  |
| La roda de la fortuna, Edward Burne-Jones, 1875-1883. |
Ha
canviat tot tant en dos anys que li costa de reconèixer-se ni de reconèixer
res. Ni en les seves fantasies més delirants s’hauria imaginat mai que el que
passa ara al món, aquesta distòpia inacabable, pogués convertir-se en realitat.
Però així ha estat, és així. Té sort perquè no ha arribat a afectar-li i a la
seva família tampoc –toquem ferro!–, encara que hi hagi hagut casos molt
propers que, per sort, no han tingut cap mal final. De vegades creu que és
immune i, com si fos una mena de divinitat menor, algun gen la protegeix. No
serà el cas, però li agrada pensar-ho. A qui no?
Va
començar tot a mitjan març. Vam passar de la sorpresa i la incredulitat a la
incertesa i l’ansietat davant del desconegut, a més de la negació. Com les
fases d’un dol. La por, per descomptat, també hi era present, encara que ens
vam anar acostumant a poc a poc a una situació nova i perillosa. Una cosa
semblant al que altres generacions van viure en un altre temps, però que, per a
nosaltres, era igual a res abans conegut. Ho anàvem superant i, dia a dia, el
foc s’apagava. Però no s’ha acabat, ni ho farà, encara que vulguem creure que
sí, encara que pensem que ho tenim controlat.
Hi ha
persones que ho porten millor que altres, però la veritat és que caminem tots
perduts. Hi va haver una etapa en aquella situació estranya en què vam estar
aïllats, ficats a casa, sense poder sortir més que per comprar i, més tard,
també per passejar, a nosaltres mateixos i al gos, i fer esport. Molt curiós va
ser veure com sortien a córrer veïns que no ho havien fet mai abans o treure al
carrer la mascota que va durar a casa el que dura un confinament. Sí, anem
perduts i també cansats. Quan alguna cosa sembla interminable, és difícil
resistir-ho i es torna una murga desesperant.
Estan
canviant les relacions entre les persones i hi ha coses que han vingut per
quedar-se. Per als que podem treballar a distància les pantalles són el nostre
nexe d’unió –o desunió, segons com es miri– i ens mantenen connectats
eternament al món i a una realitat paral·lela. De vegades ens costa deixar-les
i d’altres les necessitem com la pluja. L’ideal seria poder mirar als ulls els
nostres interlocutors sense elles pel mig, però aquest és el nou signe dels
temps i, si no el seguim, ens quedem enrere.
La
dona que no es reconeix ni reconeix el món des que un hoste nou ens habita
troba a faltar la vida d’abans del 2020, aquell any que, se suposava, seria
màgic per tenir una xifra doble i es va convertir en malson gairebé de la nit
al dia. Enyora trobades molt viscudes amb amics, viatges i altres moments que
ja no es repetiran de la mateixa manera. Enyora, encara més, abraçades i
efusivitats que han estat impossibles durant mesos i que ara, “per si de cas”,
es donen amb comptagotes. No sap si això algun dia tindrà sortida i no hi
confia, perquè hi ha hagut avenços i retrocessos tot aquest temps i no veu clar
el final del túnel en què estem ficats.
Malgrat
tot, sí, és cert: l’esperança és l’última cosa que es perd. I ella persevera.
Tot i que somia fer un viatge a través del temps, tornar al passat i seguir per
on l’havia deixat, és realista i sap que no es pot lluitar contra gegants. Així
que s’hi conforma. Però no es resigna, i gira el cap cap a la poca llum que els
ulls volen veure. Segur que un altre món és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada