1 d’abril de 1921. El dia que els escolars del poble passaren a l’edifici de l’Ajuntament

L’escola municipal del poble comptava amb un centenar de nens cap a mitjans de la dècada dels anys vint del segle passat. Els reconeixem juntament amb el mestre Josep Mestres i Busquets (1898-1970) amb la seva esposa i ajudant en les tasques docents: Maria Rimbau, de cal Beco.

Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Paquita Boada Clarenes

L’edifici de la Casa de la Vila, a mitjans de la dècada dels anys 20. Notem el conjunt de col·legials que semblen posar davant el fotògraf a tocar de la porta d’entrada. També veiem que era dia de mercat, per la parada de roba que es troba a l’esquerra, lloc on també s’intueix la presència d’un rètol de la pel·lícula que es passava, llavors, en el recentment creat Cine Viladecans.

Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Calbet Carreras

Coneixem aquesta data exacta per les sempre agraïdes actes del Ple Municipal. En efecte, va ser el dijous 1 d’abril de 1921 quan els nens i nenes de Viladecans en edat escolar, s’incorporaren al nou edifici municipal de can Modolell. De fet, la data ja estava marcada en vermell en el calendari dels esdeveniments veïnals, com a mínim des del 16 de desembre de l’any anterior, moment en què el Ple Municipal havia acordat activar les obres de condicionament de les noves escoles municipals que s’havien de situar en la [recent] Casa Consistorial, abans del 30 de març de l’any següent. Per tant, tot indica que va ser el dia següent a aquella data límit, quan els escolars van poder entrar, finalment, a les noves aules, tot i que sospitem que no ho van fer de forma gaire solemne.

Feia pocs mesos que l’alcalde i regidors de l’ajuntament havien pres possessió efectiva de la nova Casa de la Vila, el palau neogòtic que havia estat propietat de la hisendada barcelonina Magdalena Modolell. Van ser l’alcalde Roc Mas i els regidors Genís Miernau, Venanci Tort, Joan Torras, Isidre Bonet, Joan Presas, Llorenç Puig, Josep Almirall i Josep Solina, juntament amb el secretari Jaume Pugès, qui van tenir l’honor de signar l’acta de la primera sessió del Ple del consistori viladecanenc en el nou edifici municipal. L’acta duu data del dijous 15 de juliol de 1920, efemèride de la qual ara es compleixen 94 anys. Transcrivim, parcialment, el document atesa la seva significació:

(…) La presidencia [es refereix a l’alcalde Roc Mas] usó la palabra congrátulándose de celebrar por primera vez sesión en la casa del pueblo siendo esta la primera vez que así puede decirse en toda la extensión de la palabra. Creyendo a los demás ediles partícipes de igual satisfacción, hace votos para que en este solar, nido de delicias de los virtuosos esposos Nogués-Modolell se respire siempre el mismo ambiente de armonía y mutua correspondencia entre todos, que la administración siga por el camino recto y digno, y que por fin el vecindario todo, orgulloso sin duda de este albergue popular, encuentre en él, por parte de sus representantes, el apoyo y protección administrativa propia de un ayuntamiento digno y concienzudo.

Los demás sres. Concejales acogen y hacen suyas con satisfacción las palabras de la Presidencia y de conformidad unánime se acuerda dar el nombre de Nogués-Modolell a la Plaza pública de este pueblo y hacerlo pública en legal forma (…)”

Aquella presa de possessió del 15 de juliol de 1920, no s’hi podria haver celebrat sense unes obres mínimes de condicionament de can Modolell, que tenien com a finalitat transformar, encara que fos de forma molt parcial i tímida, el que havia estat palau residencial de la parella Nogués-Modolell, per tal de transformar-lo en una casa consistorial. Aquestes primeres actuacions s’iniciaren a partir d’un acord de Ple de 6 de maig del mateix any, pel qual s’impulsà el primer encàrrec documentat de serveis, fets a càrrec del pressupost municipal, cap a industrials locals perquè intervinguessin a can Modolell. Fou el contractista Jaume Pugès de cal Calcilla, veí de la carretera, qui va emetre la primera factura a l’ajuntament, el 24 d’abril de 1920, per intervencions en l’edifici; actuacions que continuaren, en una primera fase, fins el següent dia 5 de juny, i per les quals cobraria un total de 807 pessetes amb 30 cèntims. En paral·lel, també hi treballaria el llauner i fuster Amadeu Durso, veí també de la carretera, que s’ocuparia de fer l’entarimat i deu bancs de fusta que se situarien en la improvisada primer sala de sessions del nou edifici municipal. La seva factura, presentada el 4 de juliol, reclamava 991 pessetes amb 10 cèntims per tota la feina feta.

A banda del Jaume de cal Calcilla i de l’Amadeu Durso, també hi van intervenir altres industrials locals entre els quals cal citar, a tall d’exemple, el pintor Anton Piqué o l’esparter Josep Molas, a més de veïns i veïnes que s’encarregaren de netejar jardins i dependències diverses: aquests van ser els casos de Josep Orenga, Joan Bonich, Rosa Castelló, Mercè Ventura, Mercè Elies o Eulàlia Nuri. Ara bé, qui més feina va tenir en les primeres intervencions a can Modolell van ser els lampistes barcelonins J. Canals i J. Bartolí, els quals van tenir molta feina en arranjar canalitzacions d’aigua i instal·lacions elèctriques de la casa i del jardí. Per l’import facturat (1.294 pessetes amb 35 cèntims) i per les múltiples actuacions d’aquests dos industrials forasters bé podríem considerar que l’edifici, i en especial el jardí, es devia trobar ben desatès després de la mort de l’anterior propietària, tot i existir encara un masover a cura de la casa: Joaquim Vilà, de cal senyor Pau.

A partir del mes d’agost del mateix any 1920, un cop convocades les primeres reunions de plens de l’ajuntament a can Modolell, es va iniciar una segona fase d’obres i intervencions a la casa que arribarien fins al mes de març de 1921. Unes intervencions que van tenir l’objectiu clar d’adequar mínimament, tot i que de forma més global, tota la casa-palau, en vistes, sobretot, al trasllat dels nens i nenes de les escoles municipals, des de les antigues i poc adequades aules situades a tocar de l’església de Sant Joan, fins les noves estances. Les intervencions van costar a les arques municipals més de 7.000 pessetes, cosa que va impel·lir l’ajuntament a licitar, de forma urgent, els magatzems situats als baixos de la casa, entre els veïns, per treure’n oportú ingrés i rendiment econòmic.

El 16 de febrer de 1921, les obres d’adequació de les estances per a acollir les escoles estaven gairebé enllestides. Aquell dia, una visita a Viladecans de l’inspector provincial de primer ensenyament Manuel Ibarz, va suposar la reunió de la Junta Local de Primer Ensenyament on, com a membres nats, hi eren el mossèn Pere Sala, el farmacèutic Pere Màrtir Magret, el metge Robert López, a més del regidor competent Genís Miernau i el vocal associat Josep Bosch. En aquesta reunió es va donar compte del recent nomenament com a nou mestre del poble d’Eduard Sanz, mentre que es retia un sincer homenatge al qui havia estat mestre durant la dècada anterior, Josep Casanova, fill de l’Espluga de Francolí, que ara passava a exercir a Barcelona. També es feia un esment a la mestra Josepa Cardona. El mestre i la mestra, Sanz i Cardona, es preparaven, doncs, per conduir els aproximadament 200 escolars viladecanencs fins a les noves estances de can Modolell. En aquella reunió del 16 de febrer les estances rebien el vist-i-plau de l’inspector amb aquestes paraules:

“(…) después de haber visto detenidamente los nuevos locales, ha manifestado que tienen condiciones aceptables por desde el punto de vista higiénico y pedagógico y por ello declara y hace constar que los da por buenos, facultando al ayuntamiento para que realice el cambio cuando lo crea oportuno (…)”.

Sobre aquelles condicions acceptables –només acceptables– des del punt de vista higiènic i pedagògic, es fonamentaria l’escola pública viladecanenca durant els següents 37 anys, concretament fins a la construcció de les escoles Àngela Roca, a les darreries dels anys 1950. Al poble d’inicis de la dècada dels 20 li restava un llarg camí per recórrer, en l’àmbit educatiu com en altres molts altres camps. Un camí ple d’il·lusions, tot i que també farcit de nombroses frustracions. 

Xavier Calderé i Bel