Al Congrés dels Diputats, el passat 31 de maig de 2024, es va aprovar la llei d’amnistia.
Voldria recordar amb imatges fetes a
Barcelona, Cornellà, Mataró i Sant Boi de Llobregat les manifestacions a favor
de l’amnistia que es van fer al llarg dels anys 1976 i 1977 i que finalment va
ser aprovada el 15 d’octubre de 1977.
.jpg)
Estat de conservació a Catalunya:
Vulnerable. Escàs al Delta del Llobregat.
Els adults tenen el plomatge d’una
coloració ocràcia a les regions dorsals i blanca a les ventrals. La gola, de
tons crema, apareix circumdada per una estreta línia negra, que es perllonga
per la cara de l’au com a brides. La part inferior de les ales és de color
castany.
La seva dieta es basa en petits insectes que caça al vol.
L’amenaça més important és la pèrdua d’hàbitat. Un altre problema notable prové
de la pèrdua de nius i polls produïda per depredadors oportunistes (rates,
senglars,...)
Eio Ramon
L’activista,
investigadora i escriptora Bàrbara Ramajo participarà enguany als actes del Dia
de l’Orgull a Viladecans amb la presentació del seu llibre El fantasma
lesbiano. La presentació i xerrada amb aquesta autora serà a la sala
d’actes de la Biblioteca el dia 26 de juny, dimecres, a les 18 hores. Aquesta
proposta, oberta a tothom i realitzada en col·laboració amb el servei de
Polítiques Feministes, Drets Civils i Inclusió de l’Ajuntament de Viladecans,
servirà també per tancar les sessions dels clubs de lectura feminista, que
tornaran a reunir-se al mes de setembre.
El fantasma lesbiano, publicat per l’editorial Bellaterra Edicions, és
fruit de la tesi doctoral Desbordar el cuerpo lesbiano, sobre el más allá de
la existencia lesbiana y sus violencias fantasmas per al doctorat de
la Universitat de Barcelona sobre Gènere,
Diferència i Alteritat, que va presentar l’autora l’any 2021. A aquesta obra,
Barbara Ramajo es pregunta, entre altres moltes qüestions, on estan les
lesbianes dins dels feminismes i quines són les dificultats que es troben per
fer-se visibles dins del col·lectiu LGBTIQ+.
Bàrbara Ramajo
té
una llarga
trajectòria com a activista a col·lectius com Bollos en Teoria,
l’espai de debat lesbofeminista de Ca la Dona, i en l’Escola Feminista. També
va participar a l’Eix Violeta i al grup QueroSeno. És Doctora en Gènere,
Diferència i Alteritat per la Universitat de Barcelona, llicenciada en
Antropologia i té un màster en estudis de dones, gènere i ciutadania.
Aquesta xerrada s’emmarca
dins de les activitats del Dia de l’Orgull, que començaran el 18 de juny amb un
monòleg a càrrec de Vidda Priego i Perra de Satán sobre diversitat corporal i
de gènere. L’activitat
tindrà lloc a Ca n’Amat - Museu de Viladecans a les 19 hores i, en
finalitzar, les assistents podran gaudir d’un còctel sense alcohol. El dissabte
dia 29 es celebrarà la festa reivindicativa de l’Orgull al parc del Torrent
Ballester a partir de les 19 hores. La part central de l’acte serà la lectura
del manifest i la festa Holi. A partir de les 21 hores hi haurà un DJ, que
tancarà aquesta jornada de lluita per la llibertat, la igualtat i el respecte
per la comunitat LGTBIQ+.
Les activitats d’aquesta
celebració per la diversitat finalitzaran el 12 de juliol amb la projecció de
la pel·lícula Te estoy amando locamente, del director Alejandro Marín, al parc de la Marina a les 22 hores. Un film
ambientat a Sevilla en l’any 1977, en una època on l’homosexualitat era
considerada un delicte d’acord la llei sobre perillositat i rehabilitació
social.
La Biblioteca també participarà en aquesta
jornada de lluita i reflexió amb una exposició de llibres temàtics sobre la
comunitat LGTBIQ+.
Confeti
Jordi Puntí
Barcelona: Proa, 2024
El narrador de Confeti ens
explica la seva motivació per escriure: demostrar que gran part de l’existència
humana és una ficció feta a mida. I com a periodista d’espectacles, troba en la
figura de Xavier Cugat la inspiració ideal. El músic català va dedicar tota la
vida a ser feliç i famós a qualsevol preu, sempre gràcies a allò que
l’apassionava: les caricatures, les orquestres, les pel·lícules, els
matrimonis, els chihuahues... Amb una prosa elegant i enèrgica, tocada d’un
humor fi, Jordi Puntí ens fa viatjar de Nova York a Hollywood, de l’Havana a
l’hotel Ritz de Barcelona. Així, al llarg de tot un segle turbulent i
fantasiós, llegim les peripècies de dos homes que van ser amics potser per
conveniència, en un joc de miralls en què la imaginació conviu amb la voluntat
de ser immortal, etern. Llibre guardonat amb el Premi Sant Jordi 2023.
Colores de cine:
la historia del séptimo arte en 50 películas
Charles Bramesco
Barcelona: Blume, 2023
Hipoposats
Janik Coat
Madrid: Petalletres, [2023]
Popov no és un
hipopòtam qualsevol. Pàgina a pàgina, Popov canvia: a vegades és
gran, però altres, petit. Té pigues o ratlles. És lleuger o pesat. Nítid o
borrós. Es posa de cara. O de perfil! D’aquesta manera, els petits descobriran
contraris habituals i no tan habituals des d’un punt de vista artístic gràcies
a les il·lustracions minimalistes i expressives de Janik Coat. Conte
adreçat a infants de més de 6 anys.
Demanar cita, sol·licitar la baixa, descarregar un informe clínic, renovar el pla de medicació: ¿tot això ho podem fer des de casa sense anar ni trucar al CAP?
Si, per a alguns, demanar
cita al metge, comprar per Internet o emmagatzemar un document al núvol forma
part de la seva vida quotidiana, per a d’altres, això suposa una utopia per no
disposar ni dels dispositius necessaris ni de les competències bàsiques per
fer-ho.
Això és degut a l’existent
bretxa digital, és a dir, la desigualtat que hi ha entre diversos grups de
població pel que fa a l’accés, ús i impacte de les noves tecnologies de la
informació i comunicació (TIC).
La tecnologia afecta tots
els aspectes de la nostra vida, però hi ha
un grup de població, la més vulnerable, que han arribat més tard al canvi i,
per tant, no ha rebut cap mena de formació en competències digitals
—una bretxa que creix encara
més si unim factors com
l’edat avançada i/o les desigualtats econòmiques i geogràfiques.
Quin paper té el teu gestor sanitari o el teu referent
digital?
Les Tecnologies de la
Informació i la Comunicació (TIC) ofereixen oportunitats i millores al dia a
dia de les persones, però també intensifiquen i perpetuen desigualtats socials
preexistents.
Per aquest motiu els
professionals administratius de la teva àrea de salut del CAP Maria Bernades,
Cap Mas Font i Cap Montbaig, estem treballant per donar atenció a les persones
més vulnerables tecnològicament i lluitar contra la barrera digital.
Aquests professionals
s’encarreguen de resoldre tots els dubtes que es puguin presentar, i donar
informació personalitzada al pacient sobre els tallers i cursos disponibles.a
la seva ciutat.
Unitat d’atenció a la ciutadania Viladecans
PROTEGIM A LA CIUTADANIA
DE L’ERA DIGITAL
La bretxa
digital és una realitat que afecta a moltes persones i té un impacte
significatiu en la seva vida quotidiana.
Cada vegada són
més freqüents les queixes de pacients relacionades amb la dificultat per
contactar amb els professionals sanitaris amb la sensació que les consultes
telemàtiques ofereixen més agilitat en la programació que els canals
‘’tradicionals’’.
Es feina
essencial treballar per reduir aquesta bretxa i garantir una societat més
igualitària i inclusiva.
SAPS
QUÈ ÉS EL SERVEI D’INCLUSIÓ DIGITAL?
Els
professionals d’atenció primària i comunitària han impulsat la creació d’un nou
model de servei adreçat a totes aquelles persones que presenten dificultats en
l’ús de l’aplicació de La Meva Salut i/o de les noves tecnologies.
Demana al CAP pel teu gestor
sanitari o pel referent en tecnologies.
Entrem en la recta final de
curs i és moment de valorar com han anat els tallers de l’espai Viladecans
Repara i de definir la nova programació de cara al curs vinent.
Per a les que encara no
conegueu la iniciativa, es tracta de sessions monogràfiques que realitzem a la
Deixalleria el primer i tercer dissabte de cada mes per aprendre a treballar
amb tota mena de productes diferents; des d’aparells, bicicletes, mobles i
roba, fins aliments, sabons, plantes, etc. L’objectiu és dinamitzar una
comunitat de persones interessades en desenvolupar habilitats manuals per poder
aprofitar millor tots aquests materials i recursos a nivell domèstic.
Si sou una d'aquestes
persones, us preguem que participeu en la consulta que hem obert i ens digueu
quins dels tallers realitzats aquest curs us semblen més interessants i quins
altres creieu que també podríem organitzar. Per recollir les aportacions hem
creat aquest senzill
formulari que no us portarà gaire temps d’emplenar. Tanmateix,
podeu enviar-nos altres propostes i comentaris per correu
(prevencioresidus@viladecans.cat) o telèfon (936351807 ext: 8417).
Millorem el programa
formatiu per al curs 2024-25 i construïm juntes la comunitat Viladecans Repara!
Participa-hi i
comparteix-ho amb altres persones del teu entorn que puguin estar-hi
interessades.
Oficina tècnica del Pacte de
Viladecans pel Clima
El Consorci per a
la Normalització Lingüística (CPNL) és un
ens públic, creat l’any 1988, que està format actualment per la Generalitat de
Catalunya, 99 ajuntaments, 37 consells comarcals i la Diputació de
Girona.
El seu objectiu és impulsar
coordinadament el procés de normalització del català en tots els
àmbits i
fomentar-ne el coneixement i l’ús.
El CPNL presta els serveis
de forma descentralitzada a través d›una xarxa territorial formada
per 22 centres de normalització lingüística que s’estructuren en serveis comarcals de català, serveis
locals de català i oficines de català.
El Servei Local de Català
(SLC) de Viladecans, actualment situat a l’avinguda Germans Gabrielistes, 24
(al costat del Centre Comercial Vilamarina) desplega la seva activitat al
municipi mitjançant una oferta de cursos variada, des dels nivells més baixos
(A2) fins als nivells més alts (C1/C2), amb activitats dins i fora de l’aula.
D’altra banda, duu a terme els programes de foment i difusió de la llengua
catalana entre la seva comunitat impulsats per la Secretaria de Política
Lingüística de la Generalitat de Catalunya, tals com: el Voluntariat per la
llengua —un programa per practicar català a través de la conversa a partir de
la creació de parelles lingüístiques formades per un voluntari, que parla
català fluidament, i un aprenent, que en té coneixements bàsics i vol adquirir
fluïdesa— o el programa Ofercat per fomentar l’ús del català a l’empresa i al
sector comercial. També oferim assessorament lingüístic a comerços, empreses i
entitats del municipi.
Ens podeu trobar a:
SLC de Viladecans
Av. Germans Gabrielistes, 24
Tel. 662 867 801
viladecans@cpnl.cat
Us hi esperem amb més
cursos i activitats de cara al proper curs 24-25!
Mireia Mestres i Videl
Imagina per un moment que
et trobes en l’edat de pedra. Series
capaç d’adaptar- te?
Un món on la supervivència és el pa de cada dia. No tindries mòbil, ordinador,
cap mitjà de transport... No existirien les escoles, les
universitats, els bars, els cinemes... El teu dia a dia seria
bàsicament lluitar per sobreviure tu mateix i ajudar a la teva tribu en
tot el
que calgui.
Sigues benvingut a l’Edat
de Pedra.
Stone Age és un joc de taula de col·locació
de treballadors.
T’encarregues de gestionar
una petita tribu de l’Edat de Pedra començant la partida només amb cinc membres de la tribu i amb dotze unitats
d’aliment. Aquests membres de la tribu els assignes en cada ronda a fer unes feines concretes: construir cases, recol·lectar recursos, anar
a buscar aliment... L’objectiu és aconseguir el major número possible de
punts de victòria optimitzant el millor que puguis, ronda rere ronda,
els teus membres de la tribu i els recursos
que vas obtenint.
Parlem del tauler de joc.
Es divideix en les següents àrees: Fabricant d’eines, Cabana, Camp, Zona de
caça, Bosc, Pou d’argila, Pedrera, Riu, Cartes de civilització i Construccions. Cadascuna et permet obtenir
uns beneficis quan els hi assignes membres de la tribu. No obstant, totes tenen una capacitat limitada
de gent que s’hi pot assignar. Així doncs, en el Fabricant d’eines només
hi cap un sol membre de la tribu, mentre que en el Bosc n’hi caben
fins a set. D’altra banda, en la Zona de caça pot haver-hi infinitat de persones.
És en aquest
aspecte del joc on et baralles durant
la partida, ocupant
les àrees que t’hi interessen a tu mateix
però també als teus rivals.
Per exemple, si la Cabana està ja plena, cap altre
jugador pot assignar-hi membres de
la tribu...
Les quatre àrees que donen recursos son el Bosc, la Pedrera, el Pou
d’argila
y el Riu,
llocs dels quals pots obtenir fusta,
pedra, argila i or, respectivament. Com més
membres de la tribu assignis a una d’aquestes àrees per recol·lectar el
corresponent recurs, més
probabilitats tens
d’obtenir-lo,
a més de que sigui
en major
o menor quantitat. Imagina’t que poses quatre ninots en el Bosc per guanyar fusta. Llançaries
quatre daus i sumaries tots quatre resultats. Aquesta suma l’has
de dividir entre tres, que
és el
valor pel qual
es divideix
la fusta
per obtenir-la. El
resultat final, arrodonint
cap a
baix, es la quantitat de fusta total que
t’emportes. Per aconseguir argila, pedra i or
funciona igual, però la suma dels
resultats obtinguts amb els daus s’ha de dividir
entre 4, 5 i 6,
respectivament. L’aliment també s’obté de la
mateixa manera, però no es considera
un recurs com a tal, ja que
la seva funció únicament és alimentar als teus membres de la tribu en una fase determinada i prou. La part bona és que la
suma dels resultats
obtinguts amb els
daus només s’ha de
dividir per dos per
aconseguir-lo.
La fusta, l’argila, la
pedra i l’ or (els recursos com a tals) et permeten
construir cases de la secció pertinent del tauler gastant allò que les pròpies cases
et demanen. Construir és una forma d’obtenir punts
de victòria de
forma immediata. Cada casa que
vulguis fer t’exigeix assignar-hi un membre de la
tribu. A més, no és el mateix construir una casa que et demana or i pedra que una que exigeix fusta
i argila; la primera t’aportarà més
punts de victòria, ja que l’or i la pedra són més difícils
d’aconseguir.
La majoria dels punts de victòria s’aconsegueixen amb les cartes
de civilització al final de
la partida. Aquestes cartes representen el comerç naval amb tribus de
l’exterior. La secció del tauler on
es troben es divideix en quatre espais, ocupats cadascun per una d’elles. Per obtenir una d’aquestes cartes
s’ha de pagar una quantitat de recursos
determinada per la posició on es troba, que pot ser d’un fins a
quatre. El propi jugador tria amb quin tipus de recurs
vol pagar. Per cada carta que vulguis guanyar has d’assignar,
a més, un membre de la tribu. Total, que si una carta es troba,
per exemple, en la posició que demana pagar
3 recursos, podries fer-ho
amb una unitat de fusta
i dues d’argila, o bé amb 3 de pedra, 3 de fusta... ho combines
com vulguis. Un cop aconseguida la carta de
civilització desitjada et dona
un benefici immediat, indicat a la meitat
superior. Al final de la partida reps punts de victòria pels
icones diferents que hi hagi a la
seva part inferior, la qual pot ser de color verd o groc. Per
puntuar les cartes verdes només
has de tenir en compte que mentre més símbols diferents tinguis entre totes elles, millor. D’altra
banda, les grogues son més complicades, ja que contenen
agricultors, constructors, fabricants d’eines i bruixots. Per puntuar, per exemple, per les cartes de civilització que
tenen constructors has
de sumar tots els símbols
d’aquests que tinguis
entre totes les cartes grogues
i multiplicar-ho per la quantitat de cases que
hagis construït. Els agricultors, fabricants d’eines i bruixots funcionen igual però tenint present
quant has avançant
en el registre de menjar, quantes eines has
fabricat i quants membres de la tribu tens,
respectivament.
El Fabricant d’eines et
permet obtenir eines que t’ajuden a adquirir recursos d’una manera més eficient afegint valors
positius al resultat final obtingut al llançar els daus durant la recol·lecció d’un recurs.
La cabana, d’altra banda, et dóna un membre de la tribu més (se suposa que els dos que
assignes a ella es reprodueixen i en neix un de nou). Per últim, el Camp et permet avançar en el registre de
menjar, representant que estàs conreant
camps de blat per obtenir aliment extra, a part del que obtinguis
enviant gent al Camp de Caça.
Es
fan les
rondes que siguin
necessàries perquè la
partida acabi. Aquestes
es divideixen
en tres fases. En la primera assignes els teus membres de la tribu a les
diferents seccions del
tauler. En
la segona
realitzes les acciones
del tauler
on hagis posat
membres de la tribu en l’ordre que desitgis (influeix bastant això). En la
tercera has de pagar tantes unitats d’aliment
com membres de la tribu tinguis. S’ha de vigilar, perquè si no tens prou menjar per alimentar-los, has
de perdre tantes unitats de recursos (dels que vulguis) com gent no has pogut alimentar. Si
no pots pagar tampoc amb recursos,
t’has de treure
10 punts
de victòria.
Stone Age és ideal per endinsar-se en el món dels jocs de taula de col·locació de treballadors. La particularitat que tenen aquests tipus de títols és
que no provoquen hostilitats directes entre
jugadors, com serien els de guerra o els de cartes estil Virus! Cert és
que, evidentment, pots perjudicar als teus rivals ocupant les seccions que ells també volen en un moment determinat, però no és de forma tan “directa”, des del meu punt de vista. Té unes regles força senzilles per ser un joc d’aquest estil, ja que normalment aquest tipus de títols solen ser bastant complicats,
sobretot si no estàs acostumat a jugar-hi. Si el que t’agrada és la gestió, en gaudiràs amb total seguretat. A més, el que costa es trobar l’equilibri per treure
punts de victòria
de totes les possibilitats que el joc
ofereix. Si et dediques a aconseguir-los només per una via, ben segur que perdràs la partida. Així doncs, t’animes a viatjar a l’edat de
pedra un
cop llegit aquest article ;)?
Cristian Becerra
 |
| Davant de l’altar de la Raval, any 1959 |
| (Col·lecció Lligadas-Vendrell). |
L’any 2001, i dintre els
múltiples actes que es van realitzar com a part de la campanya “Salvem el Casc
Antic”, es va recuperar la confecció d’una catifa de Corpus al carrer d’Àngel
Guimerà. Una catifa que ja no es feia amb flors, perquè eren massa cares, sinó
que primer es van fer amb encenalls tenyits i després amb pedretes de
coloraines.
La catifa del 2001
reproduïa el perfil de les cases que l’Ajuntament volia enderrocar, i el lema
de la campanya: “Salvem el Casc Antic”. El cas, però, és que després de la
satisfacció d’aquesta primera catifa, la Plataforma organitzadora va plantejar
de recuperar l’antiga tradició que s’havia estroncat feia trenta anys, en
acabar-se les processons de Corpus. I, des de llavors, any rere any, i llevat
dels anys de la pandèmia, hem tingut catifa a Àngel Guimerà, i la tradició s’ha
estès a altres carrers, com el carrer de Jaume Abril, i s’ha recuperat també en
algunes parròquies, que han tornat a fer la processó.
Aquest any, tanmateix, els
organitzadors de la catifa d’Àngel Guimerà han considerat que ja feia molts
anys que la feien, i que ells mateixos també en tenien
molts d’anys, i han negociat que el Grup Tres Torres agafés la torxa i continués la tradició.
I el grup Tres Torres ha creat una secció amb aquest objectiu, i aquest any hem
tingut la primera catifa obra dels nous encarregats, que podeu veure en una de
les fotos que acompanyen aquest article.
Aquest canvi de titular pot
ser una ocasió per recordar breument d’on neixen les catifes de Corpus
viladecanenques, que de fet tenen una història breu, més breu que els anys en
què la catifa s’ha fet des que es va recuperar.
 | ||||
|
La festa del Corpus és una
festa d’origen medieval, que se celebra en una data que es calcula en funció de
la Pasqua, i que té com a objectiu la manifestació de la fe en l’Eucaristia i
la seva exaltació pública. El seu acte central era una processó pels carrers
portant una custòdia dintre la qual s’hi posava una hòstia consagrada.
Aquesta festa va esdevenir
ben aviat una massiva festa popular en què, per exemple, a Barcelona sortien a
desfilar les entitats, associacions i gremis de la ciutat, acompanyant una
custòdia que es posava sobre el tron del rei Martí l’Humà. Hi ha gravats en què
es veu l’inacabable seguici que formava part de la processó. Una gran festa
popular, plena de lluminositat i amb les flors com a element que no podia
faltar.
 |
| La catifa del carrer Àngel Guimerà, any 2024, |
A Viladecans la processó
també era molt lluïda. Es tirava ginesta pels carrers, es penjaven domassos als
balcons i finestres, s’aprofitava l’ocasió també per emblanquinar les cases i
fins i tot les voreres, hi anaven els nens i nenes de primera comunió... A
diversos llocs per on havia de passar la processó es feien petits altars
adossats a la paret en els quals la processó s’aturava, s’hi deixava la
custòdia, es cantava algun cant, i es beneïa la gent.
Tot això, fins que als anys
50 del segle passat algú va pensar que estaria bé fer un pas més: Si a altres
pobles es feien catifes de flors perquè hi passés la processó, ¿per què no
fer-ne també a Viladecans? I així va començar el que seria una de les festes
més participatives que hi ha hagut mai a Vilacecans. Els joves anaven a buscar
ginesta, alguna gent oferia flors que tenia a casa, es recollien diners per
anar-ne a comprar més de colors diversos... Les dones i criatures preparaven la
flor, alguns feien el disseny, i tothom s’hi posava. Unes magnífiques catifes,
sens dubte. I a partir d’aquí, es va iniciar també una altra iniciativa: donar
més relleu als altars. Agafant model d’altars fets en altres llocs, i amb la
implicació de fusters i artesans diversos, es van construir altars que ja no es
col·locaven adossats a la paret, sinó al mig del carrer, amb escalinates i tot,
que donaven més relleu a la mostració de la custòdia i a la benedicció de la
concurrència. En definitiva, com he dit, una de les festes més participatives
que hi ha hagut mai a Viladecans.
Després,
cap a inicis dels 70, es van acabar les processons i, en
conseqüència, també les catifes i els altars. Fins al 2001, en què les catifes van tornar als nostres carrers, i per
molts anys.
Josep Lligadas Vendrell
En
vam parlar en el número
181: els cuidadors i cuidadores de les persones amb
discapacitat estan queixosos, amb raó, de les seves condicions laborals.
Ens
han enviat aquesta convocatòria de mobilització.
Si volem que les persones vulnerables estiguin ben ateses, les persones que
les cuiden mereixen unes condicions dignes. I mereixen, sens dubte, el nostre
suport.
La plataforma PLCD
(Precarietat Laboral Sector Discapacitat) neix davant de la necessitat
d’organitzar i mobilitzar un dels sectors socials més precaris de Catalunya...:
el sector de la disCapacitat.
Per aquest motiu, els
treballadors i treballadores de Caviga, ens manifestarem
el dijous 27 de juny a les 18h a la Plaça
de la Vila de Viladecans (davant l’ajuntament) i llegirem el nostre manifest on
exigirem:
Condicions salarials dignes.
Recuperació de la pèrdua adquisitiva d’aquesta última
dècada.
Reconeixement a la nostra feina actualitzant les
categories professionals.
Revisar a l’alça l’infrafinançament per part de
l’administració.
Convenis actualitzats i descongelats.
Animem les autoritats, les
organitzacions, els familiars, les entitats del sector de la discapacitat
intel·lectual, els mitjans de comunicació i la ciutadania en general, a unir-se
a la nostra causa i donar suport a les nostres demandes. És el moment de demostrar
aquest recolzament tan necessari per a la viabilitat d’un sector tan castigat i
infravalorat com el de la disCapacitat.
  |
| La roda de la fortuna, Edward Burne-Jones, 1875-1883. |
Ha canviat tot tant en dos
anys que li costa de reconèixer-se ni de reconèixer res. Ni en les seves
fantasies més delirants s’hauria imaginat mai que el que passa ara al món,
aquesta distòpia inacabable, pogués convertir-se en realitat. Però així ha estat,
és així. Té sort perquè no ha arribat a afectar-li i a la seva família tampoc
–toquem ferro!–, encara que hi hagi hagut casos molt propers que, per sort, no
han tingut cap mal final. De vegades creu que és immune i, com si fos una mena
de divinitat menor, algun gen la protegeix. No serà el cas, però li agrada
pensar-ho. A qui no?
Va començar tot a mitjan
març. Vam passar de la sorpresa i la incredulitat a la incertesa i l’ansietat
davant del desconegut, a més de la negació. Com les fases d’un dol. La por, per
descomptat, també hi era present, encara que ens vam anar acostumant a poc a
poc a una situació nova i perillosa. Una cosa semblant al que altres
generacions van viure en un altre temps, però que, per a nosaltres, era igual a
res abans conegut. Ho anàvem superant i, dia a dia, el foc s’apagava. Però no
s’ha acabat, ni ho farà, encara que vulguem creure que sí, encara que pensem
que ho tenim controlat.
Hi ha persones que ho
porten millor que altres, però la veritat és que caminem tots perduts. Hi va
haver una etapa en aquella situació estranya en què vam estar aïllats, ficats a
casa, sense poder sortir més que per comprar i, més tard, també per passejar, a
nosaltres mateixos i al gos, i fer esport. Molt curiós va ser veure com sortien
a córrer veïns que no ho havien fet mai abans o treure al carrer la mascota que
va durar a casa el que dura un confinament. Sí, anem perduts i també cansats.
Quan alguna cosa sembla interminable, és difícil resistir-ho i es torna una
murga desesperant.
Servidora és conscient
que no s’hi val a dir que els polítics són un desastre i que així ens va.
Potser són un desastre, però en primer lloc són els qui hem votat, en segon
lloc molts dels qui ens queixem no ens hi comprometem, i encara, en tercer
lloc, tots plegats tendim a delegar en la classe política els nostres anhels i
desitjos, però després no ens esforcem gaire a participar en el seguiment de
tot plegat. De fet, a la classe política hi ha de tot: gent que se n’aprofita,
i gent que hi posa molt d’esforç.
Dit això, la veritat és que
cada cop m’exaspera més el món polític. M’exaspera per la immensa arrogància
que gasten alguns, que fa la impressió que es deixarien tallar el coll abans
que reconèixer que algun dels seus adversaris té part de raó. M’exaspera perquè
cada cop es veu més el llautó del qui promet coses que clarament no pot
complir, i menys sense comptar amb els altres. M’exaspera per les formes, que
m’imagino que cap escola no permetria entre els seus alumnes: l’insult, el
menyspreu al que pensa diferent, el joc brut. Voleu dir que és gaire eficaç
pretendre acabar amb l’assetjament escolar mentre es practica desvergonyidament
de forma pública l’assetjament polític?
M’exaspera que havent-hi
tants problemes greus, no hi hagi discussió de les propostes sinó de les
estratègies. M’exaspera que el bon govern, que reclama mesures consensuades a
llarg termini i una certa urgència per posar fil a l’agulla, sigui la darrera de
les seves preocupacions: ja és costum esgotar tots els terminis i viure en l’ai
al cor per si tindrem o no govern. M’exaspera que s’invoqui la democràcia però
es menyspreï la necessitat de buscar els punts comuns i els acords amb les
altres forces polítiques.
M’exaspera que hi hagi que
s’atribueixi tots els èxits mentre col·loca els fracassos en els adversaris.
Anem de línia vermella en línia vermella. Unes línies que acaben sent volàtils
i que de vegades es converteixen en un insult que es podrien estalviar i que no
contribueix precisament a la bona convivència. M’exaspera que el partit que
defensa blanc quan està a l’oposició, defensi negre quan governa.
L’agraïment ha passat a la
història. I el sentit comú sembla que també. En tots els àmbits de la nostra
vida toca negociar. Moltes de les coses que avui assolim nosaltres no són fruit
només del nostre esforç sinó del de molta altra gent, no sempre exactament de
la nostra corda. Per sort o per desgràcia quan tens una responsabilitat
directiva no pots fer tot el que vols ni fer-ho immediatament. Cal crear equip,
cal treballar amb els recursos i persones que tens i no els que voldries i
sovint els èxits són tardans o poc lluïts. A banda que de vegades es guanya i
de vegades es perd. Si rebaixéssim una mica la tensió tot seria més fàcil i més
objectivable.
Cada cop més es confonen
els hooligans futbolers amb les opcions polítiques. El problema és que la
política no és un joc i en depèn el benestar de molta gent.
Mercè Solé
