.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
L’any 1982 dins el
pati interior de la Torre Modolell, amb l’atenta mirada de nens i nenes, es
vestien els gegants per poder-los lluir pels carrers de Viladecans.
Els gegants, el Josep i la Paquita, són de l’any 1956
fins que l’any 2022 van ser substituïts per els gegants Àlex i Eulàlia. Com
els seus predecessors, en cada esdeveniment festiu surten a ballar pels carrers
de la ciutat.
Jaume Muns
.jpg)
Estat de conservació a
Catalunya: Preocupació menor. Resident comú, fins i tot es poden veure dins del
nucli urbà en zones arbrades. Les parts inferiors son d’un groc intens. El cap
i la gola son negres, molt contrastat amb les galtes blanques. El dors és gris
verdós.
Menja insectes, llavors i fruits. No hi ha amenaces evidents per a l’espècie.
Eio Ramon
La
Biblioteca de Viladecans se suma enguany a la campanya amb motiu del
Dia Mundial del Comerç Just, que se celebra l’11 de maig. L’objectiu
d’aquesta diada és donar visibilitat a la lluita contra la pobresa,
l’explotació i el canvi climàtic a través del comerç just i insistir en
que una altra economia és possible, on les persones i el planeta estiguin
per davant del benefici econòmic. El moviment del comerç just garanteix que les
treballadores i treballadors de tot el món siguin tractades de manera justa amb
salaris i condicions laborals dignes. A Catalunya, tanmateix, no només se
celebra durant un dia puntual, sinó que es duen a terme activitats de
comerç just al llarg de tot el mes de maig.
Amb la
celebració de la Diada del Comerç Just, la Biblioteca vol contribuir a la
conscienciació sobre la importància de valorar les alternatives econòmiques com
a eines de canvi social que beneficien a tothom i al planeta. Per aquest
motiu, al voltant de l’11 de maig hi haurà un expositor temàtic amb
llibres centrats en el comerç just, el consum responsable, finances ètiques i
economia social i solidària. Els llibres estaran adreçats tant al
públic adult com a l’infantil amb la finalitat de disposar de recursos per tal
que els ciutadans puguin contribuir a un canvi real del sistema.
Per
apropar aquest dia als infants i afavorir la seva participació activa, des de
la Biblioteca es farà una activitat especial dirigida a nois i noies de 6 a 12
anys. Sota el títol Agafem el cabàs, els infants faran una dinàmica
semblant al tradicional joc de l’oca, amb un taulell i dau gegants,
però amb preguntes específiques sobre els residus i la seva prevenció. Durant
el joc, i d’una manera divertida i atractiva, s’hauran de
passar diferents proves sobre ecoetiquetes, malbaratament alimentari,
productes de km 0 i de temporada, embolcalls i envasos. Així, els infants es
familiaritzaran amb diferents conceptes com consum de proximitat, mercat
d’intercanvi, reducció, reutilització, reciclatge, prevenció, malbaratament
alimentari, obsolescència programada, compra compulsiva, entre d’altres.
L’activitat es farà el mateix dissabte, 11 de maig, a partir de les 11 del matí
i per participar-hi cal inscriure’s.
Per completar aquesta
jornada i generar una actitud crítica i activa dels infants, també s’ha
programat un concurs de dibuix sobre comerç just, que es farà via Internet.
Podran participar-hi infants en dues categories: de 5 a 8 anys i de 9
a 12 i hauran d’enviar els seus treballs per correu electrònic abans del 7 de
juny. Es poden trobar les bases, dates, premis i informació diversa a la pàgina web.
Aquesta campanya sobre comerç just està
organitzada pel departament d’Acció Exterior i de la Unió Europea de la
Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i LaCoordi, un
col·lectiu format per Alternativa3, FETS, Oxfam Intermón, SETEM i
la Xarxa d’Economia Solidària, i compta amb la participació activa de la Xarxa
de Biblioteques Municipals de Barcelona.
Ocàs i fascinació
Eva Baltasar
Barcelona: Club Editor,
2024
Després del tríptic sobre
la maternitat que l’ha fet mundialment coneguda, Eva Baltasar trastoca el
nostre confort mental des d’un altre cantó, el del pacte social quan esdevé
terrorista. La seva poesia canta la nit al ras, la inquietud de qui se sap invisible
enmig de la ciutat. La seva lucidesa mostra el lloc on es toquen el crim i la
devoció. I la seva nova novel·la va prenyada d’un conte on l’horror és la fada
que pinta d’or el món. Aquesta vegada la història està dividida en dues parts.
L’ocàs, en què una jove a qui han fet fora del seu pis, i que es troba en la
intempèrie més absoluta, aprèn a sobreviure netejant les cases dels altres. I
la fascinació: un deliri gòtic i un final que et deixa amb un pam de nas. Ocàs
i fascinació és un relat en el qual Eva Baltasar aconsegueix que el lector
se submergeixi en un cataclisme, en un malson d’una saturada concentració de
dolor, en el foc de l’infern. Una novel·la sobre la perversió del pacte social
i personatges que viuen als marges.
El sentido de consentir
Clara Serra
Barcelona: Editorial
Anagrama, 2024
El consentiment s’ha convertit en un concepte
clau en les relacions sexuals. D’entrada,
sembla clar i perfectament delimitat. Però és realment així? Aquest
text reflexiona sobre els matisos, les fissures i les paradoxes que
l’acompanyen. Es pot
verbalitzar el desig amb absoluta claredat, sense cap ambigüitat? L’autora
explora el camí recorregut entre el “no és no” i el “només sí és sí” des de les
perspectives filosòfica, històrica i política i, a contra corrent del discurs
dominant, defensa no deixar de costat el primer en benefici del segon. Clara
Serra és investigadora, activista feminista i exdiputada de l’Assemblea de
Madrid. Actualment és investigadora en el Centre de Recerca Teòrica, Gènere,
Sexualitat de la Universitat de Barcelona (ADHUC). És autora del “Leonas y
zorras. Estrategias políticas feministes” i coordinadora del text col·lectiu
“Alianzas Rebeldes. Un feminismo más allá de la identidad”.
Kaveh
Rashidi
Madrid: Nórdica, 2022
El doctor Kaveh Rashidi
respon a una sèrie de preguntes, dubtes que li han plantejat nens i nenes sobre
el cos humà. Per què tenim sang al nostre cos? Com funcionen les nostres
orelles? Per què es moren les persones grans? Els metges poden curar tots els
malalts? Per què no ens creix pèl a la llengua? és un llibre educatiu,
fàcil d’entendre i il·lustrat amb molt d’humor i en un estil que recorda les
pel·lícules de Pixar.
Des de la unitat del sòl pelvià del Centre d’Atenció a la
Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) ubicada al CAP Montbaig desitgen despertar
la vostra inquietud sobre un espai corporal de grans dimensions i
d’importantíssimes funcions que és el sòl pelvià. Quan valores a la consulta
dones de totes les edats, detectes la falta de consciència corporal d´aquesta
musculatura abdomino-perineal i de les conseqüències que això pot comportar.
Parlem més del perineu femení perquè, per qüestions anatòmiques (tres orificis)
i funcionals (gestar i parir), és el que patirà més el seu afebliment en
comparació al de l´home. Us animen a evitar el seu deteriorament i poder
mantenir o millorar la vostra salut i el vostre plaer.
Què és?
El sòl pelvià està format per un conjunt de músculs, lligaments, teixit
connectiu i nervis que tanquen per baix la pelvis òssia i permeten el
funcionament i suport de l´úter, la bufeta de l’orina, la uretra i el recte,
participant en les funcions sexuals i reproductives i la continència urinària i
fecal.
Funcions del sòl pelvià: salut i plaer
El sòl
pelvià participa en: el manteniment de la postura evitant les lumbàlgies, la
continència urinària i fecal, la contenció de els òrgans pelvians i abdominals,
la capacitat de gestació i naixement. Al mateix temps intervé en el plaer
sexual, el manteniment de la sensibilitat, l’erecció, la lubricació, l’orgasme.
Podem
concloure que:
El control corporal de la
musculatura del sòl pélvic afavoreix la manifestació de la teva sexualitat.
Els músculs del sòl pelvià han d´estar sans i forts, la
seva debilitat suposarà unes conseqüències negatives en la teva salut.
Disfuncions del sòl pelvià
Les
disfuncions del sòl pelvià estan relacionades amb incontinència urinària,
caiguda d’òrgans pelvians, incontinència fecal, dolor pelvià crònic i disfuncions sexuals.
La
incontinència urinària en les dones es més prevalent que altres malalties
cròniques com la hipertensió, la depressió, la diabetis... i segurament és la
més desatesa.
Una de
cada tres dones abans de la menopausa i la meitat de les postmenopàusiques
tindran algun tipus de disfunció al llarg de la seva vida.
Prevenció i tractament del sòl pelvià
La
seva prevenció i tractament passarà per l´entrenament muscular i modificació
dels factors de risc. I si està indicat, tractament mèdics farmacològics,
tractament conservador (pessaris), tractaments quirúrgics.
Hem de
tenir atenció als factors de risc de debilitament del sòl pelvià que són
evitables: tabaquisme, obesitat, atròfia, restrenyiment, tos, consum d’alcohol,
cafè, esports o treballs d´impacte. Al marge dels factors evitables, hi ha
etapes vitals què també influeixen en el debilitament del sòl pelvià: embaràs,
part i menopausa.
Seria
important que es considerés la cura del sòl pelvià en totes les activitats tant
esportives i laborals, com quotidianes. I en totes les dimensions tenir en
compte factors psíquics, emocionals i socials.
Entrenament muscular del sòl pelvià
Hem de
fer un treball corporal global i local i tractar els problemes si existeixen.
Abans
de començar l’entrenament cal valorar la dona a través de l’exploració
abdominal, exploració de la respiració, exploració postural, exploració pèlvica
i perineal.
La
forma d’aconseguir consciència i força pot ser variada: a través d’exercicis de
Kegel, boles xineses o pèlviques, el mètode de 5P el tronc (reeducació postural
propioceptiva perineal), hipopressius, reeducació postural, mètode GDS cadenes
musculars, electroestimulació, teràpia neural...
Explicar
exercicis físics és un tema complex, aprendre és un procés, tant si tens
símptomes de debilitament com si no, per viure més en salut i evitar els
símptomes de debilitament en un futur. Consulta a un professional expert en sòl pelvià.
El passat 23 d’abril vam
celebrar la gran gala de premis del concurs de literatura, on vam conèixer els
guanyadors d’aquesta edició.
En aquesta ocasió, hem
tingut la participació de més de 50 joves escriptors. Una autèntica demostració
de l’interès creixent per la literatura entre els nostres alumnes.
L’acte de clausura va tenir
lloc a l’Institut Miramar, amb la presència de l’equip directiu i un ambient
ple d’emoció. Després de la lectura del veredicte del jurat, vam lliurar els
premis als guanyadors de cada categoria.
El nivell dels treballs
presentats va ser excepcional, cosa que va fer molt difícil la tasca del jurat.
Un cop més, queda demostrat el talent literari que tenim a l’Institut Miramar.
Aquest concurs no només ha
servit per a descobrir nous talents, sinó també per a promoure la creació
literària i l’amor per la lectura entre els nostres alumnes. Un objectiu que
ens omple d’orgull i que seguirem treballant per aconseguir any rere any.
Enhorabona a tots els
participants i, especialment, als guanyadors i finalistes!
P.D.: Vols saber qui són
els guanyadors? Segueix-nos a les xarxes socials per a no perdre-te’ls!
L’Església Evangèlica de
Viladecans, amb la col·laboració de la parròquia de Santa Maria Magdalena, ha
portat al barri de Sant Jordi, del 19 al 23 d’abril, una exposició sobre Bíblia
i cultura. Té la seva gràcia, per Sant Jordi, una exposició sobre “Els llibres”
(que és el significat de la paraula grega “Bíblia”) per la riquesa immensa que
significa.
És
cert que després del nacionalcatolicisme molta
gent ha quedat empatxada a perpetuïtat amb el tema i que s’han
generat molts anticossos, per poca simpatia amb la religió
en general i amb
l’Església catòlica en particular.
Amb tot, si feu l’esforç
de llegir-ne
algun dels seus llibres, potser us sorprendreu, o quedareu captivats per la
seva poesia o per la càrrega antropològica de les seves històries, que atrapa i
conté grans veritats sobre la
persona humana, per bé i per mal.
No és una visió “flowerpower” o
edulcorada de la vida, sinó que no defuig el patiment (algun dels salms no
s’està de queixar-se amargament a Déu de com és de dura la vida, amb un
realisme impertinent. De fet, un amic monjo, biblista, sempre diu que la Bíblia
no s’ha de llegir amb ulleres moralistes, o buscant un únic sentit, sinó que és
un mirall per conèixer-nos millor i, potser per contrast, per conèixer millor
qui és Déu.
La Bíblia és una mena de
compendi de gèneres literaris: poesia, lleis, crònica d’uns determinats
temps... però en cap cas no s’ha de confondre amb un llibre d’història. Ha
estat escrita al llarg de molts segles, en diverses llengües (arameu, hebreu,
grec...), i és patrimoni compartit entre els jueus i els cristians, per més que
els llibres que es consideren “canònics”, és a dir, que en formen part amb
autoritat, no són exactament els mateixos. La Bíblia dels cristians s’agrupa en
dues grans parts: l’Antic Testament (en hebreu, arameu i grec) conté llibres
escrits abans de Jesucrist. El Nou Testament, en canvi, conté llibres i cartes
de les primeres comunitats cristianes, explicant el missatge de Jesús, la seva
mort i resurrecció, a banda de la vida de les comunitats. Tot en grec.
Trenta-tres panells
explicaven a l’exposició aquestes i moltes més coses, sobretot de la relació
entre els relats bíblics i la cultura occidental i, al mig de tot, hi havia una
gran exposició de traduccions de la Bíblia a totes les llengües imaginables.
L’Església Evangèlica,
fruit de la reforma de Luter, sempre ha tingut en gran estima la Bíblia en la
vida quotidiana de la comunitat i dels seus membres. No és en va que Luter es
va preocupar molt de traduir-la a l’alemany i de difondre’n la lectura. L’Església
Catòlica, en canvi, va continuar durant segles amb la traducció al llatí de la
Bíblia, que cada dia resultava una mica més inintel·ligible a la gent del
carrer, i més aviat no mirava de bon ull la seva lectura. Fins al Concili
Vaticà II, en què es proclamà la necessitat d’aproximar el llibre als
cristians, tant en el culte litúrgic, com en la pregària personal.
De fet, en català gaudim
d’una bona traducció interconfessional (és a dir d’experts cristians de
diverses esglésies), que podeu llegir online o baixar-la al mòbil. És la BCI (Bíblia catalana interconfessional).
Mercè Solé
Personalment
no m’agrada l’estiu. Prefereixo l’hivern, com els vampirs. La nit d’hora, el
fred, qualsevol coseta que t’escalfi... A l’estiu amb qualsevol moviment estàs
ja suant. És aclaparador. Tampoc soc persona d’anar massa a la platja. Si hi
vaig, ho faig quan no hi ha gaire gent, és a dir, a primera hora de la nit o
quan ja són les set de la tarda. Quan no fa massa calor, vaja. I de totes
maneres, hi vaig perquè els meus amics o la meva parella volen. Tot i així,
seria guai anar-hi alguna vegada per veure un espectacle d’estels enlairant-se
tots cap al cel sense que caiguin a terra durant una estona llarga.
Cometas, hora de volar és un joc cooperatiu en el qual heu
de començar i acabar un espectacle d’estels sense que cap d’ells caigui
a terra. Aquests venen representats per rellotges de sorra. Quan a un
d’ells se li esgota el temps, significa que l’estel corresponent ha
tocat terra i perdeu la partida. Per evitar que als rellotges de sorra se’ls
esgoti el temps, heu d’anar jugant les cartes d’estels corresponents per
donar-los la volta. Si aconseguiu jugar totes les cartes d’estels sense
que cap rellotge de sorra es quedi sense temps, guanyeu!
Per
començar una partida, primer heu d’assegurar-vos que tots els rellotges de
sorra tinguin tota la sorra en una banda. Després, poseu-los tombats.
Segons el nombre de jugadors que sigueu, rebreu una quantitat determinada de cartes
d’estels. Amb la resta formeu una baralla de cara avall, que és el munt per
anar robant durant la partida.
Qui
hagi fet volar un estel més recentment és el jugador inicial. A continuació, es procedeix en
sentit horari. Durant el vostre torn només heu de jugar una carta d’estel de
la vostra mà i robar-ne una altra de la baralla. Les cartes d’estels mostren
totes un estel, que pot ser d’un únic color
o de dos.
D’aquests colors són, precisament, els rellotges de sorra. Les cartes
d’estels també mostren un o dos símbols, per si us és més fàcil
guiar-vos per simbologia en comptes de per colors. Cada rellotge de
sorra té marcat un d’aquests símbols.
Quan
jugueu una carta d’estel d’un color, heu de donar la volta al rellotge
de sorra corresponent. Per exemple, si jugo una carta d’estel que
conté el color blau, hauré de girar el rellotge de sorra blau. Si
aquest es troba tombat, simplement l’aixequeu perquè el temps comenci a córrer.
Jugant una carta d’estel d’un únic color també us permet girar el
rellotge de sorra blanc en comptes de fer-ho amb el que correspon. No
obstant, si utilitzeu una carta que conté dos colors, haureu de
girar els dos rellotges de sorra pertinents. Una particularitat que té
el joc és que podeu deixar córrer el temps que vulgueu dels rellotges per
jugar la carta d’estel desitjada en el moment idoni, com per exemple,
donar-li la volta a un rellotge que està a punt que se li esgoti tot el
temps. Això vol dir que no esteu obligats a jugar les cartes sempre a
correcuita, hi ha vegades que és millor deixar passar una mica el temps que
anar a tota pastilla. De fet, es part de l’estratègia del joc...
Un cop
la baralla de cartes d’estels s’acaba, heu de jugar les que us quedin a
la mà a tota velocitat, perquè ja no podreu utilitzar les que contenen un color
per donar-li la volta al rellotge de sorra blanc. Arribat aquest
moment, ni estratègia ni res, jugueu a tota màquina! Perdeu la partida si en
algun moment un rellotge de sorra es queda sense temps. Guanyeu si
aconseguiu jugar totes les cartes d’estels abans que cap rellotge de
sorra s’esgoti.
Cometas,
hora de volar és una novetat que l’editorial Devir va treure l’any passat al
mercat. A mi és un títol que
m’agrada força. Partint de que és un cooperatiu, que ja són del meu estil, em
concentra bastant al jugar-lo l’haver d’estar pendent de sis rellotges de
sorra per evitar que cap es quedi sense temps. Com que els rellotges es
van activant a mesura que la partida avança, el joc us obliga a estar cada cop
més atent si no voleu perdre la partida. També es pot considerar com un joc que
es juga en temps real, ja que es depèn totalment del factor temps. No us podeu
adormir entre torn i torn. En aquest sentit, jo no soc molt partidari dels
títols en temps real, però Cometas, curiosament, m’enganxa. I té un preu
bastant assequible d’uns 20 euros...
Les eleccions catalanes
ja han passat, però les propostes que Càritas de Catalunya ha fet a tots els
partits continuen ben vigents:
El dret a la bona administració i a la protecció
social.
L’accés i manteniment de l’habitatge digne.
La dignificació de les persones sense llar i en
situació d’exclusió residencial.
L’actualització de la Cartera de Serveis Socials.
La modificació de la llei de la renda garantida de
ciutadania (RGC) i el traspàs de l’ingrés mínim vital (IMV).
La posta en marxa de plans d’ocupació i formació
flexibles i que permetin la regularització.
L’agilitació de l’emissió de tots els informes
d’estrangeria i la millora dels tràmits.
La protecció efectiva de la infància en situació
d’exclusió social.
La garantia del dret a l’alimentació.
L’avenç ferm en les lleis d’enfortiment del tercer
sector social.
També, atesa la complexa
situació mundial, per poder pensar en aquest futur, entre d’altres, no podem
oblidar la transició ecològica. Cal transformar les polítiques públiques per
posar fi a polítiques que afavoreixen les riqueses escandaloses i les condicions
de degradació contràries a la justícia i la pau. Cal una transició ràpida i
equitativa per desterrar els combustibles fòssils, frenar l’escalfament global
i acabar amb la injustícia envers els pobres i les generacions futures.
Els qui em van donar la
vida van desaparèixer per al món en dues tardors. A l’octubre de fa dinou anys
se’n va anar la meva mare; el meu pare, al setembre de fa vint-i-un: només va
poder resistir-ne la marxa set-cents dies. Sempre plorava en recordar-la o quan
els altres l’anomenàvem. Ara jo els ploro i segueixo trobant-los a faltar. No
vull deixar de fer-ho. Són en mi i en els objectes que d’ells vaig conservar
quan van marxar. Mentre jo visqui, seguiran vius amb mi i, amb ells, les
històries dels meus pares.
Les coses tenen ànima, encara que es digui el contrari. Tenen la que els
atorga la nostra memòria, que ens torna moments compartits amb aquests éssers estimats que ja no són entre nosaltres. Com les
fotografies dels meus pares, que m’evoquen, des dels somriures, altres temps,
altres èpoques. Compten amb el poder de transportar-me al passat com
a màquines del temps que són.
Com algunes senzilles joies
de la meva mare o peces que ella va portar i que ara m’adornen. Com els llibres
que el meu pare atresorava i em va animar a conèixer. Com aquell de John Milton
que parlava d’un àngel caigut que patia per haver perdut el cel, però que no
es penedia d’haver-se rebel·lat contra un déu despòtic. M’encantava quan el meu
pare parlava de Llucifer, un bell esperit angèlic d’”El paradís perdut”, un
personatge tràgic que diu que és “millor regnar a l’Infern que
servir al Cel”. Satanàs no accepta que no tots els éssers mereixen la llibertat, declara que els àngels són independents i no necessiten l’autoritat de Déu
com a creador. Així justifica als seus àngels seguidors
el desig d’intentar enderrocar el monarca injust que els governa: que ells han
de tenir els mateixos drets que aquest rei absolutista del firmament.
Com no estimar els objectes
que et fan reflexionar com aquest llibre, i deixar de sentir emocions quan
rememores els qui els van posseir? Com deixar que es perdin en el temps? Jo no
en soc capaç. Cadascú tria, o la seva ànima ho fa, què
quedar-se i què no. No sé què faran els qui venen darrere meu, encara que puc
imaginar que el mateix que jo. Estan fets d’una pasta semblant a la meva i en
faig gala. Per a mi els paradisos no estan perduts. Són en les coses estimades
que reviuen els records. Els meus i els de les persones que sempre estimaré.
Bo i llegint el magnífic
llibre 100 coses del món coral, de Meritxell Tarragó i David Puertas,
que us recomano de totes totes i que conté una portada molt viladecanenca, em
trobo les batusses entre els catalans que al segle XIX feien difusió del cant
coral per la via popular amb els cors de Clavé, i els que promovien una cultura
musical més elitista, encarnats pels partidaris dels orfeons. Els uns eren
menestrals i obrers, els altres, gent de casa bona i cultura burgesa i més
elitista.
Però la sang no deuria
arribar al riu, perquè la cançó potser més coneguda de Josep Anselm Clavé, Les
flors de maig, no només forma part del patrimoni coral popular de
Catalunya, sinó que fins tot està representada a la sala del Palau de la Música
de l’Orfeó Català. El salze i la nina que s’hi esmenten, junt amb un bust de
Clavé, es miren cara a cara amb les valquíries de Wagner i un bust de Beethoven
a l’altra banda. Poca broma!
I és
que Josep Anselm Clavé, que va néixer el 21 d’abril de 1824, ara fa 200 anys,
va esdevenir un punt de referència importantíssim per a les classes
treballadores d’una manera que avui ens sembla insòlita: fent-los gaudir del
cant coral i de la música. Però al darrere de la inquietud cultural, hi havia
moltes altres idees: “Associeu-vos i sereu forts, instruïu-vos i sereu lliures,
estimeu-vos i sereu feliços”.
Clavé, fill de menestrals
amb tan pocs mitjans que es van arruïnar, va tenir la sort de poder estudiar
música. I la sort, també, de conèixer de primera mà la dura vida obrera. Amb
tot, com que patia una afecció a la vista que no li permetia fer segons quines
feines, Clavé ben aviat començà a guanyar-se la vida cantant i fent música per
tavernes i associacions.
Va ser un personatge
polifacètic: músic, poeta, periodista, que s’implicà molt políticament a favor
dels liberals, cosa que li va portar més d’un disgust i fins i tot l’ingrés a
la presó.
El 1850 va crear una
societat coral anomenada “La Fraternitat”, que promovia el cant coral entre la
classe treballadora i el seu accés a la cultura. Amb el temps va haver de
canviar-li el nom, perquè ja se sap que això de la fraternitat no ha perdut el
seu perfum revolucionari, i La Fraternitat es va haver de convertir en la
Societat Coral Euterpense. Clavé escrivia cançons, en traduïa d’altres, i les
seves corals, que es van estendre amb rapidesa per Catalunya, no només es
dedicaven a cantar, sinó que feien ball, promovien la formació i l’ajuda mútua
(una llavor del que més endavant seria el mutualisme) i contribuïen a escampar
les idees progressistes.
Escandalitzaven
especialment els balls i saraus que Clavé va promoure al capdamunt del Passeig
de Gràcia, no pas perquè s’hi fessin coses immorals o revolucionàries, sinó
perquè hi tenia accés tothom, sense la rígida separació per classes. De fet sí
que era revolucionari, sí.
Si us ve de gust conèixer
més sobre aquest personatge, us recomano un llibre publicat el 2016 per
l’editorial Comanegra, que es diu Josep Anselm Clavé. Una vida al servei de
la cultura i de la llibertat, i que recull la tesi doctoral del seu autor,
Roger Canadell.
No puc deixar de
preguntar-me quin seria el llegat musical i cultural de Clavé per a la nostra
atrafegada societat catalana del segle XXI, en què el cant desapareix de la
vida quotidiana. Perquè només cantem a les corals i a missa. Per la resta, com
a molt fem karaokes...
Mercè Solé
Sóc la Carme Santín
Marín, veïna de Viladecans i voluntària de l’ONG Un Gest de Calor. Voldria
començar aquest escrit donant-vos les gràcies per aquest altaveu que ens oferiu
per poder fer arribar a la ciutadania qui som i que fem.
Us explicaré que l’ONG Un
Gest de Calor va néixer el 2011, després de les manifestacions anomenades
“primavera àrab” i la guerra civil a Síria, quan un grup de persones, amb la
Mònica Rodríguez al capdavant, van decidir crear una ONG per donar ajuda humanitària
a la població civil, durament castigada pels enfrontament armats. Així
va néixer l’ONG Un Gest de Calor.
La Mònica, veïna de Gavà,
professora de primària a Castelldefels, i presidenta de l’ONG, després de la
seva creació i de les accions inicials a territori sirià, va continuar amb la
seva tasca i va realitzar accions solidàries a països com Irak, Líban, Grècia,
Sàhara Occidental... fins a l’agost de 2021 quan la nova entrada dels talibans
a Afganistan va produir un canvi de rumb de l’ONG Un Gest de Calor.
En aquells moment, les
xarxes bullien amb dones afganeses que volien fugir de l’infern talibà i sortir
com fos del país, suplicant ajuda a tota aquella persona que les volgués
escoltar. I així és com la Queralt Puigoriol, veïna d’Avinyó al Bages, va començar
a contactar amb aquestes dones desesperades, i amb un grup de persones
voluntàries, va crear el col·lectiu Afgan Women on the Run. També per
les xarxes, es va trobar amb l’ONG Un Gest de Calor i així va començar la
col·laboració entre les dues entitats.
Des de llavors, i amb unes
8 persones voluntàries entre les dues entitats, hem estat ajudant les dones
afganeses a sortir d’Afganistan i instal·lar-se al Pakistan a l’espera d’una
entrevista a l’ambaixada espanyola que els proporcionés un visat per poder
venir fins a Espanya a iniciar, com a refugiades, una nova vida. Hem ajudat més
de 700 persones a arribar al nostre territori. A més, hem fet campanyes
solidàries de recollida de diners per comprar roba d’abric i la seva entrega a
persones que ho necessiten a Afganistan (treballem amb gent autòctona que ens
dona un cop de mà al lloc), petites estufes, mantes, calçat, menjar... La
campanya més gran que hem realitzat ha estat trobar padrines que econòmicament
poguessin acompanyar les dones que estan a l’espera dels visats. Aquí s’han
unit a la causa gent com la periodista, reportera i escriptora Cristina Morató
i la periodista Sandra Sabatés. Continuem comprant bitllets d’avió i, un cop
aquesta gent es troba aquí, els fem un suport i un acompanyament personal per
tal que no es trobin soles. Penseu que moltes d’aquestes persones són dones,
algunes joves, que han arribat a un país estranger deixant enrere la seva
família i on no coneixen ni l’idioma, ni el territori, ni a cap persona...
També seguim fent divulgació de la situació de les dones a Afganistan, perquè
no se les oblidi, realitzant accions solidàries per recaptar fons econòmics per
a l’ajuda que tant necessiten, etc.
Seria molt interessant
parlar de la situació de la dona a Afganistan i comptar aquí amb el testimoni
d’alguna de les noies que actualment es troben entre nosaltres lluitant per
tenir una vida millor en llibertat.
No voldria acabar sense
demanar la vostra col·laboració. Seguiu-nos per les xarxes socials. Col·laboreu
amb nosaltres. No deixeu de parlar de nosaltres. NO OBLIDEU LES DONES
AFGANESES.
Gràcies.
Hola
amics i veïns. Fa uns sis mesos, en aquesta mateixa revista del passat mes
d’octubre, vàrem informar de la intenció de crear una agrupació sardanista a
Viladecans. Un cop completats els tràmits d’inscripció necessaris, tenim el
goig de presentar-vos “Viladecans Sardanista”, la nova entitat cultural sense
ànim de lucre que s’encarregarà de promocionar i difondre la dansa nacional de
Catalunya a la nostra ciutat.
Us
convidem a formar part de l’agrupació i a que ens ajudeu a tirar endavant els
propòsits a curt termini, com la coordinació i organització d’audicions de
sardanes, i a participar en els cursos i tallers d’ensenyament. També a mig
termini tenim previst cooperar amb les entitats de cultura popular catalana de
la nostra vila i amb les d’altres municipis veïns per mirar de fer activitats
conjuntes, ben vistoses i engrescadores. Tant si ja sou sardanistes com si
encara no, n’estem convençuts que gaudireu d’allò més de la nostra dansa i del
caliu del sardanisme.
Aquest
passat mes de març vàrem fer l’oferta a col·legis i instituts de Viladecans per
si hi estan interessats, en vistes al curs vinent, per ensenyar a ballar
sardanes com a activitat extraescolar, o per donar a conèixer als alumnes la
vessant musical i instrumental, amb un parell de sessions dins l’horari lectiu
de música, en col·laboració amb els professors de l’assignatura. Però ens plau
informar-vos que ja hem rebut l’interès i s’han impartit uns tallers ràpids
d’ensenyament, que vàrem fer a l’Institut de Sales el 23 d’abril, per la diada
de Sant Jordi, i al col·legi Sant Gabriel el 26 d’abril, dins les activitats
culturals en què varen participar diverses agrupacions culturals aquell dia.
També hem fet una breu incursió al món de la cobla a l’escola Germans Amat i
Targa, en horari lectiu i en col·laboració amb la professora de música Marta
Carreté, que va mostrar el seu interès per afegir la sardana i la cobla al
programari del curs, i tenim pendent de confirmar data amb l’escola Àngela Roca
per a unes classes similars, amb la col·laboració de la seva professora de
música, Vanessa Murcia. Aprofito a reiterar l’oferta a tots els centres
educatius interessats a difondre aquesta part de la nostra cultura pròpia, per
tal d’acordar dates i horaris.
I tot
i que aviat acabarem les activitats setmanals actuals, coincidint amb la fi del
curs escolar, encara sou a temps d’incorporar-vos a les sessions que resten de
pràctiques i ensenyament que fem als casals de barri de la Montserratina (els
dimecres a les 18:00) i de l’Alba-rosa (els dijous a les 19:00), i a l’Ateneu
d’Entitats Culturals Pablo Picasso (els dissabtes a partir de les 17:00),
organitzat aquest darrer per les veïnes del Casc Antic, tot i que la
participació és oberta a tothom que hi vulgui assistir. A partir del mes
d’octubre reprendrem les activitats i mirarem de fer nous cursos d’ensenyament
oberts a tots els veïns de totes les edats de Viladecans, a més a més dels que
es facin a col·legis i instituts, però ja us n’informarem així que puguem
lligar dates i lloc.
I,
aprofitant l’avinentesa, us faig un resum de les ballades de sardanes que es
duran a terme el que resta d’any:
Diumenge 2 de juny a les 11:30, a
la Plaça de la Vila amb la cobla Ciutat de Terrassa.
Dissabte 13 de juliol a les
19:30, a la Plaça Constitució (Montserratina) amb la cobla Ciutat de Cornellà.
Diumenge 8 de setembre (festa
major) a les 18:30, a la Plaça de la Vila amb la cobla Baix Llobregat.
Dimecres 11 de setembre (Diada de
Catalunya) a les 19:00, a la Plaça de la Vila amb la cobla Ciutat de Cornellà.
i EL GRAN ESDEVENIMENT D’ENGUANY,
diumenge 27 d’octubre, a partir de les 10:30, doble ballada amb les cobles
Mediterrània i Sabadell, totes dues debutants a la nostra vila.
L’energia és essencial
pel confort de les famílies de tot el món; a més, enmig de la crisi climàtica,
el bon ús de l’energia és un factor decisiu per aconseguir minvar els seus
efectes. Viladecans, des de 2016, va apostar per impulsar la transició energètica renovable amb el projecte Vilawatt i amb implicació ciutadana,
ja que sense la participació de tothom el canvi de model és
impossible.
A Viladecans les famílies
han començat a actuar instal·lant plaques solars en habitatges unifamiliars.
Segons dades del ICAEN 2023, al municipi disposem de 369 instal·lacions solars
amb una potència de 2,9 MW, a les quals cal afegir les 23 noves instal·lacions
en equipaments municipals que aporten 1,4 MW, i els projectes en redacció que
aportaran 1,3 MW en instal·lacions municipals.
Aquestes instal·lacions, es
concentren als barris on hi ha habitatges unifamiliars, però tenim per endavant
el repte d’impulsar les instal·lacions en habitatges plurifamiliars. Les
dificultats normatives, la difícil gestió de les comunitats de veïns, el finançament
de les instal·lacions, els problemes de caire burocràtic per accedir a les
ajudes europees, fan que sigui complicat que les comunitats de propietaris
arribin a acords per fer instal·lacions. Que tinguem constància, només quatre instal·lacions
ho han estat en blocs d’edificis ja construïts.
Els objectius de les
directives europees, que estableixen l’autoconsum com un mitjà per aconseguir
la reducció del carboni, era apropar la generació energètica a les ciutats per
reduir la necessitat de grans infraestructures de transport d’energia i seguir
electrificant el consum familiar, i conscienciar les famílies sobre el consum i
la producció d’energia renovable. Per això és important la
implantació de projectes d’energia comunitària (d’autoconsum compartit com de
Comunitats d’Energia (CE)) que poden tenir un paper clau per impulsar les
renovables a la ciutat. Aquest model pot contribuir a reduir els costos
energètics d’empreses i famílies, així com d’emissions de CO2. Malauradament,
alguns problemes tècnics i jurídics estan alentint el desenvolupament de
projectes energètics col·lectius, com és la incompleta transposició a la
legislació nacional de la directiva europea; les traves de les grans
distribuïdores d’energia; o el minso paper que s’ha donat a l’administració
local per poder participar en la creació de CE.
Així i tot, l’Ajuntament de
Viladecans ha posat en marxa diverses accions i impulsa projectes que ajudaran
a tenir energia comunitària local. La primera ha estat crear un servei
d’informació energètica, l’Oficina
Vilawatt, per informar i acompanyar la ciutadania i empreses a
fer realitat els seus projectes fotovoltaics. Aquest servei ha estat reforçat
pel servei “La Teulada” de l’AMB, servei disponible per a tothom, amb cita
prèvia.
Properament, tindrem a la
web de Vilawatt una
nova eina digital per poder fer simulacions de la capacitat
fotovoltaica de tots els edificis del municipi i projectes d’energia
comunitària.
Segon, l’ajuntament ha
establert bonificacions per a famílies i empreses que vulguin instal·lar
energia solar, en l’IBI en 3 anys i fins al 50% del cost de la instal·lació;
bonificacions en l’impost d’obres (ICIO) i en l’impost empresarial de l’IAE.
Aquestes bonificacions també s’apliquen per instal·lacions de punts de
recàrrega de vehicle elèctric.
En tercer lloc, des de
2022, estem posant en marxa dues proves pilot d’autoconsum compartit en
equipaments municipals: Mercat de la Plaça d’Europa, on l’energia produïda per
les plaques solars es compartirà amb els comerciants del Mercat; així mateix es
farà amb 30 famílies de l’escola-institut Enxaneta. Aquestes proves pilot seran
una realitat aquest any, si els tràmits de les comercialitzadores i la
distribuïdora ho permeten. Aquest model s’ha d’estendre a altres equipaments i
ha de fer possible compartir amb la ciutadania part de l’energia fotovoltaica
sobrant dels equipaments municipals en els moments en què no hi ha consum, com ara la producció de les escoles
durant l’estiu o els cap de setmana.
En conclusió, si volem
complir amb els objectius energètics, hem de fomentar les instal·lacions
d’autoconsum tant en edificis unifamiliars, com en plurifamiliars, equipaments,
espais públics i naus industrials, i per això és especialment important posar en
marxa el model d’energia compartida local. Només així aconseguirem
democratitzar la producció i la gestió de l’energia, per garantir-hi l’accés i
fer partícips a la ciutadania de la transició energètica renovable.
Pere Gutiérrez Alemany
Si, el Mamut de Viladecans continua en marxa. Després d’una Assemblea en la qual no es va poder constituir la Junta de Govern, el darrer dia 1 de maig es va poder nomenar una nova Junta de govern. Aquest nou equip tindrà un mandat pels propers tres anys.
No ha
estat fàcil, i és que el compromís amb el govern de les associacions cada dia
és més complicat. La diversitat de requisit legals fan que estar en la direcció
d’una Entitat sigui més semblant a una gimcana administrativa que la direcció i
gestió de les activitats de la mateixa entitat: certificats digitals, censos,
liquidacions, impostos, assegurances, protecció de dades, registres de
documentació... són una part de la llarga llista de tràmits que normalment fa
la direcció d’una Associació. Cada cop gestions més pròpies d’empreses que de
ciutadans que s’agrupen per fer activitats voluntàries pel seu veïnat.
No és
gent que en la seva vida desenvolupi aquest tipus de tasques en les que a més
s’han de dedicar moltes hores de molts dies per portar en condicions tota
aquesta paperassa.
Tot i
això, no podia passar que el Mamut de Viladecans i la seva Colla no
continuessin perseguint els objectius que el van portar al seu naixement.
Hem
aconseguit molts reptes i, crec que amb bona nota, però ajudar a construir un
Viladecans més participatiu i inclusiu és un projecte continuat en el temps que
no podia quedar aturat. És un nou equip format per cinc dones i sis homes i,
que està encapçalat pel nou President, Francisco Gordillo.
