“Salvem el Casc Antic”, 25 anys d’una admirable mobilització

 

                                     L’acte del passat 30 de maig. D’esquerra a dreta,
                                              Vicenç Castelló, Jaume Lligadas i Maria Piqué

El passat 30 de maig, amb motiu de la celebració dels seus 20 anys d’existència i en coincidència amb la nova etapa de la catifa de Corpus del carrer Àngel Guimerà (de la qual ja es parla en un altre article en aquesta mateixa revista), el Grup Tres Torres ens va oferir una xerrada de Jaume Lligadas Vendrell fent la història d’aquella esplèndida, i exitosa, mobilització que va dur a terme la Plataforma Salvem el Casc Antic i que va aconseguir fer enrere la destrossa que projectava l’Ajuntament de Viladecans, que consistia a enderrocar les cases del carrer Àngel Guimerà de la banda de Gavà, des de la primera casa després de la porta del Jardí de Magdalena Modolell, fins al número 11, poc abans del carrer de la Farina. Amb tot aquest espai s’ampliaria el Jardí, on s’hi faria una plaça dura i, a sota, un aparcament subterrani. A la part nord, s’hi farien habitatges per allotjar els veïns desnonats.

A mi, a hores d’ara, encara em costa d’entendre com se li podia ocórrer a algú amb seny un disbarat d’aquesta amplitud. Penso que només es podia dur a terme amb una insòlita mirada de total menyspreu a les arrels d’aquesta ciutat, com volent arrasar tot el seu passat i fer-ho tot nou i, suposadament, “modern”. De fet, és el mateix criteri amb què s’ha maltractat la Torre Modolell fins a arribar al seu actual deteriorament. Sort que ara sembla que la visió s’ha anat corregint i ja s’està iniciant, i sembla que amb molt bon encert, la recuperació de l’edifici. Tant de bo no s’aturi.

Tot plegat va començar els anys 1989 i 1990, quan l’Ajuntament va aprovar el pla urbanístic corresponent i la Comissió d’Urbanisme de Barcelona el va ratificar. Al cap d’un temps, els propietaris afectats van començar a rebre notificació de l’afectació de les seves cases, i van començar a moure’s, visitant alguns advocats però sense treure’n l’aigua clara. Fins que el 1997 Teresa Casadó, propietària de Novetats per a Nens, va anar a visitar un altre despatx d’advocats on van començar a parlar de la conveniència de muntar alguna plataforma veïnal que assumís el tema. I va arribar l’hora de moure la cosa. Eren ja els anys 1998 i 1999.

Pancartes als balcons (Col·lecció Joan Bonich)

El primer pas va ser penjar pancartes al carrer. Però l’actuació més impactant va tenir lloc a la fira de Sant Isidre de 1999, en què a casa de la Teresa Casadó van decidir fer una panera en la modalitat artística, que reproduïa el perfil de les cases i un gegant amb els diners sobreeixint-li per les butxaques que les amenaçava. El dia de portar les paneres van ser els últims de fer-ho, per passar més desapercebuts. I la van deixar al lloc corresponent. L’endemà les autoritats van exigir treure-la. Però una ràpida negociació, amb el suport de la Cambra Agrària, va fer que l’única condició, al final, fos només treure els diners de les butxaques del gegant. I aquella panera va esdevenir el detonant de tot. Ara, aquest mes de maig, ha fet just 25 anys. Un gran exemple de saber aprofitar les eines que un té a mà.

La Plataforma Salvem el Casc Antic es va formalitzar, i va triar Encarni Garcia i Joan Bonich com a portaveus. I es van succeir les accions: pancartes, assemblees setmanals, suport de d’entitats i partits –incloent-hi ICV, que formava part del govern municipal--, una concentració cada dijous, una “Festa dels Aparadors” que va convertir les cases en sales d’exposicions de fotografies antigues... Fins que, quatre mesos després de la creació de la Plataforma, el 23 de setembre de 1999, el ple municipal va acordar paralitzar l’execució del Pla i obrir un període de reflexió i diàleg amb els afectats, els partits i les entitats.

Centenari de Cal Ginestar (Col·lecció Joan Bonich)

I va començar una llarga, i dura, etapa de negociacions. Dificilíssimes. Però mentrestant continuaven les accions, les assemblees i concentracions, un sopar medieval, una fira d’entitats, un dinar popular... i la recuperació de la catifa de Corpus. Algun cop es van haver de sentir dir que ells defensaven els interessos dels rics. ¿Quins rics? Com si ser de Viladecans “de tota la vida” i estimar el patrimoni et col·loqués en la banda dels suposats rics. I com si destruir el patrimoni històric i cultural i substituir-lo per una plaça dura afavorís els pobres. Una curiosa manera de veure les coses.

El cas és que, finalment, la Plataforma va aconseguir el seus principals objectius: mantenir el perfil del carrer Àngel Guimerà i, juntament amb això, assegurar que el Jardí mantindria el seu caràcter íntim i tranquil i els seus exemplars vegetals exòtics. Això segon, però, no s’ha realitzat encara, i el Jardí fa pena. Com també fa pena que el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic, en el qual es va dir que s’inclourien les cases del carrer Àngel Guimerà, no estigui encara fet, tants anys després.

Sopar medieval a la Torre Modolell (Col·lecció Joan Bonich)

I per acabar el relat d’aquesta mobilització admirable, voldria recollir les dues reflexions amb què Jaume Lligadas va concloure la seva ponència. La primera, constatar que la pressió popular, encara que molts cops no té èxit, altres cops sí, i aquest va ser un d’ells. O sigui que mobilitzar-se per bones causes val la pena. I la segona, un profund agraïment als membres de la Plataforma, perquè ens van salvar un element clau de la nostra personalitat ciutadana i, potser, van ajudar també al nostre Ajuntament a valorar més el patrimoni que és de tots.

I posats en pla d’agraïments, per part meva hi afegeixo un agraïment al Grup Tres Torres per tota la seva feina i per haver-nos fet rememorar, un cop més, la nostra història.

Josep Lligadas Vendrell