Estem immersos en una societat en la qual els canvis tecnològics i els mestissatges culturals es produeixen a una gran velocitat. El neguit que això comporta fa que visquem amb una permanent preocupació per controlar el temps i per no despenjar-nos del desig insaciable d’adquirir nous productes de consum.
El món educatiu no viu aïllat de tot allò que sacseja la nostra societat; malament aniríem si visqués en una bombolla impermeable on no es reflexionés ni s’intentés donar resposta a les necessitats i reptes del present i del futur del seu alumnat a través de l’equitat i la cohesió social tot formant ciutadans i ciutadanes compromesos amb el seu entorn i el seu país.
Tots haureu sentit a dir que per educar una persona cal el treball de tota una comunitat. No educa només la família o l’escola sinó que les persones aprenem i ens formem mitjançant les experiències que diàriament vivim individualment i col·lectivament.
Els canvis que s’han anat produint en els darrers anys pel que fa a les estructures familiars i el fet que hi hagi hagut un augment de la presència de la dona en el món laboral ha generat l’abandó d’una sèrie de tasques educatives que durant moltes dècades han estat pròpies de l’àmbit de la família. Tot això ha fet que, en minvar l’activitat educativa i la transmissió de valors individuals i col·lectius, s’hagi traslladat a l’entorn escolar la sol·licitud de cobrir les mancances que l’entorn familiar presenta pel que fa a l’educació dels seus infants i adolescents.
L’escola ha estat sacsejada per tots aquests canvis i durant molt de temps semblava que no sabia cap a on anava. També han afavorit a aquesta situació de desconcert els constants canvis legislatius pel que fa a l’ordenació del sistema educatiu. Penso que en aquests moments l’escola té un nord clar; ha après a dir “no” a allò que no forma part del seu projecte educatiu i no dubta a comptar amb el treball cooperatiu amb les famílies i amb l’entorn per tal d’aconseguir l’excel·lència educativa del seu alumnat.
És molt important que la nostra societat recuperi la figura de la “persona–referent”. Els infants i joves han de tenir referents que els transmetin aquells valors socials i humans que creiem que val la pena mantenir, recuperar o introduir. Qui no recorda un familiar, un mestre o una mestra, un monitor o monitora, etc, que va marcar la seva infantesa o joventut tot sent un model a seguir? Els mestres hem de ser capaços de ser una guia per al nostre alumnat; no podem ni hem de ser els seus col·legues. Aquells pares que estableixen una relació d’iguals amb el seu fill o filla poden arribar a aconseguir que aquests es quedin “orfes”; ja que el referent que l’hauria d’ajudar a créixer com a persona pot quedar diluït i provocar desorientació, més que no pas acompanyament, en el procés educatiu de l’infant i del jove.
Els mestres que treballem a l’escola intentem sempre partir d’un lema que ens ajuda a millorar cada dia la nostra tasca educativa: Allò que volem per a nosaltres ho hem de voler també per al nostre alumnat”.
El món educatiu no viu aïllat de tot allò que sacseja la nostra societat; malament aniríem si visqués en una bombolla impermeable on no es reflexionés ni s’intentés donar resposta a les necessitats i reptes del present i del futur del seu alumnat a través de l’equitat i la cohesió social tot formant ciutadans i ciutadanes compromesos amb el seu entorn i el seu país.
Tots haureu sentit a dir que per educar una persona cal el treball de tota una comunitat. No educa només la família o l’escola sinó que les persones aprenem i ens formem mitjançant les experiències que diàriament vivim individualment i col·lectivament.
Els canvis que s’han anat produint en els darrers anys pel que fa a les estructures familiars i el fet que hi hagi hagut un augment de la presència de la dona en el món laboral ha generat l’abandó d’una sèrie de tasques educatives que durant moltes dècades han estat pròpies de l’àmbit de la família. Tot això ha fet que, en minvar l’activitat educativa i la transmissió de valors individuals i col·lectius, s’hagi traslladat a l’entorn escolar la sol·licitud de cobrir les mancances que l’entorn familiar presenta pel que fa a l’educació dels seus infants i adolescents.
L’escola ha estat sacsejada per tots aquests canvis i durant molt de temps semblava que no sabia cap a on anava. També han afavorit a aquesta situació de desconcert els constants canvis legislatius pel que fa a l’ordenació del sistema educatiu. Penso que en aquests moments l’escola té un nord clar; ha après a dir “no” a allò que no forma part del seu projecte educatiu i no dubta a comptar amb el treball cooperatiu amb les famílies i amb l’entorn per tal d’aconseguir l’excel·lència educativa del seu alumnat.
És molt important que la nostra societat recuperi la figura de la “persona–referent”. Els infants i joves han de tenir referents que els transmetin aquells valors socials i humans que creiem que val la pena mantenir, recuperar o introduir. Qui no recorda un familiar, un mestre o una mestra, un monitor o monitora, etc, que va marcar la seva infantesa o joventut tot sent un model a seguir? Els mestres hem de ser capaços de ser una guia per al nostre alumnat; no podem ni hem de ser els seus col·legues. Aquells pares que estableixen una relació d’iguals amb el seu fill o filla poden arribar a aconseguir que aquests es quedin “orfes”; ja que el referent que l’hauria d’ajudar a créixer com a persona pot quedar diluït i provocar desorientació, més que no pas acompanyament, en el procés educatiu de l’infant i del jove.
Els mestres que treballem a l’escola intentem sempre partir d’un lema que ens ajuda a millorar cada dia la nostra tasca educativa: Allò que volem per a nosaltres ho hem de voler també per al nostre alumnat”.
Agustí Martí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada