Piet Meyer, Frank Marwich i Walter Mohn El dinamisme industrial germànico-suís a Viladecans, 1924-1939

Vista aèria de la fàbrica Dubler, a Sant Boi de Llobregat, cap a la dècada del 1950. Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Priu Bosch

La fàbrica del Llevat, en una imatge presa des del campanar de l’església de Sant Joan, el 1957. Fotografia de Secundí Roca Roca. AMVA, Fons Secundí Roca Roca

A inicis de la dècada dels anys vint, Jaume Enrich i Amat –conegut per tothom amb el sobrenom d’en Jaumet de l’Estació– encara s’encarregava de portar veïns fins al baixador de Gavà, tot utilitzant les seves tartanes o aquells carruatges de passatgers anomenats popularment jardineres. Com ho havia fet son pare, Jaume Enrich i Carbonell, la família a la qual pertanyia ostentava, en exclusiva, la concessió del transport dels veïns de Sant Climent i Viladecans fins a l’estació de tren de Gavà; una concessió que datava, molt segurament, des de la construcció mateixa de l’estació, l’any 1881.

Tot i tenir l’explotació d’aquest servei, en Jaumet ja sabia, cap a 1920, que les característiques del seu negoci estaven a punt de variar. Era coneixedor de les novetats tecnològiques pel que feia al transport de passatgers i de les millores progressives en les vies de comunicació per on transitava habitualment la seva cavalleria. Per això va voler apostar per una via renovadora i va prendre la decisió de motoritzar el servei adquirint quatre autobusos de la marca Hispano-Suïssa, per cobrir el trajecte de Gavà a Barcelona. I com que el nou servei entrava en col·lisió amb els interessos de la companyia ferroviària, va optar per deixar el nou negoci del transport amb autobusos en mans d’un home de palla: el seu parent, empleat municipal i també gavanenc Pere Bruach i Santfeliu. Aquesta aposta agosarada li va sortir prou bé al Jaumet de l’Estació, perquè, al cap de poc temps, rebria el permís de l’ajuntament de Gavà, per explotar en exclusiva el servei de transport de passatgers fins a Barcelona.

Això no obstant, pel cas de Viladecans, el negoci proposat per Jaume Enrich no va reeixir. L’ajuntament acceptava el 18 de gener de 1923, la concessió, en exclusiva, del transport de passatgers, des del nostre poble fins a Barcelona, a Pere Juvé i Puig, veí d’Esplugues de Llobregat. La concessió era una resposta a la seva petició adreçada a l’alcalde, en què exposava que havia determinat establir un servei d’autos per a exportació de passatgers fins a Barcelona, atès que l’alcalde “(…) sabrà que la facilitat de locomoció i consegüent rapidesa de comunicacions entre els pobles i les ciutats implica el major desenvolupament a favor del comerç, de la indústria al mateix temps que fomenta el desenvolupament material i moral del mateix poble (…)”.  D’altra banda, l’intent posterior d’en Pere Bruach perquè els seus autobusos tinguessin també parada a Viladecans, només va obtenir, de l’ajuntament de Viladecans, un silenci administratiu, en aquest cas, de caràcter negatiu.

Malgrat totes les expectatives creades, els negocis d’autobusos d’en Jaume Enrich, Pere Bruach o Pere Juvé, acabarien en no res, cap als anys 1924-1925. El causant de tot plegat seria l’impuls i dinamisme d’una societat anònima barcelonina anomenada Importaciones y Exportaciones, coneguda pel seu nom comercial IMPEX.

IMPEX fou una empresa creada pel suís Piet Meyer, molt segurament a inicis de l’any 1921, que aviat s’especialitzà en la importació i venda posterior de camions i automòbils a altres empreses i particulars. Des de la seu social de la societat, al carrer de Josep Anselm Clavé de Barcelona, el negoci inicià un ràpid creixement que el portà a pensar en l’explotació de serveis interurbans d’autobusos, a zones de la rodalia barcelonina, a partir dels mateixos vehicles que importava. Zones com la que formaven els pobles de Gavà i Viladecans.

Arribats a aquest punt ens podríem preguntar per què IMPEX es va interessar per l’explotació d’un servei d’autobusos ens uns municipis que ja disposaven de concessions en exclusiva, aprovades a instàncies dels ajuntaments de Viladecans i Gavà. Certament, la resposta no la sabem, però podríem formular la hipòtesi que el Baix Llobregat sud ja feia un temps que havia atret el capital suís. En efecte, només cal adonar-se de la construcció de l’empresa tèxtil del Fonollar, a Sant Boi de Llobregat, el 1919, per trobar el precedent que potser hauria impulsat IMPEX a invertir també en la nostra contrada. En efecte, la fàbrica engegada pel suís Caesar Dubler Humbel (Wohlen, cantó d’Argòvia, 1888 – Barcelona, 1948), podria haver servit de reclam suficient perquè altres industrials del mateix país, com fou el cas de Piet Meyer, iniciessin nous camins inversors. Uns camins expansionistes del capital suís que s’explicarien tant per la neutralitat d’Espanya i Suïssa durant la Gran Guerra (1914-1918), com per les oportunitats d’inversions i perspectives de pau social, que proporcionava la dictadura de Primo de Rivera, iniciada a finals de 1923.

Sigui com sigui, la realitat és que IMPEX, representada pel seu gerent Frank Marwich, aconseguí inicialment de l’ajuntament de Gavà el permís per fer el servei de viatgers, el 24 de maig de 1924, cosa que també aconseguiria de Viladecans, poc temps més tard. L’existència prèvia dels serveis d’autobusos d’Enrich i Bruach, a Gavà, i de Pere Jové, a Viladecans, no serien cap entrebanc per al potencial de la societat anònima suïssa. Molt segurament, l’efímera situació de lliure competència va acabar quan IMPEX absorbí els autobusos preexistents d’en Bruach i Jové, tot sol·licitant als ajuntaments respectius que li fossin traspassades les parades que les anteriors companyies tenien en tots dos municipis. Cap a 1926, el servei d’autobusos d’IMPEX a Gavà i Viladecans ja deuria estar prou consolidat amb l’existència d’un parc mòbil format per set autobusos, tots de la marca alemanya Vogtländische Maschinenfabrik AG, més coneguda amb les abreviatures Vomag.   

A banda dels avenços d’IMPEX en la concessió del servei d’autobusos, tot sembla indicar que l’objectiu final de la societat anònima a la nostra contrada seria la construcció d’una fàbrica, tot imitant el mateix exemple que havia fet Ceasar Dubler a Sant Boi. Aquesta fàbrica hauria de ser l’encara recordada fàbrica del Llevat, construïda a tocar de la riera del Mas Font, a Viladecans, la qual va estar ben activa fins a l’any 1999; any en què es va decidir el seu tancament i enderrocament posterior. Als seus inicis, l’empresa alimentària va intentar respondre a una important demanda del llevat premsat destinat cada cop més a la panificació, en un moment en què encara aquest tipus de llevat només era conegut per alguns industrials confiters catalans que l’importaven per a la fabricació de pans considerats encara de luxe: en especial el pa de Viena o els brioixos.

El desembarcament d’IMPEX a Viladecans, entre 1924-1925 i 1939, va fer que visquessin a la vila algunes famílies d’origen suís, austríac o alemany; totes elles empleades a l’empresa d’autobusos o a la fàbrica del Llevat. Recordem-ne algunes: l’any 1930 hi vivia la família dels suïssos Emil Munich i Berta Dohenarer, amb quatre fills, així com la parella d’austríacs Karl Stoeffel i Edur Utger, encarregats de la fàbrica del Llevat. I a l’any 1936, també podríem esmentar l’alemany Karl Schohovald Neimeiler –mecànic d’IMPEX–, casat amb la catalana Miquela Oca, o el suís i assistent químic de la fàbrica Edwin Utzinger Gyger, casat amb la també suïssa Louise Helbling Winiger, els quals eren progenitors d’una filla, ja viladecanenca de naixement, de nom Edurn. 

Deixem per al final el cas de Walter Mohn Flamm. Ens consta, per primer cop, en el padró municipal de Viladecans, del 1930, com a veí del carrer d’Àngel Arañó. D’origen alemany i ja aleshores nacionalitzat espanyol, era aleshores escrivent de l’empresa IMPEX. Nascut l’1 de setembre de 1891, moriria solter a Viladecans el 2 de novembre de 1966. Poc més sabem del personatge que l’any 1940, ja des del càrrec de gerent del negoci, es faria càrrec de l’empresa d’autobusos de Viladecans, un cop acabada la guerra i dissolta la IMPEX, SA. Avui dia, els autobusos que transiten pels nostres carrers i carreteres duen encara el seu nom. Tanmateix, la recerca d’informació d’aquest veí de la ciutat, encara força desconegut, segueix ben oberta. 

Xavier Calderé i Bel