Joan Llinares Bastida, barber del barri de Sales (i 4)

Candidatura del PSUC a les eleccions municipals de 1979.
Joan Llinares és el que està al mig, assegut a terra. (Fotografia d’Anton i Jaume Muns)

– Sí, que deuria ser important, sí, el pensar i repensar... tant, que no te n’adonaves d’estar-te mullant com un ànec. Digué murrierament la Neus, fent-li pas i permetent-li entrar a casa. Au, vinga, dutxa’t ara mateix amb aigua ben calenta o agafaràs una galipàndria...

Posant-se en remull, en Joan li contà a la seva dona que la trencadissa i l’escissió del Partit era un fet. Que s’havia emprenyat de mala manera bo i llegint-ho al diari. Que se les havia tingut de paraula –per aquesta raó– amb un pagès climentó sense cap culpa. Que, ell mateix, no entenia els perquès i no podia evitar el malpensar en maniobres de vés a saber qui, i d’on. Que no entenia tampoc perquè l’hegemonia del conjunt de l’esquerra se li havia de regalar, d’aquella manera, a aquella altra gent tan poc d’esquerres, que tan poc havia fet i tan poc se l’havia jugat pel retorn de la llibertat, que tan poc havia cridat per la necessària amnistia i tan poc per refer l’autonomia de Catalunya. Amb la necessitat d’unió que hi havia per fer front a Calvo Sotelo i la seva OTAN, fer front al colpisme, fer front al terrorisme i al desplegament de l’Estatut!

– I quan no ho entens, Neus, has de rebobinar tan enllà com calgui buscant la resposta. 

– I com que no la trobaves, vés a saber fins on has reculat esperant que el plugim t’hi ajudés..., li engegà amb sornegueria la Neus.

I el senyor barber del barri de Sales, ironitzant, li digué a la seva senyora que sí, que déu n’hi do com de lluny havia arribat. 

S’havia tornat a veure fent guerra de veces de lledoner amagant-se a les cantonades del barri, tenint nou o deu anys, escopides amb canuts fets amb el plomall de  canyes de la riera o del rierot, amb en Ruiz, amb els germans Ballester, amb en Garrigosa, i com en tornar a casa escoltava el seu pare explicar el que volia dir lluitar per paraules com Llibertat, Igualtat i Fraternitat.  

Havia recordat les guerres a pedrades o amb fletxes llençades amb arcs fets de branques tendres, també, de lledoner, entre els bordegassos de Bertran i Musitu i els galifardeus de la Carretera del Prat, quan tot just començava la seva carrera de barber i havia de posar especial atenció i cura a l’hora d’esquilar les crostes de traus al cap provinents de les batalles per imposar la pròpia llei als solars sense edificar. I quan el Cárdenas, el Jordán, el Barón, el Solivella, els Navarro, i molts més, encapçalats per en Felipe Cárdenas Nicolás –el  “Titi”– se les tenien d’igual manera amb els Mazón, Cánovas, Amat, Guerrero, Jimmy, Santos, Nogués, etc., encapçalats per en Josep Mazón, però amb pedres llençades amb “tira-xines” i fletxes enfilferrades a la punta. La tele encara no havia entrat a les cases i la conquesta de solars havia esdevingut una de les més importants potes de la formació infantil dels anys cinquanta.

– Escolta Mazón, i per què en comptes de tirar-vos pedres no passeu bola i jugueu a beisbol amb un bat? Mira que és l’esport al que juguen els americans. Sí home, l’esport dels que guanyaren la guerra als nazis?  No t’ho ha explicat ton pare, això? Li deia a en Josep, fart que cada mes se li presentés a tallar els cabells amb un trau diferent a la closca.

Abans d’entrar a l’adolescència, la trepa de la Carretera del Prat, majoritàriament, acabà jugant a beisbol i la de Bertran i Musitu a futbol. Els del beisbol ho feien al solar de la cantonada de dalt de Carretera del Prat i Guifré el Pilós. A la barberia es deia que ningú mai els diria res, perquè aquell solar pertanyia a un exiliat que estava a punt de quedar-se sense propietat per no pagar la contribució, en benefici de no se sabia ben bé qui. 

A mitjans dels anys seixanta, els televisors –vistos en comunitat– començaren a buidar els carrers de criatures, alhora que els solars minvaven en ser construïdes noves cases i els primers blocs de pisos. Les guerres, finalment, ara que al barri ja no era “barri xino” sinó Barrio de Salas, havien terminat.

Marylin –la perrita más linda del mundo– de la mà i de la boca d’Herta Frankel, en Franz Johan i en Gustavo Ré, mitjançant la petita pantalla, embadalien la canalla cap el tard dels dimarts i els diumenges abans del futbol. Valquíries de nord enllà començaven a venir a baix a mar a ensenyar força més que melic i cuixes i enlluernaven la jovenalla. Espanya començava a fer seus alguns aspectes de la modernitat i exportava atur a dojo. A la barberia del Barri de Sales amén d’anar-hi a retallar els cabells la gent hi començava a anar a retallar autoritats.

– Senyor Casas, que l’Ajuntament no pensa asfaltar mai els carrers?, li feia en Joan al tinent d’alcalde, veí d’un tros més enllà del carrer, mentre li afinava amb la navalla el recte bigotet.

– Home Llinares, no vulguis córrer tant. Si encara no s’ha pogut asfaltar el carrer Major, ja vols que li toqui a Jofre el Pilós? No fotis!, li rebotà.

– Si més no, podríeu fer treure les males herbes i eliminar unes quantes rates dels solars, els de l’Ajuntament, no? o us espereu que sigui el veïnat qui passi  la dalla, o la falç?, apuntà un dels que s’esperaven.

–Vigila no prenguis mal amb la falç... Però, escolta tu, què vols que fem si no hi ha un duro per fer res!, replicà el regidor, mentre el barber feia un pas enrere per deixar-lo sol.

– I els pocs que teniu, us els gasteu amb el que el Rector us diu, és o no és?, hi afegí el barber aixecant els braços i brandant pinta i tisores. 

– Llinares, t’estàs passant. Vinga, dedica’t aplicadament als meus bigotis... i deixa’t estar de romanços..., au. 

Dic jo que poques persones trobareu que hagin estat tant amatents amb el seu barri i la seva gent com en Joan, sense esperar-ne res a canvi. Quan l’any 1979, després de quaranta anys, arribà l’hora de tornar a tenir Ajuntaments escollits democràticament, el PSUC l’escollí per formar part de la candidatura. En Llinares, afalagat de ser-hi, certament, condicionà l’acceptació del reconeixement que se li feia, a poder ser l’ultim de la llista. I així va ser, perquè així ho volgué. Però deixeu-m’ho dir també: si l’ordre d’una candidatura només fos cosa de mèrits contrets, en Joan Llinares Bastida hauria estat molt amunt en aquella llista. 

Restablerta la democràcia, la seva acció cívica continuà centrada en fer rutllar l’Associació de Veïns –creada per ell, juntament amb altres– per confrontar-la amb  l’Ajuntament a l’hora de resoldre necessitats, i sense massa contemplacions a l’hora de les topades, per més companys que fossin els regidors de la Casa de la Vila. 

En Joan Llinares doncs, es mantingué dins la majoria del PSUC quan aquest s’escindí l’any 1982. Continuà dins la majoria quan es fundà Iniciativa Verds, l’any 1986, integrant la majoria de l’Entesa de Nacionalistes d’Esquerra i els anteriorment escindits del PCC. Però passà a la minoria que creà el PSUC-viu, l’any 1996, quan Iniciativa no aconseguia ser gran cosa més que una plataforma electoral i l’enyor de les històriques sigles rematava la feina. La majoria havia posat a hivernar les històriques sigles. 

– Així ens va a la gent d’esquerres, us explicaria, el senyor barber del Barri de Sales, mentres us remullava la  barba, us ensabonava la cara amb la brotxa, us passava la navalla pel coll, us bufetejava les galtes amb les mans molles de loció i us ventava el rostre amb un drap blanc. Posant-se darrera vostre, hauria acabat la sessió encarant-vos al gran mirall del davant i preguntant-vos retòricament: És o era així, oi...? o no...? 

–Au, vinga, són vint-i-cinc pessetes.

Andreu Comellas