En 31 anys de democràcia, Viladecans ha celebrat vuit eleccions municipals i ha conegut quatre alcaldes i més d’un centenar de regidors (jo mateix tinc l’honor de ser-ho des de 2007, per CiU), de tretze partits i coalicions diferents.
El Partit dels Socialistes de Catalunya va quedar en segon lloc en les primeres eleccions municipals (1979), en què la llista encapçalada per Lucas Álvarez va rebre el 31,8% dels vots, situant-se 1.100 vots per darrere del PSUC. El domini del PSC, que dura fins a l’actualitat, s’inicia en les eleccions de 1983, amb un 52,8% del vots que fan alcalde Miguel García Fenosa. L’escàndol del Banco Filatélico causarà que només quatre mesos després, l’onze d’octubre, García Fenosa perdi el càrrec en una moció de censura impulsada pel mateix Partit Socialista, amb el suport de PSUC i PCC. García Fenosa i dos regidors més formaran un nou partit, el Grupo de Independientes de Viladecans, que en les següents eleccions queda a només 160 vots d’obtenir representació.
La moció de censura dóna pas a un jove regidor del PSC, Jaume Montfort, que serà Alcalde de Viladecans de 1983 fins a 2005. En aquests anys, revalida la majoria absoluta en quatre ocasions consecutives (el 1991 amb el 56,5% de vots), però la perd el 2003 (12 regidors sobre 25), el nombre de votants és força estable, sempre per sobre de 9.000. El 5 de novembre de 2005 assumeix l’alcaldia Carles Ruiz, que serà reelegit el 2007, amb menys vots que el seu predecessor, però recuperant la majoria absoluta de regidors.
Queda per a la història que el primer alcalde democràtic de Viladecans no va ser socialista, sinó del PSUC. Amb un 38,8% de vots, Joan Masgrau va encapçalar la llista més votada i va governar del 19 d’abril de 1979 al 23 de maig de 1983. Les divisions internes el van perjudicar: el 1980 alguns regidors comunistes dimitien i passaven al PCC. En les eleccions de 1983 l’independent Antoni Muns és el candidat del PSUC i l’alcalde Masgrau el del PCC, però en no arribar al 9% de vots es retira de la política.
L’aliança de PSUC, PCC (fins 1989), Entesa Nacionalistes d’Esquerra (i el 1995 Els Verds) dóna lloc a Iniciativa per Catalunya, que esdevé segona força el 1987 (amb Josep Lluís Atienza) i 1995 (amb el 17,7% que assoleix David Massana). Des de 1999, Iniciativa-Verds, sempre amb Massana, ronda el 9% i forma part de l’Equip de Govern.
Convergència i Unió es converteix en segona força de Viladecans el 1983 de la mà de Josep Carreras (cap de llista en les tres primeres eleccions) i el 1991 (amb Antoni Monmany, que repeteix el 1995), amb un suport estable al voltant del 16%. Des de 1999, en les tres eleccions que es presenta Flora Casé, creix fins aproximar-se al 20% (1999) i superar els 4.600 vots (2003). CiU es configura com a primer partit de l’oposició, amb un breu període dins del govern (2001-2003).
A Alianza Popular li va costar implantar-se a Viladecans: només en una de les quatre primeres eleccions obté un regidor (Jesús Clarés, elegit el 1983 i mort prematurament el 1986). Serà a partir de 1995, amb un Partit Popular majoritari a Espanya, quan es consolida, amb una sorprenent regularitat: quatre eleccions seguides amb el mateix resultat de 3 regidors i un 12%, amb un sostre de 3.000 vots, amb diferents caps de llista: José Molero, Pedro Martínez i Joaquín Sergio García (dos cops)
També a Esquerra Republicana (que havia tingut l’alcaldia de 1931 a 1939) li costarà entrar a l’Ajuntament: no supera la barrera legal del 5% fins el 2003 en què, amb Jordi Vicente de cap de llista, obté dos regidors, que repeteix el 2007 amb Joan Bonich.
El carisma d’Adolfo Suárez va portar Centristes de Catalunya-U.C.D. a ser la tercera força (1979, amb Josep Parellada) i al C.D.S. a obtenir un regidor (Custodio Jiménez, 1987). Més a l’esquerra, recordem regidors del Partit del Treball (Juan José Barroso, 1979) i Esquerra Unida i Alternativa (José María Carro, 1999), que després s’ha coaligat amb Iniciativa. Per últim, Ciutadans s’estrenava el 2007 amb un regidor, David Chacón, que abandonava aquesta formació el 2009.
El Partit dels Socialistes de Catalunya va quedar en segon lloc en les primeres eleccions municipals (1979), en què la llista encapçalada per Lucas Álvarez va rebre el 31,8% dels vots, situant-se 1.100 vots per darrere del PSUC. El domini del PSC, que dura fins a l’actualitat, s’inicia en les eleccions de 1983, amb un 52,8% del vots que fan alcalde Miguel García Fenosa. L’escàndol del Banco Filatélico causarà que només quatre mesos després, l’onze d’octubre, García Fenosa perdi el càrrec en una moció de censura impulsada pel mateix Partit Socialista, amb el suport de PSUC i PCC. García Fenosa i dos regidors més formaran un nou partit, el Grupo de Independientes de Viladecans, que en les següents eleccions queda a només 160 vots d’obtenir representació.
La moció de censura dóna pas a un jove regidor del PSC, Jaume Montfort, que serà Alcalde de Viladecans de 1983 fins a 2005. En aquests anys, revalida la majoria absoluta en quatre ocasions consecutives (el 1991 amb el 56,5% de vots), però la perd el 2003 (12 regidors sobre 25), el nombre de votants és força estable, sempre per sobre de 9.000. El 5 de novembre de 2005 assumeix l’alcaldia Carles Ruiz, que serà reelegit el 2007, amb menys vots que el seu predecessor, però recuperant la majoria absoluta de regidors.
Queda per a la història que el primer alcalde democràtic de Viladecans no va ser socialista, sinó del PSUC. Amb un 38,8% de vots, Joan Masgrau va encapçalar la llista més votada i va governar del 19 d’abril de 1979 al 23 de maig de 1983. Les divisions internes el van perjudicar: el 1980 alguns regidors comunistes dimitien i passaven al PCC. En les eleccions de 1983 l’independent Antoni Muns és el candidat del PSUC i l’alcalde Masgrau el del PCC, però en no arribar al 9% de vots es retira de la política.
L’aliança de PSUC, PCC (fins 1989), Entesa Nacionalistes d’Esquerra (i el 1995 Els Verds) dóna lloc a Iniciativa per Catalunya, que esdevé segona força el 1987 (amb Josep Lluís Atienza) i 1995 (amb el 17,7% que assoleix David Massana). Des de 1999, Iniciativa-Verds, sempre amb Massana, ronda el 9% i forma part de l’Equip de Govern.
Convergència i Unió es converteix en segona força de Viladecans el 1983 de la mà de Josep Carreras (cap de llista en les tres primeres eleccions) i el 1991 (amb Antoni Monmany, que repeteix el 1995), amb un suport estable al voltant del 16%. Des de 1999, en les tres eleccions que es presenta Flora Casé, creix fins aproximar-se al 20% (1999) i superar els 4.600 vots (2003). CiU es configura com a primer partit de l’oposició, amb un breu període dins del govern (2001-2003).
A Alianza Popular li va costar implantar-se a Viladecans: només en una de les quatre primeres eleccions obté un regidor (Jesús Clarés, elegit el 1983 i mort prematurament el 1986). Serà a partir de 1995, amb un Partit Popular majoritari a Espanya, quan es consolida, amb una sorprenent regularitat: quatre eleccions seguides amb el mateix resultat de 3 regidors i un 12%, amb un sostre de 3.000 vots, amb diferents caps de llista: José Molero, Pedro Martínez i Joaquín Sergio García (dos cops)
També a Esquerra Republicana (que havia tingut l’alcaldia de 1931 a 1939) li costarà entrar a l’Ajuntament: no supera la barrera legal del 5% fins el 2003 en què, amb Jordi Vicente de cap de llista, obté dos regidors, que repeteix el 2007 amb Joan Bonich.
El carisma d’Adolfo Suárez va portar Centristes de Catalunya-U.C.D. a ser la tercera força (1979, amb Josep Parellada) i al C.D.S. a obtenir un regidor (Custodio Jiménez, 1987). Més a l’esquerra, recordem regidors del Partit del Treball (Juan José Barroso, 1979) i Esquerra Unida i Alternativa (José María Carro, 1999), que després s’ha coaligat amb Iniciativa. Per últim, Ciutadans s’estrenava el 2007 amb un regidor, David Chacón, que abandonava aquesta formació el 2009.
Carles Lozano
Fonts: Arxiu de Viladecans i
www.historiaelectoral.com/mviladecans.cat
Fonts: Arxiu de Viladecans i
www.historiaelectoral.com/mviladecans.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada