La Torre Roja i Almafar. Una qüestió oberta

La placeta dedicada a Bernat Marcús, a Barcelona, amb la capella que ell hi va fer construir

La Torre Roja, als anys 40 del segle passat (Col·lecció família Cabani Tuset)

Dèiem a l’escrit anterior que, a partir dels documents relatius a un petit senyor feudal que va viure a la nostra zona denominat Bardina, podíem pensar que la Torre Roja actual, a inicis de la conquesta franca de les nostres terres, cap al segle X, se la denominava Almafar, nom de probable ascendència àrab.

Els documents a què fèiem referència s’han conservat en el denominat Cartulari de Sant Cugat, un manuscrit en què els monjos del segle XII van copiar tota una sèrie de documents importants per a ells.

I el monestir de Sant Cugat, què hi pintava, en tota aquesta història? Què tenia a veure amb la família de petits senyors que va viure aquí als segles XI i XII, des de Lobelo a Mir Bardina?

Per entendre-ho, cal recordar que als segles X i XI el nostre país va viure el que es denomina la «revolució feudal»: els senyors de la guerra, amos dels castells, van imposar el seu domini personal sobre la resta de la població, anihilant les restes de la legalitat pública que restaven de l’època de Carlemany. En el transcurs d’aquest procés, alguns propietaris, prou grans com per tenir en propietat grans lots de terra, però massa dèbils per formar exèrcits propis o governar castells, van decidir posar-se sota l’empara de l’església, i van lliurar les seves propietats a catedrals i monestirs. A canvi de la seva fidelitat i del pagament d’un tant anual –generalment l’onzena part de les rendes de tot el domini– , l’església els permetia seguir al front de les seves terres i seguir cobrant els lloguers, censos i rendiments dels pagesos que hi habitaven o les conreaven.

Una operació d’aquest tipus sembla haver-se produït amb l’alou de Sant Cugat, i de fet l’any 970, Lobelo cedeix a Sant Cugat l’alou d’Almafar amb la condició que ell i la seva descendència posterior el segueixin posseint, a canvi de pagar l’onzena part de les seves rendes al monestiir. En extingir-se la família, amb el darrer dels besnéts de Lobelo, un segle després, el monestir va cedir el domini a una nova família, l’encarnada per Ramon de Feixa.

Hi ha altres documents que ens parlen d’Almafar i de la nova família, els Feixa. També procedeixen del Cartulari de Sant Cugat, però són d’èpoques diverses.

Segons un d’aquests documents, l’any 1171, un tal Ponç d’Osor i la seva muller van renunciar a seguir posseint «el seu mas d’Almafar», i el van retornar al monestir de Sant Cugat. Una de les clàusules del document que oficialitza la reunúncia al mas ens crida l’atenció: Ponç d’Osor demana als monjos que «Tidon de Gava vel ullus de filiis vel filiabus eius nunqua habeant a domo s. Cucuphatis supradictum mansum». És a dir, que «ni Tició de Gavà ni cap dels seus fills o filles mai rebin aquell mas del monestir». Una clàusula així –totalment infreqüent– inclosa en un document de renúncia a un mas –també força infreqüent– ens ha de posar en estat d’alerta.

Qui era Ponç d’Osor? Per què retornava el mas a Sant Cugat? Què hi tenia a veure Tició de Gavà?

Segons el mateix Ponç d’Osor explica, tenia el mas com a hereu dels seus pares, Guerau Alamany i Ermessenda. I, efectivament, un document de l’any 1124 informa que el monestir de Sant Cugat estableix el «mas d’Almafar», situat al lloc denominat «la torre», a Guerau Alamany de Terrassa i Maiasenda [mala transcripció d’Ermessenda]. 

Per tant, a finals del segle XII tenim el propietari d’un mas a Almafar que el retorna al monestir, mas del qual sembla voler excloure’n Tició de Gavà i els seus fills. 

Seguint l’admonició de Ponç d’Osor, l’any 1178 els monjos de Sant Cugat van obligar Tició –o el seu fill del mateix nom– a cedir al monestir tots els drets que pogués tenir a les seves terres, entre els quals esmenta explícitament «quartam partem tocius mansi de Almafar».

Quí era aquest Tició? No és un personatge desconegut a la nostra zona. Ben probablement, era el mateix Tició que, l’any 1152, signa un document com a «Tició de Feixa» en comprar un mas a Sant Boi. Doncs bé, aquest Tició estava casat amb Maria, germana de Guerau de Feixa, segons un altre document de 1179. Sembla molt versemblant, doncs, que Tició ostentés drets sobre Almafar a través de la seva muller, per herència del Ramon de Feixa que l’any 1138 rebia l’alou d’en Bardina.

Tició, recordem-ho, era batlle (representant del rei) a Gavà i Viladecans, i ell, o més probablement un fill seu amb el mateix nom, va rebre Castelldefels com a senyor. 

Tició se’ns presenta com un home amb clarosbcurs. Un document, de la segona meitat del segle XII, recull tota una llista –ben llarga– d’acusacions contra Tició, per corrupteles variades. Sembla ser que aquest batlle es propassava en la seva funció fiscal, i que bona part del que recaptava s’ho quedava a la butxaca, en comptes de lliurar-ho al rei. Els tribunals també van prendre nota d’això, i per això avui coneixem en detall els seus excessos...

Probablement, doncs, el conflicte entre Tició i Ponç d’Osor tenia a veure amb prestacions que el primer, com a batlle i com a titular de drets sobre Almafar gràcies a la seva muller, exigia al segon.

Acabem amb una nova pista documental sobre Almafar, la més tardana que podem trobar al Cartulari de Sant Cugat.

Es tracta del testament de Guillem Ramon de Santa Oliva, castlà d’Eramprunyà, publicat el 17 de març del 1143. En aquest document es diu que Guillem Ramon «dimisserunt Raimundo predicto turrim Geralli Alamagni, cum omnibus suis fevis». És a dir, que Guillem Ramon va donar en herència a Ramon, un dels seus fills , la torre de Guerau Alamany.

Ben probablement aquest Ramon, fill del germà de Pere de Santa Oliva, era el mateix Ramon de Feixa que havia rebut de l’abat la investidura de l’alou d’en Bardina, el 1138. En tot cas, la «turrim Geralli Alamagni» no deixa gaire lloc a error, ja que ha d’estar relacionada amb el Guerau Alemany de Terrassa que havia rebut de l’abat de Sant Cugat el mas d’Almafar l’any 1124, situat al lloc denominat «la torre». 

En aquesta ocasió hem de tenir en compte que una cosa són els drets feudals sobre la torre –que serien d’en Ramon de Feixa– i una altra cosa seria la propietat útil de l’heretat, reconvertida en mas, en mans de Guerau Alemany.

Què se’n va fer, del mas d’Almafar, després de la renúncia de Ponç d’Osor? Lamentablement, amb aquest nom no ens torna a aparèixer a la documentació.

Això no obstant, sabem que l’abat de Sant Cugat, Berenguer de Santa Oliva, a finals del segle XII, va vendre al magnat Bernat Marcús, de Barcelona, una sèrie de propietats situades al delta del Llobregat. En desconeixem els noms i l’emplaçament. Però resulta temptador pensar que, després de les vicissituds viscudes fins aquell moment, el monestir decidís desprendre’s del seu domini viladecanenc i el vengués –de fet l’empenyorés, perquè les propietats de l’església en teoria no es podien vendre– a Bernat Marcús.

I no és sobrer remarcar que, com Josep Eixarch va publicar ja fa vàries dècades, antigament la Torre Roja rebia els noms de Torre Marcúcia o de na Sança, darrer nom, aquest, del d’una de les filles i hereves d’en Bernat Marcús, el testament del qual, de 1195, figura a l’arxiu de la Catedral de Barcelona.

Creiem que, amb aquest estudi documental, i a manca de dades arqueològiques que han de venir a confirmar o desmentir les hipòtesis que fem, podem aportar alguna llum sobre la localització d’Almafar, i sobre la seva evolució al llarg dels segles X, XI i XII. Al segle XIII, aquesta torre seria coneguda com a Torre d’en Marcús.

Josep Campmany