Àngels

Escultura “El Ángel Caído”, de Ricardo Bellver, al parc del Retiro de Madrid,
 inspirada en versos d’“El paradís perdut”

Pel seu orgull cau llançat del cel amb tota la seva host d’àngels rebels per no tornar-hi mai. Agita al voltant les seves mirades, i blasfem les fixa a l’empiri, reflectint-se en elles el dolor més profund, la consternació més gran, la supèrbia més funesta i l’odi més obstinat (Milton, El paradís perdut, cant I)

Àngels de la guarda que protegeixen nenes caient del capdamunt d’escales i elles no es fan cap mal. Àngels interiors que t’aconsellen el camí correcte a estriar. Àngels guerrers que acaben amb els dracs dels malsons i fan florir roses amb llur sang vessada al sòl. Àngels que t’inspiren paraules mentre les treballes i t’esforces en escriure-les, que extreuen traços del teu llapis mentre crees formes noves a partir de la incertesa d’un full en blanc. Àngels humans que es van sacrificar per tu gran part de la seva vida, perquè estudiessis i res no et faltés, que et van dedicar tot el temps lliure que els permetia la feina i et van despertar la imaginació gràcies a lectures, a converses, a sessions de cinema viscudes com una festa especial, a passejos pel bosc de prop de casa amanits de xerrades intranscendents o potser importants…

Al meu pare li agradaven els àngels. Se’n sabia la jerarquia, i me la va ensenyar: serafins, querubins, trons, dominacions, virtuts, potestats, principats, arcàngels i àngels. Però els que més patxoca li feien eren els caiguts, els del poema èpic El paradís perdut, de l’anglès John Milton, i el del florentí Giovanni Papini a El Diable. Mon pare sempre va ser un romàntic, un idealista, un rebel. Àngels –com a símbols de custòdia i màgia– i runes –com a vestigis d’altres èpoques, tan efímeres com el nostre pas per la Terra–, eren, així, els personatges i escenaris preferits per ell. 

Ara que els valors s’esvaeixen enmig de dificultats econòmiques, deshonestedat i superficialitat en tot, les passions de l’home que va contribuir a dur-me a aquest món prenen més força en mi, i el recordo sovint. Encara ho faig més quan les males notícies volen i dirigeixen les nostres vides, quan se’n van els qui estimem, quan desapareixen persones, a l’aire i en segons, pel caprici d’una ment malalta, quan llurs familiars i amics són els qui resten per rememorar-les quan ja ningú les recordi.

Quan la gent no trobem el nostre lloc en una època complicada, quan ens diuen que hem d’intentar renéixer de les nostres cendres, busquem ajuda arreu. I tenim la sort de trobar-la, per exemple, en la mirada comprensiva d’amigues que treuen el millor de tu i comparteixen llurs ales: artistes del dibuix, el color i el ratolí, escriptores que escriuen i aprenen amb tu, dones lluitadores, algunes mares... En definitiva, àngels personificats que fan la teva vida més senzilla i l’hi donen sentit cada dia. Com el teu fill quan et somriu i el món llueix amb tota la brillantor tan sols amb aquest simple gest.

Tots en tenim un o més, d’àngels... Ja saps quins són els teus?

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com