L'última baula, més enllà de la malaltia mental

Un llibre excel·lent, que he llegit d’una correguda i que m’ha impactat: una família (pare i tres filles) exposa serenament la seva experiència de convivència amb una persona amb una gravíssima malaltia mental. La Montserrat va començar a mostrar símptomes de malaltia quan la més petita de les seves filles era encara un nadó. Mestra, una persona activa, amb iniciativa, amb ganes de viure, amb molts amics, comença a esquerdar-se en un procés que l’ha portada des de fa pocs anys a haver de viure en un centre especialitzat. Un procés llarg, dolorós i, com descriu la seva família, “contaminant” de les relacions i sovint poc entès per la gent que els ha envoltat. I aquest ha estat el context en què han crescut les tres noies, aquesta ha estat la mare que han conegut i la parella que el seu marit ha estimat i continua estimant. Un context que, pel que traspua el llibre, no els ha fet pas infeliços ni desesperançats ni els ha impedit tirar endavant en els seus projectes personals. Davant la malaltia s’han hagut d’esforçar per valorar les coses realment importants de la vida, per destinar els seus recursos a allò que és prioritari, per entendre’s els uns als altres, per fer participar la mare malalta de la vida de tots i evitar el seu aïllament.

De fet és un llibre colpidor no tant pel que es diu sobre la malaltia, sinó pel que s’intueix que comporta a la pràctica. Deu costar molt conviure en aquestes condicions i no perdre l’esperança ni l’humor. I anar teixint una vida quotidiana que no es vegi distorsionada en allò més essencial i que respecti les prioritats educatives, de creixement i de relació entre tots els membres de la família. És un despullament i també un cert repte. Perquè això tan difícil i tan tabú en el nostre món com la malaltia mental no deixa de qüestionar-nos, en les nostres relacions amb la gent i en l’acceptació d’aquells “brots” petits o grans que tots un dia o altre mostrem. De vegades és senzillament immaduresa, però sovint hem d’acabar acceptant aspectes de nosaltres mateixos que escapen al nostre control, que són desagradables, que no sabem per què es donen, o percepcions errònies o impulsos de què ens penedim.
El testimoni de la família Feliu aporta una gran confiança en les possibilitats que tots tenim de tirar endavant en l’adversitat. El dolor, la por, la solitud, el desconsol, la pregunta pel sentit de tot plegat, sens dubte hi són ben reals, però l’estimació pot transformar-los, fins al punt de trencar la baula que tan sovint encadena, en la malaltia mental, una generació rere l’altre . Us el recomano.

Mercè Solé

L’última baula d’una cadena. Núria, Roser, Maria i Josep Maria Feliu. Editorial Azul. Barcelona 2009