Una
bona mostra de l’activitat de la nostra entitat ha estat el passat cap de
setmana, del 4 i 5 de maig, en què la Colla ha portat a terres castellonenques,
més concretament a Orpesa de Mar, la ciutat de Viladecans en una mostra de les
seves festes. El Mamut de Viladecans ha participat en La Trobà que és una festa
reconeguda com a Festa d’Interés Turístic Provincial en la qual es fa una
trobada d’elements de cultura popular, tradicions i oficis.
Però,
no descansem, durant els propers mesos esperem portar a terme diferents
activitats festives que de segur divertiran moltes i molts ciutadans.
Això
està en marxa, però necessitem de la vostra ajuda. Veniu a la Colla!!
Miguel de la Rubia
L’Horta amb Alegria és una cooperativa de producció d’aliments agroecològics ubicada al parc agrari del Baix Llobregat. Aquest projecte va néixer el setembre del 2021 com a conseqüència de l’emancipació forçada de dos treballadors del camp, el Borja i l’Oriol.
En un moment social de postpandèmia, on moltes persones havien sofert canvis en
la seva vida, a vegades no gaire agradables, nosaltres també vam haver de
decidir si continuar amb el que era la nostra feina o renunciar a fer allò en
què crèiem, ens omplia i feia feliços.
No negarem que van ser
moments d’incertesa, inquietud i maldecaps, en definitiva una voràgine de
sentiments moltes vegades contradictoris als quals ens vam haver d’enfrontar,
però que gràcies al suport del nostre entorn, família i amistats, i al convenciment
propi que podíem tirar endavant un projecte diferent amb uns valors que ens
representessin i en els quals en sentíssim en consonància, es va acabar
materialitzant.
El nostre projecte mai ha
pretès ser tan sols un projecte de producció d’aliments. Des d’un inici vam
apostar per un tipus d’agricultura que es pogués integrar dins del marc del parc agrari del Baix
Llobregat d’una forma consonant amb l’entorn i apostant per tècniques i cultius
que tinguessin en compte el medi natural. Sempre hem considerat molt important
el manteniment dels ecosistemes i hem apostat per un tipus d’agricultura amb
total absència de productes químics i respectuosa tant amb els ritmes de la terra
com amb la seva biodiversitat. Tècniques com la sembra de llavors tradicionals
i vives així com la rotació de cultius, la bona gestió de l’aigua i la
introducció de varietats autòctones i mel·líferes han estat i són des de
l’inici del projecte fonamentals en la seva realització.
Un altra part important del
projecte, ha estat no veure la nostra feina només com una cosa productivista,
sinó que hem apostat per un model basat en l’horitzontalitat, el suport mutu,
l’anticapitalisme, l’autogestió i el cooperativisme. En un món encaminat
únicament cap al rendiment econòmic, la nostra aposta també ha anat en la línia
de poder apropar els nostres aliments a les poblacions que ens envolten,
fomentant el consum de proximitat i alhora intentant fer-lo econòmic per tal de
poder garantir l’accés a totes les persones.
Com a agricultors tenim una
responsabilitat de present i de futur tant en la producció d’aliments de
qualitat com en la transformació del model productiu dins d’un context de crisi
del model capitalista i ecològic. També pensem que és molt important fer una
feina de formació envers a la població, apropant un espai natural que tot i
estar ben a prop a vegades sembla tan llunyà.
En darrer lloc, la nostra
aposta també és una aposta per la joventut. En un sector com l’agrícola on la
població activa cada cop es troba més envellida (menys de l’11% dels
agricultors d’Europa tenen menys de 40 anys) trobem fonamental poder garantir
una transició de futur així com trencar amb els diversos estigmes que ha
arrossegat la feina de pagès durant els darrers segles i iniciar una
transformació allunyada de la precarietat i dignificadora d’un sector tan
important com el sector primari.
Ens podeu visitar al Camí
del Pi Tort (just al límit entre Viladecans i Gavà), els dijous a Viladecans o
els diumenges al matí al mercat de pagès de Cornellà.
Oriol Úbeda
Les eleccions europees del 9 de juny ens agafaran una mica tips de campanya electoral, després de les eleccions catalanes de diumenge passat, i probablement, una mica distants de les institucions europees, que sempre ens semblen lluny de la nostra quotidianitat.
Aquesta percepció, però, és comuna però no és gaire
encertada, perquè a Europa ens hi juguem molt. Ens hi juguem en primer lloc que
els partits d’extrema dreta i l’ultranacionalisme assoleixin un pes, o potser
una majoria, que acabi legitimant actuacions contra els drets humans. Fins ara
la política d’acollida de migrants i refugiats a Europa no es caracteritza per
la seva humanitat: el recent pacte que pretén regular drets i deures de
migrants n’és una mostra. Continuar per aquest camí pot tenir efectes devastadors:
causar milers de morts i l’increment de les màfies; desproveir societats com la
catalana que necessiten urgentment equilibrar la piràmide d’edat per mantenir
l’economia i l’estat del benestar; causar una exclusió endèmica de col·lectius
en situació irregular (sovint sobrevinguda), cosa que a banda de fer patir la
gent és una bomba de rellotgeria en la convivència. Si no, només cal mirar les banlieues
franceses.
Ens hi juguem en segon lloc actuar resoltament per frenar
l’emergència climàtica, que reclama decisions agosarades i imaginatives per
assolir els objectius de desenvolupament sostenible i simultàniament polítiques
públiques sòlides per fer front als canvis necessaris i a les conseqüències del
canvi climàtic que ja avui ens afecten.
I ens hi juguem, molt especialment, un futur de pau. Van
agafant força les postures bel·licistes respecte a la invasió d’Ucraïna per
part de Rússia. Sense ingenuïtat, cal fer bona política europea que porti a
negociar sortides viables i dignes. Difícil, però l’escalada bèl·lica tindrà,
ben segur, conseqüències dramàtiques. Només afavoreix l’obscur negoci de les
armes.
