Hi ha vida sota els ponts, al raval de la ciutat. Nuestras vidas son rieras que van a dar a la mar, que es el morir, podrien dir aquests pintors i pintores d’esprai a la mà. Juraríem davant del jutge que és primavera pel blau lluminós del cel i pel verd maragda tacat de les clapes d’herba, però també pel multipartidisme del vestuari dels artistes i dels espectadors. Diríem que és ple estiu pel pintor acalorat amb el tors a l’aire lliure, per les samarretes sense mànigues que llueixen les dones, pels espectaculars pantalons hip hop del noi, amples de ratlles paral·leles en ziga-zaga que cauen desmaiats poc més enllà del genoll. Diríem que l’estiu no ha arribat per la jaqueta de xandall de màniga llarga amb caputxa que veiem i per les jaquetes de xandall que s’endevinen en la clandestinitat de l’ombra sota el pont. L’escena, malgrat la joventut dels seus protagonistes, no millora la proporció activa d’una fotografia de jubilats recolzats en les tanques de les obres públiques: n’hi ha sis que pinten molt i catorze que no pinten res, només miren.
Els graffitis s’autoconsideren art urbà, però podrien ser també art immobiliari perquè com les constructores necessiten parets per expressar-se. A la ciutat, en la seva versió abstracta, també funcionen com a decorats de la marginalitat, en murs abandonats o fent companyia a les pixades als portals il·lustrant les persianes enrotllables que tapien els comerços. Els tags, signatures, dibuixen lletres d’un alfabet imaginari sense dissimular el seu narcisisme en el fet que la signatura no només és més important que la pintura, és la pintura. En la seva versió figurativa els esprais pinten mussols com el de la foto, inventen capelles sixtines alternatives als temples okupes que es fan i es desfan entre sorolls de casserolades i helicòpters, o il·luminen amb peixos i mars els apagats murs de formigó de l’escola Mediterrània per demostrar que l’escola té alma, corazón y vida.
Tot i així el gos no sembla massa preocupat. Amb posat de conseller d’Interior abans d’autoritzar una càrrega dels mossos, es dedica a exercir de governant en campanya, més atent a sortir a la foto que a preocupar-se del que fa la gent al seu voltant. Com a la vida mateixa, les seves cagades s’intueixen però no apareixen a la pantalla.
A la dreta del gos s’adverteixen les empremtes d’unes roderes de bicicleta, ja que la riera és com el Dr. Jekyll i Mister Hyde, quan plou li surt la seva vocació de riu, i porta aigua, i quan no plou va de carretera tova i es reinventa de carril bici. Les bicis ho tenen més complicat que les rieres per arribar al mar. Les administracions reciten a les bicicletes poemes de Machado que no ocupen pressupost, caminante no hay camino, se hace camino al rodar. Caminante no hay camino sino estelas en la mar.
Fotografia: Jaume Muns
Text: José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada