Gràcies, Botto!

Ahir vaig tenir l’oportunitat de preguntar quelcom a Juan Diego Botto i em vaig sentir incapaç de fer-ho. Va ser després de veure “Un trozo invisible de este Mundo” a l’Àtrium Viladecans, on després de veure l’obra se’ns oferia l’oportunitat de poder interactuar amb els actors.

Si em demanessin si mai he tingut un amor platònic, segurament respondria que quan era adolescent ell per a mi va ser qui més s’adeia a aquesta definició. Però no va ser pas per això que no pogués fer-li cap pregunta, han passat els anys i els possibles amors platònics. El motiu va ser que l’obra que vaig veure se’m va ficar a la pell, vaig assaborir paraula a paraula, vaig gaudir de cadascun dels matisos interpretatius i em vaig deixar portar intel·lectualment i emocionalment. Vaig sortir plenament satisfeta de l’experiència, sense cap dubte, i allò que realment hagués volgut fer és conversar amb ell, compartir una sobretaula.

En sortir de la sala on alguns sí que van fer preguntes, vaig poder acostar-m’hi i felicitar-lo, i vaig afegir “Rara vez me quedo sin palabras, pero he sido incapaz de hacerte ninguna pregunta, muchas gracias.” Ell va somriure i vaig poder fer-li dos petons. Aquella adolescent que un dia vaig ser hagués estat la més feliç, avui em va saber a poc, a mi el que realment m’hagués agradat és poder-hi enraonar, en la plenitud d’aquest concepte.

Era la segona vegada que el veia en teatre, l’anterior fou amb “Rosencrantz y Guildenstern han muerto”, quan el meu jo encara hagués desitjat aquells petons, tot just en iniciar el mil·lenni. En aquella ocasió també vaig assistir a un dels millors muntatges teatrals que he vist, perquè Botto és sinònim de compromís, de coherència, d’intel·ligència, de sensibilitat, en definitiva, d’art. Perquè així l’han educat, així l’han ensenyat a viure.

En aquest cas fa una catarsi. Com ell mateix va explicar, el text surt de la ràbia, d’un fet que ha marcat sempre la seva vida, la pèrdua del seu pare en mans de la dictadura de Videla. I això es nota, traspua mot a mot, i es percep la intensitat amb què viu la seva interpretació. Per això plores i rius, tot en serenitat, una serenitat que se t’arrepapa a les entranyes i et sacseja l’ànima.

I amb aquesta serenitat trasbalsada vaig sortir del teatre de la meva ciutat, amb moltes més ganes de poder conèixer la persona que hi ha darrera d’aquesta manera de viure i veure el món. Així ho vam comentar amb els amics i la meva parella mentre sopàvem. Ells em van preguntar si sabia si tenia parella. Jo els vaig respondre que sí, una corresponsal de guerra. Per a ells també va ser la guinda, com ho fou per a mi quan ho vaig descobrir, perquè demostra que no és façana, i s’ha enamorat coherent amb allò que és, s’ha enamorat d’una dona intel·ligent, valenta i lluitadora.

De camí a casa el vam veure amb els membres de la companyia, semblava que tornaven de sopar. Llàstima no haver pogut compartir taula.

Bàrbara Lligadas