Joan Llinares Bastida, barber del barri de Sales (1)

Joves a la Festa Major de 1956. Joan Llinares és a la primera fila, el segon començant per l’esquerra.

En els anys seixanta i començaments dels setanta, no només hi havia comunistes a can Roca, a la Metrón, a la Camy i a qualsevol altra fàbrica de Viladecans, també hi havia menestrals amb més o menys consciència de classe que, com els obrers, es jugaren el viure tranquil comprometent-se en la lluita antifranquista, en la lluita per una major justícia social i en favor de les llibertats de Catalunya. Un d’ells fou en Joan Llinares Bastida, el barber del barri de Sales.

En Llinares havia nascut a França, el dia de Sant Jordi de 1929. Als set anys vingué a raure al Baix Ebre de la mà de son pare Vicente, un alacantí emigrat al país veí que, l’any 1937, retornà a Espanya, amb la seva família, acompanyant les Brigades Internacionals, en defensa de la República. Per tant, no és d’estranyar, l’esquerranisme li venia de mena al nostre home.

En acabar la guerra la família vingué a Viladecans. Tot i que encara havia viscut un any d’escola republicana –en català–  la resta de la seva formació després del gener de 1939 ja fou “cara al sol” –en castellà– i catòlica a més no poder. Fins a l’hora de començar a treballar com a aprenent fets els catorze anys, tota la “formació” rebuda consistent sobretot en infondre i difondre que el continuar vivint no era més que el fruit de fer el que se’t manava, li va ser ben replicada familiarment a casa amb els valors propis de la República: Llibertat, Igualtat, Fraternitat. Visqué sempre al carrer Casanova número 39 del barri de Sales i la gent del seu barri –molt més que cap altra– fou sempre la seva gent. 

L’aprenentatge de barber el féu amb Rafael Olivé que tenia establiment per prendre el pèl al carrer Balmes, cantonada Carretera del Prat. Havent tancat aquesta barberia a la primeria dels anys cinquanta, l’endemà de tornar de “la mili” la seva mare li tingué a punt un local amb cadira giratòria –de la casa Triumph– i estris necessaris per establir-se professionalment com a barber i guanyar-se les garrofes. No va ser al mateix establiment de l’Olivé sinó en un localet dels Bordes de cal Cisteller un trosset més amunt a tocar la Carretera de Barcelona. Prenent-nos el pèl, doncs, i passant-nos la navalla pel coll és com en Joan Llinares es guanyà la vida. Ho feia molt bé, segons el dir de molts parroquians d’ell, amics meus, i tenia una traça especial per fer anar les tisores amb els nens petits ploraners. 

En els anys quaranta i començament dels cinquanta, a Viladecans, pel que fa a culturitzar-se i socialitzar-se una mica, al marge de l’Església i el futbol, gairebé només era possible a través de dues institucions: la Lira, entitat continuadora dels tradicionals Cors de Clavé de cant coral, i del grup de joves del Club de Beisbol fundat l’any 1945 per en Josep Gusi. Dins aquests dos àmbits és on es mogué el jove Llinares i d’aquí és que en sorgí una reconeguda colla d’amics esmerçats en convertir l’omnipresent “Guerra” dels pares en cosa del passat a superar. Ballar a Ca l’Esparter i a fora vila, arrambar el rave arreu i anar al cinema a veure tot el que l’Església pogués considerar moralment perillós, foren les constants d’aquell grup que tingué ben poc en compte la ideologia per avenir-se. Podria dir que participaven del “dandisme” que revifà en acabar la Segona Guerra Mundial, gairebé l’única manera de palesar alguna disidència en els anys cinquanta. Dins del grup d’amics destacaren en Josep Ballester, en Manuel Ruiz i l’Ignasi Alavedra, com els més ferms. Amb els dos primers sobretot, i les respectives esposes, fins a l’hora de morir l’any 2009, en Joan Llinares sempre trobà la manera de sortir de “voleio” amb afany de cultivar l’amistat. 

El local preparat per sa mare –curiosament, sense número– davant de l’actual taller de pneumàtics de darrera la benzinera, era la segona barberia que es muntava al barri. Les barberies, de sempre, havien estat establiments on es ventilava tota la poca vida social, la minsa vida política i molta de la vida privada del poble. En aquesta, gràcies a en Joan, els aires de llibertat i la flaire antifranquista s’hi assentaren bé i de política n’hi hagué sempre molta de què parlar. En l’aroma de la mínimament preservada llibertat, la gent del PSUC hi acabà establint un bon punt de trobada i de fer-la petar, fins que en Llinares acabà també afiliant-se. 

El que no sabien, però, la major part dels militants i simpatitzants, és que la barberia fou també, durant anys, una “estafeta” de premsa i propaganda clandestina del Partit. Una petita rebotiga en feia les funcions. No sols els activistes prèviament concertats podien recollir-hi d’amagatotis els Mundo Obrero i Treball –òrgans de premsa del PCE i PSUC– quan anaven a afaitar-se la barba i no hi havia “moros a la costa”, sinó que era un punt de diposit per a la distribució de premsa subversiva en tot el marge dret del Pla del Llobregat.  

Desmuntar “aparells de propaganda”, desarticular “estafetes” i treure de circulació els responsables de distribució de la premsa clandestina era un dels objectius primordials de la policia franquista.  En Joan Llinares se salvà pels pèls de ser detingut i d’experimentar la brutalitat del sistema. Fou l’any 1961, quan caigueren els germans Clemente, en Masgrau, en Zinoviev, en Garrido, etc., vinculats al PSUC. Una de les preguntes que l’esbirro Creix els feia en l’interrogatori, girava entorn al barber Llinares, del Barri de Sales. I, això vol dir que estava en el punt de mira dels “xivatos”. Els detinguts però, coincidint en dir que només era un xicot una mica bocamoll i “vivalavirgen” obligaren a passar full als torturadors.

A partir d’aquí el senyor barber extremà les precaucions en la seva vida de  militant clandestí. Gràcies als visillos de la porta d’entrada de l’establiment es podia veure sense ser vist des de dins, mentre que tot aquell que s’apropava no podia veure res de fora estant. Això, permetia transformar fàcilment un polititzat: “Només podrem guanyar quan tothom prengui consciència de que l’explotació i la manca de llibertat...” en un comentari futbolitzat semblant a: “...quan tota la defensa jugui amb ganes, no hi haurà ni Di Stéfano ni Puskas ni Gento que ens impedeixin guanyar la Lliga.” Quan en Joan et derivava la conversa a l’opció futbolística, la clientela en situació d’espera sabia que entre els presents hi havia algú de no fiar, i fins que el senyor barber no quedava lliure de la malfiança no hi havia res més a dir que trivialitats i xerrar del temps. Això sí, sempre, amb el més gran dels apassionaments, trivialitats incloses. Veient-lo brandar amb escarafalls  tisores i pinta quan era l’hora de tallar cabells, o navalla i suavitzador de cuir a l’hora d’afaitar barbes, els clients d’escassa confiança s’ho pensaven dos cops abans de tornar a posar-se en les seves mans davant els miralls de la paret. Els “xivatos”, òbviament, no entraren mai a la seva barberia alegrement a ensabonar-se, parar-li el coll i acabar essent bufetejats mentre se’ls aplicava la loció “Floyd–after shave”, només alguna esquilada de tant en tant per complir i prou, perquè sabien que el Partit també sabia, i que per a això serveixen  els partits.

Apartat per la riera de Sant Climent, altrament dita de Mas Fons, i només unit al poble pel pont de la Carretera de Santa Creu de Calafell, el Barri de Sales era encara, en els anys cinquanta, un dels principals punts d’acollida dels immigrants que aconseguien rellogar-se en el seguit de cases unifamiliars que conformaven els carrers. Desplaçant-se cap a la zona del Doctor Reig o altres indrets de la vila on haguessin pogut trobar pis, molta gent començà la seva condició de viladecanenc pel “Barri Xino”, quan encara era conegut així. Essent la d’en Llinares l’única barberia més enllà del pont de la riera, l’establiment fou durant molt de temps el principal punt de trobada i d’informació de tot el que un nouvingut podia trobar. En aquest sentit, també destacaren els pleti-pleti del bar-taberna Alegria i la taberna-botiga de Ca la Trini, ambdós al carrer de Bertran i Musitu, –avui, Catalunya– la primera al capdamunt del carrer i l’altra a la cantonada amb Rafael de Casanova. Déu-n’hi-do ambdós establiments, però cap d’ells al nivell de la barberia. La barberia fou un lloc molt, molt especial, deia molta gent. 

Així doncs, responent a la bona acollida inicial, no eren pocs els clients provinents de més enllà del pont de la riera que hi continuaren anant, com tampoc foren mai pocs els pagesos de Sant Climent que hi feien cap, en tornar del camp als Feixars, a les Maletes o a les Ràfoles, en aquells temps de carro i bicicleta. Tant els uns com els altres, si en traspassar els visillos hi veien menys de tres persones fent cua s’hi quedaven per fer-se la barba, si eren més de tres els qui esperaven s’ho pensaven després de comprovar, en poca estona, si el fer-la petar s’ho mereixia.

(continuarà)

Andreu Comellas