Fa algun temps, vaig llegir un llibre molt interessant en el qual un veterà polític català, basant-se en la seva extensa experiència, feia una sèrie de reflexions sobre el món de la política que li havia tocat viure.
Aquest llibre consta de dotze cartes que dirigeix al fill d’un amic seu, que casualment vol dedicar-se a la política.
Un dels apartats que més m’ha impactat per la seva sinceritat i claredat és el següent:
“Si en el futur –li deia– ets anomenat per a un càrrec ja fos electe o de confiança, la teva vida possiblement canviarà com una mitja. Potser tindràs més ingressos, potser ocuparàs un lloc d’honor en actes oficials, potser et tocarà administrar un pressupost important, etc... Si fos així, el més important de tot es que tu no canviïs, que no et tornis un estúpid, pagat de si mateix.”
“És més difícil del que sembla, i segons la meva experiència, canvia gairebé tothom. Costa molt de ser insensible als afalacs i a les prebendes, costa molt mantenir el cap fred i no deixar-se arrossegar por un cert grau de vanitat o una certa cobdícia. Vés amb compte, amic meu.”
“De bon començament, tot és nou i inconegut, tot tendeix a accentuar un cert sentit de responsabilitat. Amb el pas del temps, quan es va guanyant seguretat, tot ja sembla natural fins i tot molt més fàcil. T’adaptes, la perspectiva canvia. Comences a pensar, d’una manera més o menys inconscient, que el càrrec et ve completament a la mida, que és lògic que la gent et tracti amb deferència, que qualsevol cosa que et donin te la tens ben guanyada. Viatges, restaurants, targetes de crèdit, entrades per espectacles, telèfon mòbil, portàtil... són mínimes compensacions davant la importància de la responsabilitat que tens assumida i l’esforç personal que hi dediques.”
“A poc a poc, en una mutació gairebé imperceptible, vida pública i vida privada tendeixen a confondre’s. Empesos per aquest pendent no és estrany trobar politics que demostrin tenir molt poca corda davant la més petita contrarietat i caiguin en la temptació del famós “no sabe usted con quién está hablando”.
“I és que hi ha molts politics i càrrecs de confiança que, per pocs galons que portin i oblidant que administren diner públic, tiren de veta sense cap mena de mania i mostren davant els ciutadans uns nivells d’ostentació censurables.”...
Totalment actual i perfectament aplicable avui dia, aquest llibre hauria de formar part dels principals manuals de conducta tant per actuals com per futurs governants.
El text està extret del llibre “Cartes a un jove polític”, Editorial Columna, autor Antoni Dalmau.
Eulogi López
Aquest llibre consta de dotze cartes que dirigeix al fill d’un amic seu, que casualment vol dedicar-se a la política.
Un dels apartats que més m’ha impactat per la seva sinceritat i claredat és el següent:
“Si en el futur –li deia– ets anomenat per a un càrrec ja fos electe o de confiança, la teva vida possiblement canviarà com una mitja. Potser tindràs més ingressos, potser ocuparàs un lloc d’honor en actes oficials, potser et tocarà administrar un pressupost important, etc... Si fos així, el més important de tot es que tu no canviïs, que no et tornis un estúpid, pagat de si mateix.”
“És més difícil del que sembla, i segons la meva experiència, canvia gairebé tothom. Costa molt de ser insensible als afalacs i a les prebendes, costa molt mantenir el cap fred i no deixar-se arrossegar por un cert grau de vanitat o una certa cobdícia. Vés amb compte, amic meu.”
“De bon començament, tot és nou i inconegut, tot tendeix a accentuar un cert sentit de responsabilitat. Amb el pas del temps, quan es va guanyant seguretat, tot ja sembla natural fins i tot molt més fàcil. T’adaptes, la perspectiva canvia. Comences a pensar, d’una manera més o menys inconscient, que el càrrec et ve completament a la mida, que és lògic que la gent et tracti amb deferència, que qualsevol cosa que et donin te la tens ben guanyada. Viatges, restaurants, targetes de crèdit, entrades per espectacles, telèfon mòbil, portàtil... són mínimes compensacions davant la importància de la responsabilitat que tens assumida i l’esforç personal que hi dediques.”
“A poc a poc, en una mutació gairebé imperceptible, vida pública i vida privada tendeixen a confondre’s. Empesos per aquest pendent no és estrany trobar politics que demostrin tenir molt poca corda davant la més petita contrarietat i caiguin en la temptació del famós “no sabe usted con quién está hablando”.
“I és que hi ha molts politics i càrrecs de confiança que, per pocs galons que portin i oblidant que administren diner públic, tiren de veta sense cap mena de mania i mostren davant els ciutadans uns nivells d’ostentació censurables.”...
Totalment actual i perfectament aplicable avui dia, aquest llibre hauria de formar part dels principals manuals de conducta tant per actuals com per futurs governants.
El text està extret del llibre “Cartes a un jove polític”, Editorial Columna, autor Antoni Dalmau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada