  |
| La roda de la fortuna, Edward Burne-Jones, 1875-1883. |
Ha canviat tot tant en dos
anys que li costa de reconèixer-se ni de reconèixer res. Ni en les seves
fantasies més delirants s’hauria imaginat mai que el que passa ara al món,
aquesta distòpia inacabable, pogués convertir-se en realitat. Però així ha estat,
és així. Té sort perquè no ha arribat a afectar-li i a la seva família tampoc
–toquem ferro!–, encara que hi hagi hagut casos molt propers que, per sort, no
han tingut cap mal final. De vegades creu que és immune i, com si fos una mena
de divinitat menor, algun gen la protegeix. No serà el cas, però li agrada
pensar-ho. A qui no?
Va començar tot a mitjan
març. Vam passar de la sorpresa i la incredulitat a la incertesa i l’ansietat
davant del desconegut, a més de la negació. Com les fases d’un dol. La por, per
descomptat, també hi era present, encara que ens vam anar acostumant a poc a
poc a una situació nova i perillosa. Una cosa semblant al que altres
generacions van viure en un altre temps, però que, per a nosaltres, era igual a
res abans conegut. Ho anàvem superant i, dia a dia, el foc s’apagava. Però no
s’ha acabat, ni ho farà, encara que vulguem creure que sí, encara que pensem
que ho tenim controlat.
Hi ha persones que ho
porten millor que altres, però la veritat és que caminem tots perduts. Hi va
haver una etapa en aquella situació estranya en què vam estar aïllats, ficats a
casa, sense poder sortir més que per comprar i, més tard, també per passejar, a
nosaltres mateixos i al gos, i fer esport. Molt curiós va ser veure com sortien
a córrer veïns que no ho havien fet mai abans o treure al carrer la mascota que
va durar a casa el que dura un confinament. Sí, anem perduts i també cansats.
Quan alguna cosa sembla interminable, és difícil resistir-ho i es torna una
murga desesperant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada