El Sr. Ministre ha demanat un “ajut urgent” a la UE, de 45 milions d’euros, per tal de fer front a la marea immigratòria a Ceuta i Melilla. De fet, si es tracta d’una “ajuda extra” no vull saber què costa anualment la barrera anti-immigració... Però quedem-nos amb els 45 milions, a veure què podríem fer de positiu amb una petita quantitat com aquesta.
Imaginem que tenim alguns pobles abandonats a la geografia de la Pell de Brau. Posem uns deu pobles per comunitat, que serien una petita part dels que hi ha. Pobles molts d’ells deixats entre els anys seixanta i setanta perquè no hi havia llum i aigua ni molts d’altres serveis, com escoles, carretera i centres de salut a l’abast...
Continuem. He llegit que hi ha un magnífic programa que es diu PRUEPA i significa “Programa de Recuperación y Utilización Educativa de Pueblos Abandonados”. Fantàstic! Amb un pressupost galàctic: 570.000 euros, és a dir, poca broma!
Continuem imaginant. Si dividim els 45 milions entre 50 pobles abandonats, toca per poble gairebé 1 milió d’euros. Exactament uns 900.000 euros. Us ho aneu imaginant? Gairebé el doble del pressupost de PRUEPA, per a cada un dels cinquanta pobles seleccionats.
Triem un d’aquests pobles abandonats i proposem a deu famílies per “repoblar-lo”. I fem ara un primer pressupost del projecte.
Si comptem les necessitats bàsiques família/mes són 2.000 euros. Tindríem 24.000 euros per família el primer any. Per tant 240.000 euros, pel conjunt de les 10 famílies.
Podríem fer una despesa de materials de reconstrucció per casa d’uns 30.000 euros. Per tant 300.000.
A part de les famílies immigrades i autòctones caldria comptar amb un equip de personal que aportés ofici, tècnica i acompanyament humà. Un “professional” per família. És a dir, 10 persones contractades amb un pressupost de 26.000 euros anuals bruts. Una partida doncs de 260.000 euros.
Encara ens queden 100.000 euros que podem utilitzar per materials diversos que es necessiten en el món rural, i imprevistos.
Amb un pressupost de 900.000 euros es podria començar a tirar endavant el repoblament d’un poble abandonat.
Cal dir que aquests pobles estan avui, relativament a prop d’altres pobles més grans que, estic segur, veurien amb bons ulls la repoblació d’espais històrics i de conreus abandonats. I a més, la gent que encara hi viu tindrien l’esperança que algunes escoles ja no es tancarien i podrien haver-hi nous serveis i noves possibilitats d’agroturisme, senderisme, producció ecològica. Més vida i saba nova.
Quins serien aquests nous pobladors? D’una banda els neorurals, joves emprenedors, que veuen que llençar-se a l’aventura, sense diners, és avui un projecte impossible i un contracte per un any podria ser una bona oportunitat. D’una altra famílies immigrades que ja veuen que la ciutat es fa impossible com a projecte a mig termini. També, però no exclusivament, persones que malviuen per les grans ciutats, rellogats, i que han de buscar-se ajuts, cada vegada més escassos i més repartits. I encara, famílies que fins ara anaven fent, que tenen els adults a l’atur i que no veuen com podran sortir d’una situació ben precària i sovint desesperant.
Evidentment no es poden posar 40 persones en paracaigudes en un poble abandonat... Però hi ha etapes intermitges, fins que el poble estigués a punt. Aquestes famílies es podrien hostatjar en cases rurals o edificis religiosos... que perfectament podrien ser la plataforma per tal que, durant sis mesos, es poguessin anar habilitant les primeres cases...
El que sí que és ben clar, és que ni els 45 milions d’euros, més els centenars de milions que ja s’han gastat per deturar la marea immigratòria que ve del continent veí, no serviran per a res si no és per a infligir dolor i mort abans, durant i després de travessar aquesta muralla criminal. Ara tenim el reflux de l’expoli que es va fer als segles anteriors al nostre, per part dels aventurers i conqueridors europeus.
¿Per què no demanar més ajuts a la vella i rica Europa, per a fer més digna la vida en els llocs d’origen dels que volen venir? ¿Per què amb molts d’aquests països hi ha relacions comercials poc netes i transaccions d’armament? Potser per dissuadir-los, amb les nostres armes i enginys, que no derroquin els seus propis dictadors.
Això és vergonyós, terrible, infame, i intolerable. Encara hi som a temps. Obrim les portes de bat a bat per tal que aquest drama humà no esdevingui tragèdia humanitària de dimensions apocalíptiques. Encara podríem arribar a ser un referent per les civilitzacions emergents, si en comptes de maleir les tenebres o invocar el poder celestial ens posem a treballar per un altre món possible, necessari i urgent, i com Déu vol.
Josep Maria Fisa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada