Reproduïm aquí el text introductori que es va llegir a la missa de Sant Isidre, el passat 19 de maig a l’església de Sant Joan, que coincidia amb el diumenge de la Pentecosta.
Com
fa molts anys celebrem la festa de Sant Isidre, patró de la pagesia. Cada cop
queden menys pagesos a la nostra vila, que havia estat durant molts anys el
rebost de la ciutat de Barcelona. Els nous temps han portat canvis radicals en
les fonts de producció, en la fisonomia urbana i en la manera de viure i
conviure.
Aquest
any el lema de la Fira ens proposa un viatge a casa, una mirada al més proper,
a posar els horitzons més a prop per valorar el que sovint passem per alt per
la seva simplicitat o per la seva normalitat. Ens convida a mirar l’entorn
quotidià i a descobrir els seus valors. A recordar els nostres orígens i els
nostres avantpassats. A ser sensibles i agraïts per la feina que van fer i el
llegat que ens han deixat. Ells van ser capaços de convertir unes terres
inhòspites en un veritable jardí.
La
feina dels pagesos, dura i constant, ens parla de l’esforç diari per lluitar
contra els elements adversos, a seguir sembrant sense perdre l’esperança en el
fruits del futur, a posar-hi amor en tot allò que es fa, en la necessitat del
treball en equip i en el valor de la família. Ells feien cada dia el seu viatge
quotidià cap als Llenassos, les Filipines, les Maletes, Cal Seguí, Can Frescal,
etc., amb el cistell, la carmanyola, el tapaboques, la bota, per passar una
dura jornada de feina que mesurava la claror del sol i tornar a casa i potser
després anar a cantar al “Coro” o fer teatre al Centre Parroquial i elles a
ajudar a collir, amanadar, preparar el gènere per anar a vendre, tenir cura
dels fills i dels avis, preparar les tasques domèstiques, tenir el rebost a
punt per a tothom, tenir cura de l’aviram i encara poder fer puntes de coixí o
teixir mitjons i jerseis. Les hores es multiplicaven en aquestes cases de
pagès, on tothom tenia la seva feina i el seu paper.
Estem
en un moment difícil de canvis, tot sembla trontollar, els vells models
econòmics no serveixen i els drets humans tan durament guanyats no estan
garantits per a la major part de la humanitat. Molts pobles han d’abandonar la
seva terra a causa de guerres absurdes i tiràniques. És en aquests moments que
ens cal imaginació i esperança per trobar noves maneres de viure i de conviure.
Hem d’establir noves relacions amb la natura i l’entorn, trobar noves fonts
d’energia i saber-ne fer un ús més responsable i solidari. Hem de continuar
treballant pels valors que ens defineixen com a persones més enllà de races i
classes. Hem de saber posar tot el nostre potencial al servei del bé comú per
treballar per la justícia i la pau.
Tots
els grans canvis han començat per petites accions, els camins més llargs
comencen sempre amb petits passos.
Les
lectures d’avui, en la festa de la Pentecosta, ens omplen d’esperança quan ens
parlen de l’acció universalista de l’Esperit que ens aplega a tots sota el seu
amor de Pare.
Amb els nostres cors oberts
a la nova esperança per un temps que hem de construir de mica en mica, ens
obrim a la llum de Crist perquè Ell sigui la nostra guia.
Antònia Sánchez Calbet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada