No, no patiu, que aquest no és un editorial per mostrar preocupació perquè tants bars i restaurants estan ara en mans de xinesos. Ni tampoc perquè tantes botigues de queviures estan en mans de paquistanesos, i així successivament. Ben al contrari, creiem que si qualsevol ciutadà o ciutadana compra una botiga seguint els procediments legals, la gestiona adequadament i paga els seus impostos, ningú no hi tenim res a dir.
Però sí que ens preocupa i
lamentem que la nostra administració pública, especialment la Generalitat però també l’Ajuntament, no faci un decidit esforç per
possibilitar que tots aquests ciutadans i ciutadanes vinguts de vegades de molt
lluny, puguin parlar en català i atendre en català la clientela.
¿I com es fa, això? D’entrada, plantejant-s’ho com un
tema seriós, i procurant ser eficaç en la resposta. No es tracta de desplegar
obligacions lingüístiques que poden ser viscudes com una imposició i, per tant,
complertes –o no– mentre es desenvolupen anticossos lingüístics, sinó posant a
l’abast de tothom recursos per a l’aprenentatge del català.
Des de fa molts i molts anys, existeixen el
Consorci per a la Normalització Lingüística, els cursos gratuïts de català i
les parelles lingüístiques. Però, ¿segur que aquestes propostes arriben als que
estan a la restauració i als altres comerços? ¿segur que, si hi arriben, es
presenten de manera prou convincent, estimulant i seductora? ¿i segur que, si
les propostes tinguessin bona acollida, hi hauria prou oferta? Lluitar perquè
el català sigui oficial a la Unió Europea està molt bé i a més dona titulars als
diaris. Però aquesta feina a peu de carrer és igualment fonamental, i decisiva
per a la pervivència de la llengua, i no sembla que li interessi gaire a ningú,
ni a l’administració pública.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada