Acabo aquí la sèrie de tres articles en què he estat comparant Catalunya i Finlàndia. En el primer, hi indicava les semblances. En el segon, les diferències. I en aquest tercer continuo amb les diferències.
Borratxos. Trobar-te persones amb un excés d’alcohol a la sang pel carrer, persones begudes, a qualsevol hora del dia i indret d’una ciutat com Hèlsinki, és habitual. No m’estic referint a persones excloses socialment, amb problemes, que demanin almoines, com potser serien els pocs borratxos que podríem veure pels nostres carrers, ni molt menys. M’estic referint a borratxos “amb corbata”, persones sense problemes aparents, que diàriament beuen llaunes i llaunes de cervesa. Formen part del “paisatge urbà”, i no estan mal considerats per la societat. Finlàndia és el segon país del món amb una taxa de suïcidi més alta, i segons diuen aquesta taxa no es correspon amb el nivell de benestar social de què gaudeixen. L’alcoholisme és un problema greu, fins al punt que excepte la cervesa, la resta de begudes amb alcohol (cava, vi, whisky, etc...) només es poden adquirir a les alcoholeries, unes botigues gestionades per l’Estat amb un preu desorbitat com a conseqüència dels elevats impostos que porten associats.
Sauna. Encara que no us ho cregueu, les saunes són mixtes homes-dones (cada vegada menys però)... i allà dins no passa res del que de ben segur us està passant per la imaginació, exceptuant la dilatació dels porus de la pell... Si hi ha quelcom sagrat, místic, en la cultura finesa, és la sauna, molt per sobre de cap connotació sexual. Cada bloc d’habitatges té la sauna comunitària als baixos, com aquí el pàrquing de cotxes.... No em vull imaginar què passaria si la sauna de l’Àtrium fos mixta...
Bicicletes. Tot i que pugui sorprendre, en ciutats com la capital el principal mitjà de transport és la bicicleta. No hi ha però ni carrils bicis, ni bicibox d’última generació per desar-les: les estacionen com aquí les motos, de vegades sense lligar, tot i que últimament em van dir que s’ha incrementat el robatori de bicicletes. La gent circula convivint amb els vianants i els relativament pocs cotxes que hi ha.
Carrils bici. A la segona setmana d’estar allà vaig aconseguir que em deixessin una bicicleta, per recórrer els 6 km que tenia des del meu estudi de 19 metres quadrats als afores, on es troba l’ FMI, i circular amb aquest mitjà com moltíssima gent per la ciutat, com dèiem abans sense carril bici, per la vorera i respectant els altres usuaris de la vorera, els vianants. Això em va permetre anar-me’n els caps de setmana cap als afores, a través dels carrils bici paral·lels a les carreteres i autopistes que surten de la ciutat. És com si, per exemple, la C-31, la AP-7 o la C-246, estiguessin desdoblades i tinguessin el seu corresponent carril bici, permetent que per exemple, per anar a Sant Boi o Castelldefels ho poguéssim fer pedalant amb tota seguretat. Em van dir que es pot recórrer bona part del país per aquests carrils bici interurbans. Aquí, els carrils bici són com l’efecte túnel de la física quàntica: de sobte desapareixen i tornen a aparèixer al municipi del costat.
Transport públic. No sé si el transport públic de la capital, Hèlsinki, és millor o pitjor que el de Barcelona i la seva àrea metropolitana. El que sí que vaig comprovar és que tramvies sobretot, però també autobusos, et porten a tot arreu de forma eficient, a un preu una mica més car que el d’aquí, això sí... però allà tothom paga, la qual cosa permet prestacions. Per exemple, si viatges amb un carro i un nena dins (s’entén que petit, inferior als 3-4 anys), tant el pare o la mare que arrossega el carro i el nen o la nena que hi va a dins, estan exempts de de pagar el transport públic. Els nens menors de 12 anys tampoc paguen, i no cal que tinguin cap targeta infantil, ja se’n refien de l’edat.
Seguretat. Al Finnish Meteorological Institute hi treballen unes 800 persones, en un edifici de 4 plantes, molt gran. Quan al matí arriba la gent de casa, el primer que fan és treure’s les sabates i posar-se les sabatilles, com si estiguessin a casa seva. Però el que més em va sobtar és el fet que les portes dels despatxos, laboratoris, etc... són sempre obertes. La gent quan plega, deixa la porta del despatx oberta de bat a bat, amb les seves pertinences a dins... Saben que ningú farà una cosa tan lletja com entrar en una zona aliena, ni que estigui oberta, i robar-hi o tafanejar. Igual que aquí, oi?
Jordi Mazon
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada