És un 1 de maig de fa trenta-sis anys al Passeig de Gràcia. El número trenta sis pels que vam ser nens a la postguerra sempre té un sabor de tragèdia, de morts en les voreres i de forats de bala en les parets.
Aquella primavera, aquell maig, va ser d’una primavera fresca que no sabia de canvi climàtic perquè els jerseis triomfaven sobre les mànigues de camisa. El grup de dirigents que aguanta la pancarta no és de descamisats ni de descamisades, és d’enjaquetats amb camisa i corbata o amb jersei de coll alt patentat per l’Antoni Gutiérrez Díaz. Elles van més de diari, com alliberades de la masculina coqueteria obrera dominguera.
La reivindicació de la Unitat Obrera acostuma a ser inversament proporcional: com més es reclama menys s’exerceix. El PCC no és el PCC que tots coneixem, sinó un altre PCC, secció catalana del PCE VIII-IX, que es va escindir del PCE l’any 68 quan aquest va condemnar la invasió de Txecoslovàquia. El seu líder era Agustín Gómez, un nen de la guerra que va ser futbolista del Torpede de Moscou i de la selecció soviètica. Va fitxar per l’Atlético de Madrid l’any 1956 però va jugar només un partit. Ser roig i militant comunista clandestí no el va ajudar. Va morir cinc dies abans de Franco i el seu partit va acabar fusionat amb el PCPE d’Enrique Líster.
Els Congressos comunistes imitaven els Concilis cristians, ja que sempre condemnaven a l’infern velles heretgies i produïen nous heretges. Aquí els esforçats militants marxistes leninistes treuen a passejar les estampes del seu santoral revolucionari Marx, Engels i Lenin, precisament per denunciar l’apostasia dels comunistes que havien abraçat l’eurocomunisme.
Era l’any 1979, un any d’esperança que recordem en el blanc i negre dels diaris i en el sol i ombra del desencís. De fet, Lluís Llach havia estat un desencisat matiner i ja havia cantat al 1978 el No és això, companys, no és això. / Ens diran que ara cal esperar. / I esperem, ben segur que esperem. / És l’espera dels que no ens aturarem / fins que no calgui dir: No és això. El mateix any el Manolo Vázquez Montalbán l’havia clavat amb una frase que l’ha sobreviscut. Contra Franco estábamos mejor. Per a algunes coses no passa el temps.
Foto: Jaume Muns
Text: José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada