 |
| Fragment de Sirena Microcosmos, de Marc Quinn |
El conte d’L i R va
començar gairebé com un joc que encara no era perillós. Només excitant.
S’atreuen des dels inicis com imant i metall. El passat es fa present i L
segueix gronxant-se amb els núvols inflats com espelmes. Rememora mirades,
frecs de braços, contactes suaus, coincidències que no van ser tan casuals en
un únic espai. Pensaments i desitjos concretats en una invitació a cafè
desitjada alhora.
Noteu que el múscul de la
vida bomba amb força dins dels seus pits. Els seus cervells, imaginant escenes
en què la luxúria és la protagonista i el sexe la seva concreció. La simpatia
balla als seus ulls i rega els seus somriures. Voler només una cosa que encara
no es diu: estar sols en una habitació, en un cotxe, en un racó improvisat de
pressa. R acompanyant L a casa un dia abans d’aquell primer cafè i
intercanviant-se números de telèfon. No són lliures i el risc els esperona,
aquell que encara no els fa por. Al contrari.
L’endemà, tots dos a la
vegada amb el mòbil a la mà. R s’avança i li envia un missatge. L se sorprèn
sense sorprendre’s: estava a punt de fer el mateix. Desitja aquest home amb una
intensitat ja oblidada en la immensitat de records anteriors. La promesa d’un
primer petó darrere d’uns ulls que no poden esperar més. L i R són dos
adolescents un altre cop, com si mai no haguessin pentinat cabells blancs. Els
llavis de tots dos tenen gust de mel, no es pot ni es vol respirar, l’abraçada
és, a cada instant, més atapeïda. No saben com tocar-se, són nens que proven
experiències noves al pati de l’escola, convertit en un motel per hores. Tot
just es coneixen, les ganes estan plenes d’inexperiència inexplicable.
Després d’aquell dia, les
trobades se succeeixen i L i R ja saben quina tecla cal prémer, quin recorregut
fer a l’altra pell, com guiar, com demanar a aquelles mans, fins ara
desconegudes, aquella carícia més esperada. La seva passió en un, dos, tres i quatre
anys ha crescut junt amb l’amistat i l’estima. Gairebé no hi ha res que no
sàpiguen l’un de l’altre, res que no comparteixin, encara que moltes vegades
sigui en la distància. Com R diu, són amics especials, i L no li rebat. Afecte
i lascívia corren paral·lels i ells els mantenen igual que l’or acabat de
trobar.
L torna a somriure cap al
cel. Els núvols han desaparegut amb el vent i en queda el blau. Fa uns mesos
que viu sola, sense la parella habitual. Tot va acabar. No li importa que R
segueixi com sempre i que mai canviarà. L tan sols vol perpetuar el valor que
els uneix. I que els quatre anys compartits, que no es poden esborrar,
esdevinguin cinc, sis, set… Tants com els seus cossos aguantin i les seves
ànimes resisteixin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada