del tot esgarriat en un altre món
i sentint més que mai la distància
que en separa...
Àlex Susanna
En aquesta cambra anònima d’hotel,
sota l’envelat d’una nit tancada,
enyoro el foc tendre de la teva pell.
Orfe de tu, cremen lentament a les mans
les flors de paper que bressolen l’absència.
Llanço la maleta sobre un llit massa gran,
com un alarit de silenci enmig del desert,
com cassigalls i filagarses d’un temps estripat.
L’espill em retorna la visió d’un estrany,
d’un foraster que em mira, capcot,
i respon amb honestedat i pel meu nom.
Pel finestral veig un carrer fosc i una parella
besant-se sota un fanal encès. Aleshores
m’abrusen els llavis l’absència del teu alè. Enyoro
la pell que em guareix les esquerdes del cor,
els ulls emmelats arrancant-me d’arrel
la molsa del pudor sota un cel nocturn.
Desfaig la maleta com qui esbordella el buit.
Col·loco la roba amb el dolor antic
de que tot el que toco et fa sentir més lluny.
La lluna s’amaga i la nit engrandeix la foscor
de l’ànima negra que penja sobre meu.
Dir-li a les ombres que t’estimo m’anima
i alleugereix l’angoixa d’aquest silenci esquerp
que s’arrapa a la sang com llengua de serp.
Penso en tu amb la paüra de perdre’m
entre la boirassa crua d’aquest llençol immens,
abraçat al coixí amb el deliri ferm i persuadit
que el teu cos es belluga entre els meus dits.
Voldria trucar-te per sentir-te ben a prop,
però sóc lluny, amb massa hores pel mig;
i al nostre dormitori sé que ara dorms,
o potser, com jo faig, t’estaràs preguntant
quant de temps podrem suportar
l’absència del cos que amem amb passió.
Deixo a la taula una ploma i un paper
per escriure un poema quan senti que el cor
s’ofega de versos que no puc expressar
amb les mans creuades entre les teves mans.
Dir-te que t’estimo em fa sentir sortós,
m’omple de goig en un mar de solitud,
en aquesta riba deserta on visc desheretat
del far que il·lumina la cova dels teus ulls.
Pel finestral veig un bocí del carrer fosc
i un fanal encès sota el qual, nit avall,
ja no es besa ningú ni tremola el vent.
Sobre el vidre gebrat dibuixo un petó,
un cercle de memòria, un laberint d’amor
on retrobar-te quan em senti perdut
i desitgi fugir de la presó d’aquests murs.
Calmosament em bressolen els braços de Morfeu;
el son em nua al mascaró del vaixell dels adéus
i imploro que les agulles oxidades del temps
facin volar els dies que visc amb tu,
els dies que visc desterrat dins de l’hivern.
Sento que algú plora a prop meu
i que aquest que plora deleja, com ara jo,
dir-te que t’estima abraçat al teu cos.
José Luis García Herrera
2on Premi del Concurs de Poesia
"Espejo de Viladecans”
Fundación Espejo 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada