Les idees polítiques de Josep Iturrioz Rebull, a qui la seva gent propera anomenava Pep i que era conegut per tothom com “el Manquet” perquè li faltaven els dits d’una mà a causa d’un accident de treball, es podrien resumir en el lema de Francesc Macià quan parlava de “la caseta i l’hortet”. És a dir, que tothom pogués tenir un treball i unes condicions de vida amables i dignes. Així ho explica el seu fill, Josep Iturrioz Vicente, amb qui parlem per conèixer més coses d’un home ben rellevant en la vida viladecanenca en els anys en què hi va estar políticament actiu, entre el 1934 i el 1939. Són molts els qui el recorden com un home d’empenta, i compromès amb la realització d’aquells ideals bàsics quan la vida política era més o menys normal, és a dir, en temps de la república, i també quan va deixar de ser-ho, és a dir, en temps de la guerra. I un home que, d’altra banda, va patir després la repressió de la dictadura, amb una condemna a mort que va acabar finalment reduïda a sis anys i mig de presó.
El Manquet va néixer a Barcelona, al barri del Poble Sec, el 18 de juliol (quina data!) de 1902, fill de pare aragonès i mare del Priorat. Als nou anys ja va entrar a treballar, com era habitual en la gent senzilla d’aquella època, primer de carboner, dormint a la botiga mateixa, i després en una impremta propietat del qui més endavant seria conseller de Treball de la Generalitat republicana, Martí Barrera, un sindicalista que el va iniciar en les inquietuds sindicals i de lluita pels drets dels treballadors i que, alhora, predicava amb l’exemple tenint assegurats els seus treballadors davant possibles accidents laborals, cosa aleshores no molt comuna. I ell, d’altra banda, va saber aprofitar també les facilitats que oferia el treball de la impremta, sempre en contacte amb llibres i publicacions, per anar-se formant, de manera sempre autodidacta.
Josep Iturrioz va treballar a la impremta de Martí Barrera i al mateix temps feia hores en una altra impremta, al carrer Dos de Maig, vora l’hospital de la Creu Roja. I allà, en aquesta segona impremta, va tenir l’accident: una màquina li va enganxar el braç. Ell mateix, armat de valor, se’l va embolicar i se’n va anar a l’hospital proper on una monja, a base de cures amb sabó de sosa, va poder evitar la gangrena i va aconseguir que només perdés els dits. I gràcies a l’assegurança de l’altra impremta, va aconseguir uns quants diners que li van servir per comprar-se un terreny a Viladecans, al carrer Carles Altés cantonada Doctor Reig, perquè li havien recomanat el poble pels seus aires saludables, ja que tenia una filla que estava malament del pit.
En aquella època, cap a l’any 1932, ja s’havia afiliat a Esquerra Republicana, que s’havia creat l’any abans per la confluència de diversos partits i sindicats. Es va començar a fer la casa, i el 1934 hi va anar a viure. Alhora, va començar a treballar pel partit a Viladecans. I tot i que entre setmana, per raons de feina, vivia a Barcelona, ben aviat va esdevenir-ne una peça clau, el secretari. I va travar una gran amistat amb l’home més representatiu, l’alcalde Llorenç Puig. I més amistat van fer encara la seva dona, Pepita Vicente, que era de Cartagena, i la dona del fill de l’alcalde, Paulina Ollé. I també van crear una forta relació amb altra gent del mateix àmbit polític, especialment amb els germans Josep i Pau Ollé.
I va arribar la guerra, i es van trencar tots els equilibris. I, en aquella situació, el Manquet va ser un personatge determinant perquè a Viladecans no hi haguessin les morts que hi va haver a la majoria de llocs. Així ho explica el seu fill, i així ho explica també molta de la gent que va viure aquells moments. I així ho corrobora també un fet ben significatiu: la quantitat de declaracions a favor seu que van ser enviades als tribunals franquistes quan va ser condemnat a mort i que li van valer la commutació de la pena. El seu fill ara lamenta que, fa uns anys, cansat d’arrossegar aquesta història dolorosa, va llençar les còpies que conservava d’aquells avals: quinze o vint, creu recordar. Entre elles, la de Baldiri Miracle, el campaner, “home fort” del món catòlic viladecanenc, amb el qual s’havien tractat força durant la república –eren dos “homes forts” dels respectius àmbits–, que es conserva encara a l’arxiu de la parròquia de Sant Joan. I una colla més, com per exemple del doctor Ferro, que després de la guerra va ser el cap de la Falange viladecanenca, o de l’Otelo Ricci, un veí italià molt de dretes que era el pare de Merceditas Ricci, la que després va ser mezzosoprano amb el nom artístic d’Anna Ricci.
Durant la guerra, tot va ser difícil. El seu fill explica que, encara que el seu pare provenia del món sindical, no recorda que tingués gaire relació amb el sindicalisme que va fer-se fort aleshores, el de la CNT-FAI: “Allò no s’assemblava gens, era tota una altra cosa”. I assenyala que el seu punt de referència va ser sempre l’alcalde Llorenç Puig. I al final, els últims mesos, per reforçar les coses, va acceptar d’entrar també de regidor a l’ajuntament. Ho va ser des del 10 de juny de 1938 fins a l’entrada de l’exèrcit franquista.
Una altra història de la guerra és que va fer-se un refugi sota casa, per si de cas. Com que a Viladecans, entre els molts refugiats que hi van venir fugint de la zona franquista, hi havia uns quants miners asturians, els ho va encomanar. I ells contents, perquè de fer mines en sabien, mentre que la feina al camp que aquí els oferien no els resultava tan fàcil...
I es va acabar la guerra. La dona i els fills es van quedar a Viladecans, i ell se’n va anar a Barcelona. No va voler fugir a França, perquè creia que amb passar una mica desapercebut ja n’hi hauria prou... Però no. Algú el va voler trobar, el va denunciar per qui sap quins crims, el van detenir l’abril de 1939, i el van condemnar a mort. La seva dona, mentrestant, mantenia la família a base d’estraperlo, portant arròs d’Amposta que a la botiga de Cal Borni li pagaven a molt bon preu; li compraven sempre, recorda el fill, encara que no sempre els en calgués. I alhora, es va dedicar a remoure cel i terra per trobar avals per al seu marit, uns avals que van fer que li commutessin la pena de mort per una de trenta anys i un dia, i que després es va convertir, com hem dit, en sis anys i mig. I a l’octubre de 1945 el Manquet va sortir de la presó.
A la presó Model, on s’apilotava moltíssima més gent de la que hi cabia, va aconseguir que el fessin responsable d’higiene. Entre les mesures que recorda el seu fill, hi ha la de que, en veure que les cel·les dels homosexuals eren les més netes de la presó, els va encomanar la neteja general, amb la qual cosa van deixar de ser objecte de les moltes burles i agressions que fins llavors patien. Però el moment clau va ser probablement una nit de Nadal, en què tots els guàrdies van emborratxar-se i ell es va dedicar a agafar-los les pistoles per evitar les temptacions que alguns altres presos tenien d’organitzar alguna mena de motí, que òbviament hauria acabat en tragèdia. I després va acabar defensant els guàrdies mateixos davant el director, que els volia castigar fort.
Després de sortir de la presó, va poder reprendre la feina en una impremta, primer vivint a Barcelona i després a Viladecans. Es va retirar abans d’hora, i es va quedar aquí. Va continuar antifranquista, naturalment, i organitzava trobades d’expresos en què recordaven les tristes històries viscudes. Però es va allunyar de qualsevol actuació política. “A mi aquelles trobades d’expresos i les històries que explicaven em van deixar marcat”, recorda el fill.
El metge li havia dit que es vigilés el cor, però ell deia que preferia viure fins que durés. I el 14 de novembre de 1969, dues hores després d’haver collit un parell d’enciams a l’eixida de casa seva i haver-los regalat a un veïna, va morir d’un infart.
El Manquet va néixer a Barcelona, al barri del Poble Sec, el 18 de juliol (quina data!) de 1902, fill de pare aragonès i mare del Priorat. Als nou anys ja va entrar a treballar, com era habitual en la gent senzilla d’aquella època, primer de carboner, dormint a la botiga mateixa, i després en una impremta propietat del qui més endavant seria conseller de Treball de la Generalitat republicana, Martí Barrera, un sindicalista que el va iniciar en les inquietuds sindicals i de lluita pels drets dels treballadors i que, alhora, predicava amb l’exemple tenint assegurats els seus treballadors davant possibles accidents laborals, cosa aleshores no molt comuna. I ell, d’altra banda, va saber aprofitar també les facilitats que oferia el treball de la impremta, sempre en contacte amb llibres i publicacions, per anar-se formant, de manera sempre autodidacta.
Josep Iturrioz va treballar a la impremta de Martí Barrera i al mateix temps feia hores en una altra impremta, al carrer Dos de Maig, vora l’hospital de la Creu Roja. I allà, en aquesta segona impremta, va tenir l’accident: una màquina li va enganxar el braç. Ell mateix, armat de valor, se’l va embolicar i se’n va anar a l’hospital proper on una monja, a base de cures amb sabó de sosa, va poder evitar la gangrena i va aconseguir que només perdés els dits. I gràcies a l’assegurança de l’altra impremta, va aconseguir uns quants diners que li van servir per comprar-se un terreny a Viladecans, al carrer Carles Altés cantonada Doctor Reig, perquè li havien recomanat el poble pels seus aires saludables, ja que tenia una filla que estava malament del pit.
En aquella època, cap a l’any 1932, ja s’havia afiliat a Esquerra Republicana, que s’havia creat l’any abans per la confluència de diversos partits i sindicats. Es va començar a fer la casa, i el 1934 hi va anar a viure. Alhora, va començar a treballar pel partit a Viladecans. I tot i que entre setmana, per raons de feina, vivia a Barcelona, ben aviat va esdevenir-ne una peça clau, el secretari. I va travar una gran amistat amb l’home més representatiu, l’alcalde Llorenç Puig. I més amistat van fer encara la seva dona, Pepita Vicente, que era de Cartagena, i la dona del fill de l’alcalde, Paulina Ollé. I també van crear una forta relació amb altra gent del mateix àmbit polític, especialment amb els germans Josep i Pau Ollé.
I va arribar la guerra, i es van trencar tots els equilibris. I, en aquella situació, el Manquet va ser un personatge determinant perquè a Viladecans no hi haguessin les morts que hi va haver a la majoria de llocs. Així ho explica el seu fill, i així ho explica també molta de la gent que va viure aquells moments. I així ho corrobora també un fet ben significatiu: la quantitat de declaracions a favor seu que van ser enviades als tribunals franquistes quan va ser condemnat a mort i que li van valer la commutació de la pena. El seu fill ara lamenta que, fa uns anys, cansat d’arrossegar aquesta història dolorosa, va llençar les còpies que conservava d’aquells avals: quinze o vint, creu recordar. Entre elles, la de Baldiri Miracle, el campaner, “home fort” del món catòlic viladecanenc, amb el qual s’havien tractat força durant la república –eren dos “homes forts” dels respectius àmbits–, que es conserva encara a l’arxiu de la parròquia de Sant Joan. I una colla més, com per exemple del doctor Ferro, que després de la guerra va ser el cap de la Falange viladecanenca, o de l’Otelo Ricci, un veí italià molt de dretes que era el pare de Merceditas Ricci, la que després va ser mezzosoprano amb el nom artístic d’Anna Ricci.
Durant la guerra, tot va ser difícil. El seu fill explica que, encara que el seu pare provenia del món sindical, no recorda que tingués gaire relació amb el sindicalisme que va fer-se fort aleshores, el de la CNT-FAI: “Allò no s’assemblava gens, era tota una altra cosa”. I assenyala que el seu punt de referència va ser sempre l’alcalde Llorenç Puig. I al final, els últims mesos, per reforçar les coses, va acceptar d’entrar també de regidor a l’ajuntament. Ho va ser des del 10 de juny de 1938 fins a l’entrada de l’exèrcit franquista.
Una altra història de la guerra és que va fer-se un refugi sota casa, per si de cas. Com que a Viladecans, entre els molts refugiats que hi van venir fugint de la zona franquista, hi havia uns quants miners asturians, els ho va encomanar. I ells contents, perquè de fer mines en sabien, mentre que la feina al camp que aquí els oferien no els resultava tan fàcil...
I es va acabar la guerra. La dona i els fills es van quedar a Viladecans, i ell se’n va anar a Barcelona. No va voler fugir a França, perquè creia que amb passar una mica desapercebut ja n’hi hauria prou... Però no. Algú el va voler trobar, el va denunciar per qui sap quins crims, el van detenir l’abril de 1939, i el van condemnar a mort. La seva dona, mentrestant, mantenia la família a base d’estraperlo, portant arròs d’Amposta que a la botiga de Cal Borni li pagaven a molt bon preu; li compraven sempre, recorda el fill, encara que no sempre els en calgués. I alhora, es va dedicar a remoure cel i terra per trobar avals per al seu marit, uns avals que van fer que li commutessin la pena de mort per una de trenta anys i un dia, i que després es va convertir, com hem dit, en sis anys i mig. I a l’octubre de 1945 el Manquet va sortir de la presó.
A la presó Model, on s’apilotava moltíssima més gent de la que hi cabia, va aconseguir que el fessin responsable d’higiene. Entre les mesures que recorda el seu fill, hi ha la de que, en veure que les cel·les dels homosexuals eren les més netes de la presó, els va encomanar la neteja general, amb la qual cosa van deixar de ser objecte de les moltes burles i agressions que fins llavors patien. Però el moment clau va ser probablement una nit de Nadal, en què tots els guàrdies van emborratxar-se i ell es va dedicar a agafar-los les pistoles per evitar les temptacions que alguns altres presos tenien d’organitzar alguna mena de motí, que òbviament hauria acabat en tragèdia. I després va acabar defensant els guàrdies mateixos davant el director, que els volia castigar fort.
Després de sortir de la presó, va poder reprendre la feina en una impremta, primer vivint a Barcelona i després a Viladecans. Es va retirar abans d’hora, i es va quedar aquí. Va continuar antifranquista, naturalment, i organitzava trobades d’expresos en què recordaven les tristes històries viscudes. Però es va allunyar de qualsevol actuació política. “A mi aquelles trobades d’expresos i les històries que explicaven em van deixar marcat”, recorda el fill.
El metge li havia dit que es vigilés el cor, però ell deia que preferia viure fins que durés. I el 14 de novembre de 1969, dues hores després d’haver collit un parell d’enciams a l’eixida de casa seva i haver-los regalat a un veïna, va morir d’un infart.
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada