Des de la Roqueta del davant

1 de maig de 1898: Batalla de Cavite

Ingrés a la RACEF (Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras) de Félix Escalas i Chamení  el 13 de novembre de 1960

Santiago Rusiñol: Miss Mc Flower

Passant el que passa, aquest mes, passo de repassar avantpassats viladecanencs.

No empassant-me el que esperen que m’empassi devers un nou reietó, us passo paraules capaces d’acompassar-nos altrament les passes.

Foren dites a l’Illa de Mallorca quan tot bullia per raó de la guerra a l’illa de Cuba. Un any abans del daltabaix de 1898 que comportà a les Espanyes la pèrdua de les Filipines i de la Perla de les Antilles. Coses de temps era temps, em direu, però no m’estic de dir-vos que sembla que el temps no passi.

Señores !!

Las sociedades, en su marcha progresiva a través de los tiempos, realizan en la Historia dos leyes constantes: la de la Igualdad y la de la Libertad.

Hubo brahamanes y parias en la India; patricios y plebeyos en Roma y ante el Derecho Público moderno no hay más que Hombres. 

Hubo esclavos. Vino el cristianismo a romper las cadenas de la esclavitud, proclamando el precepto justísimo de que todos los hombres son libres. Procedió por evolución. Hubo siervos después. Hoy todos los hombres son libres.

La idea democrática, sol que brilla en todo su esplendor, aparece en la conciencia de los Pueblos como símbolo de la Paz, a la que han de acudir en su naufragio general para salvar-se.

Y sin embargo, la soberanía nacional que las Constituyentes de 1812 proclamaron bajo el cañón francés, solemne protesta, según Pacheco, contra la doctrina que hace de los pueblos propiedad y feudo de los reyes, no es un hecho todavía, pero pronto, muy pronto, lo será.

Un rey, excepcional modelo de honradez y caballerosidad –tal vez por aquello de que la excepción confirma la regla– comprendió que para democratizar la monarquía, era preciso abdicar la suprema magistratura y, haciendo lo mejor que puede hacer un rey, abdicó. Y España se constituyó en República.

Apenas transcurridos dos años, la restauración borbónica, personificada en Alfonso XII, hacía en Madrid su entrada triunfal. De esto son responsables un puñado de traidores a la patria, sublevados en Sagunto, que acudiendo a la fuerza contra el Derecho justificaron que nosotros, el día de mañana, acudamos a ella haciendo uso del Derecho Natural de Legítima Defensa, y del Precepto Romano de que la fuerza debe ser repelida por la fuerza: “vis vi repellere licet”.

Ante todo, (se) precisa la unión. Olvidémonos si somos federales, centralistas, progresistas o posibilistas, para recordar que somos republicanos, que nuestro enemigo común es la monarquía y, que debemos acabar con ella antes que ella acabe con nostros. (Aplausos) 

Doncs sí. No és cosa de la setmana passada això, han passat cinc generacions des de llavors. Només el “no es un hecho todavía, pero pronto, muy pronto, lo serà” desentona una mica, ens sorprèn, i ens mena vers la riota als uns, o vers la plorera als altres. Es digué poc mesos abans que la flota nord-americana, considerada avantmatx inferior, li enfonsés a España gairebé tots els barcos de guerra que tenia al Pacífic, quan pretenien sortir del ben resguardadet port de Manila, a les Filipines, en l’anomenada Batalla de Cavite. D’un en un, desfilaren cap el fons del mar, sense escarafalls. I uns mesos abans, també, de que estimulada per soflames de la premsa nacional incapaç d’acceptar la vergonya de Cavite i el dolgut honor dels polítics que manaven –sense voler-se assabentar de vers on girava el món–, Espanya ordenés a l’almirall Cervera que fés sortir la flota d’ultramar del coquetó port de Santiago de Cuba i fés front com déu mana a les dues esquadres dels Estats Units que, en ventall, li bloquejaven l’estreta bocana de sortida. Imagineu-vos-ho. Altre cop bramant, l’un rere l’altre, allò que tant agradava al comandament : “Vale más honra sin barcos que barcos sin honra”. Fruit de tanta agudesa: tururut Filipines, tururut Cuba i adéu a no sé quants “avis” que anaven a bord del Català.

I, qui és l’autor d’aquest discurset, tant pedagògic, tant senzill, tant digne de tornar a ser dit i llegit cent vint ants després?

Doncs, el pronuncià Jaume Escalas i Chamení. Ho féu a Palma el dia 14 de febrer de 1897, en el primer “meeting” després de la fundació de la Unión Republicana de Mallorca, escindida dels “Republicans Federals” en recerca de moderació i arrelament a la major de les Gimnèsies. Compartint taula i paraula amb en Jeroni Pou, amb en Joaquim Quetglas, amb en Benet Pomar i amb en Joan Albis, llegits els parlaments d’aquell dia, el seu fou el més curt, sintètic i allunyat d’excessos, de tots. Talment com si es tractés del discurs d’un francmaçó, malgrat no mencionés la Fraternitat.

En Jaume Escalas, que venia –justament– dels de cal Reiet de Santanyí, nasqué a Palma, el dia de Reis de l’any 1876 –ves per on– i morí a Barcelona el 20 de gener –diada de Sant Sebastià– de 1930, quan tenia 64 anys. Fou doncs, un republicà que no conegué mai la República, malgrat esmerçà els seus millors anys batallant-ne l’adveniment, denunciant el caciquisme i promovent el ser mallorquí. 

Aquest prohom, de tan poca anomenada a dia d’avui, exercí d’advocat a Palma de Mallorca en ses primeries. Fart però del “pero pronto lo serà” que mai arribava, deixà sa gent de l’ensaïmada i se’n anà a passar una temporada a l’Argentina. En tornar, no sé ben bé si de Buenos Aires o de la Patagònia, passà a residir els darrers quinze anys de la seva vida a Barcelona fent de bibliotecari de la Cambra de Comerç, Industria i Navegació. El diari “La Vanguardia” l’endemà de la seva mort en ressenyava, llargament, qualitats i vida, utilitzant els qualificatius: cultísimo, persona de actividad y cerebro extraordinario, de trato sencillo y afable.

Pel que fa a la cosa familiar, en Jaume es casà dues vegades perquè de la primera dona enviudà. Es deien Maria Sánchez Canals la primera i Antonia Salom i Vich la segona. De fills en tingué tres, en Jaume, na Rosina i en Rodrigo. De germans n’eren set, tots ells molt cultivats en música i literatura, tres nois i quatre noies. El nom de dos d’ells és possible que us hagi arribat a les oïdes: na Matilde i en Fèlix. L’una, a la qual podríeu veure en algun dels quadres penjats al Cau Ferrat de Sitges, estimà molt, per no dir massa, a Santiago Rusiñol, i l’altre, estimà massa, per no dir molt, a Catalunya. Aquest mallorquí fou nomenat Governador General i President interí de la Generalitat, i exercí durant dos mesos, mentre a Companys ens el tenien tancat a la Model de Madrid.

Rellegint el discurs d’en Jaume Escalas, i veient el que ens passa, jo acabaria apuntant-me al bàndol dels plors, més que al de les rialles. Com és possible que, a dia d’avui, encara hi hagi qui li sembla bé genuflexionar-se davant un home, que ni tant sols ha pogut escollir –o potser per això– i al qual no se li veu gaire més mèrit i virtut que el de ser llargarut, i fàcil de veure? Com és possible que tan endins del segle XXI encara tinguem pendents de gestionar evidències del segle XIX? I finalment la clau de volta: Com és possible que, sobre tot plegat, tampoc poguem decidir?

Però vaja, no és que me’n estranyi massa veient com veig hiperbòlics mamons i mamones passant de fàstics quan comença a implantar-se, a l’estimada Mallorca d’en Llull, un polisèmic turisme de mamats i mamades.

Pensem-hi una mica i passi-ho bé bona gent. Que tingueu un bon estiu, tant si us quedeu a casa, com si aneu a mar, pugeu a la Pica d›Estats o passeu pel Comoloformo. Jo restaré aquí, a sa Roqueta, reseguint l’alenar florit del mallorquí Jaume Escalas i Chamení.

Andreu Comellas