Servidora és conscient
que no s’hi val a dir que els polítics són un desastre i que així ens va.
Potser són un desastre, però en primer lloc són els qui hem votat, en segon
lloc molts dels qui ens queixem no ens hi comprometem, i encara, en tercer
lloc, tots plegats tendim a delegar en la classe política els nostres anhels i
desitjos, però després no ens esforcem gaire a participar en el seguiment de
tot plegat. De fet, a la classe política hi ha de tot: gent que se n’aprofita,
i gent que hi posa molt d’esforç.
Dit això, la veritat és que
cada cop m’exaspera més el món polític. M’exaspera per la immensa arrogància
que gasten alguns, que fa la impressió que es deixarien tallar el coll abans
que reconèixer que algun dels seus adversaris té part de raó. M’exaspera perquè
cada cop es veu més el llautó del qui promet coses que clarament no pot
complir, i menys sense comptar amb els altres. M’exaspera per les formes, que
m’imagino que cap escola no permetria entre els seus alumnes: l’insult, el
menyspreu al que pensa diferent, el joc brut. Voleu dir que és gaire eficaç
pretendre acabar amb l’assetjament escolar mentre es practica desvergonyidament
de forma pública l’assetjament polític?
M’exaspera que havent-hi
tants problemes greus, no hi hagi discussió de les propostes sinó de les
estratègies. M’exaspera que el bon govern, que reclama mesures consensuades a
llarg termini i una certa urgència per posar fil a l’agulla, sigui la darrera de
les seves preocupacions: ja és costum esgotar tots els terminis i viure en l’ai
al cor per si tindrem o no govern. M’exaspera que s’invoqui la democràcia però
es menyspreï la necessitat de buscar els punts comuns i els acords amb les
altres forces polítiques.
M’exaspera que hi hagi que
s’atribueixi tots els èxits mentre col·loca els fracassos en els adversaris.
Anem de línia vermella en línia vermella. Unes línies que acaben sent volàtils
i que de vegades es converteixen en un insult que es podrien estalviar i que no
contribueix precisament a la bona convivència. M’exaspera que el partit que
defensa blanc quan està a l’oposició, defensi negre quan governa.
L’agraïment ha passat a la
història. I el sentit comú sembla que també. En tots els àmbits de la nostra
vida toca negociar. Moltes de les coses que avui assolim nosaltres no són fruit
només del nostre esforç sinó del de molta altra gent, no sempre exactament de
la nostra corda. Per sort o per desgràcia quan tens una responsabilitat
directiva no pots fer tot el que vols ni fer-ho immediatament. Cal crear equip,
cal treballar amb els recursos i persones que tens i no els que voldries i
sovint els èxits són tardans o poc lluïts. A banda que de vegades es guanya i
de vegades es perd. Si rebaixéssim una mica la tensió tot seria més fàcil i més
objectivable.
Cada cop més es confonen
els hooligans futbolers amb les opcions polítiques. El problema és que la
política no és un joc i en depèn el benestar de molta gent.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada