Els qui em van donar la
vida van desaparèixer per al món en dues tardors. A l’octubre de fa dinou anys
se’n va anar la meva mare; el meu pare, al setembre de fa vint-i-un: només va
poder resistir-ne la marxa set-cents dies. Sempre plorava en recordar-la o quan
els altres l’anomenàvem. Ara jo els ploro i segueixo trobant-los a faltar. No
vull deixar de fer-ho. Són en mi i en els objectes que d’ells vaig conservar
quan van marxar. Mentre jo visqui, seguiran vius amb mi i, amb ells, les
històries dels meus pares.
Les coses tenen ànima, encara que es digui el contrari. Tenen la que els
atorga la nostra memòria, que ens torna moments compartits amb aquests éssers estimats que ja no són entre nosaltres. Com les
fotografies dels meus pares, que m’evoquen, des dels somriures, altres temps,
altres èpoques. Compten amb el poder de transportar-me al passat com
a màquines del temps que són.
Com algunes senzilles joies
de la meva mare o peces que ella va portar i que ara m’adornen. Com els llibres
que el meu pare atresorava i em va animar a conèixer. Com aquell de John Milton
que parlava d’un àngel caigut que patia per haver perdut el cel, però que no
es penedia d’haver-se rebel·lat contra un déu despòtic. M’encantava quan el meu
pare parlava de Llucifer, un bell esperit angèlic d’”El paradís perdut”, un
personatge tràgic que diu que és “millor regnar a l’Infern que
servir al Cel”. Satanàs no accepta que no tots els éssers mereixen la llibertat, declara que els àngels són independents i no necessiten l’autoritat de Déu
com a creador. Així justifica als seus àngels seguidors
el desig d’intentar enderrocar el monarca injust que els governa: que ells han
de tenir els mateixos drets que aquest rei absolutista del firmament.
Com no estimar els objectes
que et fan reflexionar com aquest llibre, i deixar de sentir emocions quan
rememores els qui els van posseir? Com deixar que es perdin en el temps? Jo no
en soc capaç. Cadascú tria, o la seva ànima ho fa, què
quedar-se i què no. No sé què faran els qui venen darrere meu, encara que puc
imaginar que el mateix que jo. Estan fets d’una pasta semblant a la meva i en
faig gala. Per a mi els paradisos no estan perduts. Són en les coses estimades
que reviuen els records. Els meus i els de les persones que sempre estimaré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada