Enmig de la convocatòria de la celebració del mil·lenari, el Pere Ramells em va suggerir que potser hauríem de parlar d’allò que no surt en els papers, l’oblidada crònica sentimental d’aquella gent de Viladecans que en la segona meitat dels seixanta estimava Beatles i Rolling Stones sobre totes les coses.
Bastants de nosaltres vam començar a sospitar que ni la vida ni el món era com ens l’havien explicat. Uns ho van fer a través de la lectura, el treball en la fàbrica, el concili Vaticà II, o la relació amb grups amb consciència social. Altres ho vam fer a través del rock i la llargada del cabell. La melena per a molts va ser la seva primera batalla personal i col·lectiva que van lliurar. Una primera batalla que s’acabaria guanyant malgrat les constants bronques, ese pelo!, familiars, de l’escola, de la feina. Una victòria tan inútil i efímera com la dels pantalons pata elefante. Totes dues coses avui enterrades molt avall pels pantalons de cul caigut, les calbes afaitades i els piercings.
No era una rebel·lia fàcil perquè no passava desapercebuda.¿Dónde vas con esos pelos y esos pantalones? Era una moda a contracorrent de la ràdio i de la televisió. Ni els Beatles ni els Stones sortien mai per la tele de Franco. Encara recordo quan vaig sentir el Dylan per la ràdio i el locutor que el presentava dient: Escuchen a este señor. No canta. Berrea. I llavors el va posar i vaig escoltar per primera vegada Dylan i Like a rolling stone.
El rock ens va treure de sobre la grisor de la postguerra i el domini de l’església sobre els costums. Totes les ràdios donaven obligades el mateix informatiu, li deien diario hablado però per tothom era el parte (de guerra, naturalment) i cada diumenge abans d’entrar a missa havíem de llegir la qualificació moral de les pel·lícules del cine vell per saber si estaven o no prohibides, si eren pecat mortal o es quedaven en venial. Volíem ser diferents i canviar el món dels nostres pares, encara que no sabíem gaire cap a on.
Llavors la música era en viu, i els conjunts van començar a substituir les orquestres, i vam aconseguir mig arraconar tangos i pasdobles i marcar un clar territori generacional. Ben és cert que aquesta nova victòria del rock tampoc seria definitiva, ja que molts rockers penedits van pagar el seu atreviment amb els euros gastats a les escoles de balls de saló per acceptar de grans allò que havien renegat de joves, i el rock ha acabat desterrat de les discoteques, substituït per música sense rostre, pols ni ànima.
No era fàcil escoltar la nostra música. Anàvem a Gavà, que tenia una botiga de discs a la Rambla, i al casino, que tenia una màquina d’aquelles que es ficava una moneda i es podia escollir que sonés una cançó dels Kinks. Després, les màquines de posar discos –els juke box– van arribar a Viladecans. Les coses sempre arribaven més tard a Viladecans. Massa més tard, ja siguin màquines, ambulatoris o estacions de tren.
Eres adolescent quan en comptes d’anar al cine el diumenge per la tarda, anaves a ballar. Ballar tenia una ampla geografia, el casino de Gavà, Sitges, Vilanova, El Pati Blau de Cornellà, l’Ateneu de Sant Boi, el Prat, allà on arribava el tren –que forçosament s’agafava a Gavà– o l’autobús de la Mohn. Després, l’aparició del cotxe va trasbalsar-ho tot i va canviar per sempre el mapa dels nostres passos.
Cada poble era un món. Mentre a Viladecans començaven a veure’s joves amb camises entallades i noies amb les faldilles per sobre del genoll, a Sant Climent el carrer era governat per un sereno que treballava a la Metron i feia pluriempleo municipal i que foragitava els forasters de pintes massa modernes amb maneres de sheriff del Far West: Tienen cinco minutos para salir del pueblo. (Continuará)
Bastants de nosaltres vam començar a sospitar que ni la vida ni el món era com ens l’havien explicat. Uns ho van fer a través de la lectura, el treball en la fàbrica, el concili Vaticà II, o la relació amb grups amb consciència social. Altres ho vam fer a través del rock i la llargada del cabell. La melena per a molts va ser la seva primera batalla personal i col·lectiva que van lliurar. Una primera batalla que s’acabaria guanyant malgrat les constants bronques, ese pelo!, familiars, de l’escola, de la feina. Una victòria tan inútil i efímera com la dels pantalons pata elefante. Totes dues coses avui enterrades molt avall pels pantalons de cul caigut, les calbes afaitades i els piercings.
No era una rebel·lia fàcil perquè no passava desapercebuda.¿Dónde vas con esos pelos y esos pantalones? Era una moda a contracorrent de la ràdio i de la televisió. Ni els Beatles ni els Stones sortien mai per la tele de Franco. Encara recordo quan vaig sentir el Dylan per la ràdio i el locutor que el presentava dient: Escuchen a este señor. No canta. Berrea. I llavors el va posar i vaig escoltar per primera vegada Dylan i Like a rolling stone.
El rock ens va treure de sobre la grisor de la postguerra i el domini de l’església sobre els costums. Totes les ràdios donaven obligades el mateix informatiu, li deien diario hablado però per tothom era el parte (de guerra, naturalment) i cada diumenge abans d’entrar a missa havíem de llegir la qualificació moral de les pel·lícules del cine vell per saber si estaven o no prohibides, si eren pecat mortal o es quedaven en venial. Volíem ser diferents i canviar el món dels nostres pares, encara que no sabíem gaire cap a on.
Llavors la música era en viu, i els conjunts van començar a substituir les orquestres, i vam aconseguir mig arraconar tangos i pasdobles i marcar un clar territori generacional. Ben és cert que aquesta nova victòria del rock tampoc seria definitiva, ja que molts rockers penedits van pagar el seu atreviment amb els euros gastats a les escoles de balls de saló per acceptar de grans allò que havien renegat de joves, i el rock ha acabat desterrat de les discoteques, substituït per música sense rostre, pols ni ànima.
No era fàcil escoltar la nostra música. Anàvem a Gavà, que tenia una botiga de discs a la Rambla, i al casino, que tenia una màquina d’aquelles que es ficava una moneda i es podia escollir que sonés una cançó dels Kinks. Després, les màquines de posar discos –els juke box– van arribar a Viladecans. Les coses sempre arribaven més tard a Viladecans. Massa més tard, ja siguin màquines, ambulatoris o estacions de tren.
Eres adolescent quan en comptes d’anar al cine el diumenge per la tarda, anaves a ballar. Ballar tenia una ampla geografia, el casino de Gavà, Sitges, Vilanova, El Pati Blau de Cornellà, l’Ateneu de Sant Boi, el Prat, allà on arribava el tren –que forçosament s’agafava a Gavà– o l’autobús de la Mohn. Després, l’aparició del cotxe va trasbalsar-ho tot i va canviar per sempre el mapa dels nostres passos.
Cada poble era un món. Mentre a Viladecans començaven a veure’s joves amb camises entallades i noies amb les faldilles per sobre del genoll, a Sant Climent el carrer era governat per un sereno que treballava a la Metron i feia pluriempleo municipal i que foragitava els forasters de pintes massa modernes amb maneres de sheriff del Far West: Tienen cinco minutos para salir del pueblo. (Continuará)
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada