El proper dijous la gent de Càritas presentem la memòria de la feina feta l’any passat, un any especialment dur per a molta gent que ha perdut la feina i que, quan li preguntes on viu, et respon que de moment a tal lloc, però que no sap si podrà conservar l’habitatge. Un any en què el nombre de persones que han vingut per primera vegada a Càritas s’ha incrementat considerablement. I un any en què s’ha vist clarament que la crisi afecta tant persones estrangeres com viladecanencs de tota la vida.
Ha estat un any també de solidaritats de persones (especialment de les comunitats cristianes, però també de molts altres veïns) que han contribuït a atendre les persones que ens arriben amb els seus diners o amb aliments, o amb hores del seu temps lliure. Hem pogut cobrir, no sense algunes dificultats, gairebé totes les demandes que ens han arribat i que pràcticament han triplicat les de l’any passat. No us podeu imaginar com costa dir “no”, per manca de pressupost suficient, a persones que es troben en situacions greus.
I hem pogut també eixamplar serveis, obrint una casa d’acollida per a dones amb criatures petites a Sant Climent.
Aquest any hem volgut presentar aquesta memòria, no només per donar comptes de la feina que fem, sinó intentant anar més enllà de nosaltres mateixos: per fer visible la realitat de molta gent, per compartir taula amb altres entitats (Creu Roja, AMIC i, naturalmente, els Serveis Socials municipals) que també treballen amb col·lectius molt afectats per la crisi. Tal vegada potser hauríem d’aprendre a treballar més en col·laboració mútua. Perquè el més important no som pas nosaltres ni la feina que fem, sinó allò que li passa a la gent i que sovint queda amagat sota una capa de consumisme i frivolitat.
Hem convidat també tots els regidors del consistori, en el criteri que la resposta a la pobresa –d’aquesta crisi i de totes les crisis de qualsevol tipus– passa per mesures de tipus polític i econòmic.
I hem convidat també una entitat que fa campanyes solidàries adreçades a gent que no viu a Viladecans, com a element significatiu que la gent que pateix no és solament la d’una ciutat metropolitana en un país mitjanament ric, sinó que hi ha gent que encara s’ho passa molt pitjor. Gent que sempre viu en crisi.
I potser avui moltes entitats sembla que ens fem una competència mútua a l’hora de generar solidaritats i complicitats. Es tracta d’unir i racionalitzar esforços, i de recordar-nos mútuament què és l’essencial a la vida i què no ho és. Dijous us esperem.
Ha estat un any també de solidaritats de persones (especialment de les comunitats cristianes, però també de molts altres veïns) que han contribuït a atendre les persones que ens arriben amb els seus diners o amb aliments, o amb hores del seu temps lliure. Hem pogut cobrir, no sense algunes dificultats, gairebé totes les demandes que ens han arribat i que pràcticament han triplicat les de l’any passat. No us podeu imaginar com costa dir “no”, per manca de pressupost suficient, a persones que es troben en situacions greus.
I hem pogut també eixamplar serveis, obrint una casa d’acollida per a dones amb criatures petites a Sant Climent.
Aquest any hem volgut presentar aquesta memòria, no només per donar comptes de la feina que fem, sinó intentant anar més enllà de nosaltres mateixos: per fer visible la realitat de molta gent, per compartir taula amb altres entitats (Creu Roja, AMIC i, naturalmente, els Serveis Socials municipals) que també treballen amb col·lectius molt afectats per la crisi. Tal vegada potser hauríem d’aprendre a treballar més en col·laboració mútua. Perquè el més important no som pas nosaltres ni la feina que fem, sinó allò que li passa a la gent i que sovint queda amagat sota una capa de consumisme i frivolitat.
Hem convidat també tots els regidors del consistori, en el criteri que la resposta a la pobresa –d’aquesta crisi i de totes les crisis de qualsevol tipus– passa per mesures de tipus polític i econòmic.
I hem convidat també una entitat que fa campanyes solidàries adreçades a gent que no viu a Viladecans, com a element significatiu que la gent que pateix no és solament la d’una ciutat metropolitana en un país mitjanament ric, sinó que hi ha gent que encara s’ho passa molt pitjor. Gent que sempre viu en crisi.
I potser avui moltes entitats sembla que ens fem una competència mútua a l’hora de generar solidaritats i complicitats. Es tracta d’unir i racionalitzar esforços, i de recordar-nos mútuament què és l’essencial a la vida i què no ho és. Dijous us esperem.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada