostra ciutat no està compromesa amb el procés sobiranista que mou tot Catalunya. A la Plaça de la Vila, el poble de Viladecans va parlar, alt i clar, i per mi va ser un orgull poder participar-hi.
Aquell dia, de 2014, vam donar un pas endavant, vam perdre la timidesa. Ara, seguim pel mateix camí, encara ens queden les passes més difícils, però també més emocionants.
Carles Lozano
www.carleslozano.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada