L’autor planteja les
conseqüències de viure, com fem tots, intentant evitar el dolor, tant físic com
emocional. Comptem amb els mitjans per fer-ho i ho fem tant com podem. La
felicitat total i absoluta és el nostre objectiu i el que compta són actituds com
la resiliència i el saber veure com a oportunitats els reptes amb què ens
trobem. Tot molt guai i positiu.
Però Byung-Chul Han
considera que el dolor s’interpreta avui com una feblesa condemnada a emmudir,
i que la societat activa està dominada pel concepte de rendiment i de
capacitat. Penso que té raó. Crec que aquesta concepció de fons és la que fa
que, per exemple, anem canviant contínuament el nom de les persones que
pateixen greus afeccions que els impedeixen dur una vida autònoma. Ja no
parlem, per descomptat, d’antigues definicions que avui ens semblen molt
ofensives perquè han esdevingut veritables insults, com idiota o imbècil.
Parlem del pas de “subnormals” a “deficients”, a “disminuïts”, a
“discapacitats” i actualment “persones amb diversitat funcional”. Crec que al
darrere d’aquestes denominacions hi ha un doble problema: algunes paraules
aviat es converteixen en insults, com a expressió del menyspreu que continua
produint, per més que l’emmascarem, el sentiment de superioritat sobre qui no
pot seguir el nostre mateix ritme. I també que no suportem l’evidència que hi
ha un dolor gran que ens sembla absurd i una incapacitat gran que ens sembla
injusta. I convertim la impotència en un joc de paraules fins a treure’ls tot
significat. Perquè ja em direu què vol dir “diversitat funcional”. No res.
Byung-Chul Han més aviat
considera el dolor com una connexió amb la realitat, com a veritat, mentre que
la societat pal·liativa ens fa viure permanentment anestesiats. El dolor és
motor de transformació i de creativitat. Considera que és una configuració
cultural i que té molta relació amb el poder, per més que ja no s’exhibeix
públicament. Però continua existint. Ho he pensat de vegades quan s’elogien
tant, per exemple, els emprenedors, sobre els quals s’acaba carregant el pes de
donar respostes solvents a l’atur. La seducció de l’aparent llibertat actua com
a una motivació per a l’autoexplotació. El neoliberalisme ens porta a
considerar els aturats com a fracassats, perquè el que mola és jugar-se els
propis estalvis, treballar molt més del raonable i carregar no només amb la
teva responsabilitat com a treballador sinó també com a empresari.
I és que el patiment del
qual és responsable la nostra forma d’organitzar-nos com a societat, diu
Byung-Chul Han, es privatitza i es converteix en un tema psicològic. L’exemple
també és clar: si t’assetgen a la feina, l’ambient cultural -que hem vist promogut
tantes vegades a sèries i pel·lícules- t’envia al psicòleg i no al sindicat.
Amb la qual cosa potser resols el teu problema (resols, en el sentit de
suportar-lo millor) però no el problema del col·lectiu. Per això, diu l’autor,
“en lloc de revolució el que hi ha és depressió”.
El filòsof coreà opina que
el dolor i la felicitat sovint van de bracet i que el dolor et connecta amb el
més profund de tu mateixa i et fa avançar.
Encara hi he trobat un
parell d’idees que em semblen ben interessants: la profusió d’imatges doloroses
que veiem als mitjans de comunicació i a les xarxes actuen com a cuirassa
respecte al dolor, el normalitza i ens l’amaga. La mort de l’Aylan, aquell infant
de tres anys que fugia de Síria n’és un exemple. L’escàndol ens va durar quatre
dies i prou que ens n’hem oblidat a l’hora de prendre decisions polítiques.
I un pensament que a mi
m’aporta esperança: diu Han que no consta que la Intel·ligència Artificial,
això que ens fa cada dia una mica més de por, pateixi. Per tant mentre sigui
així nosaltres, humanes adolorides, avançarem més que ella. O, dit d’una altra
manera, qui no es consola és perquè no vol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada