Jo també sóc Viladecans

S’acaba el mandat municipal 2011-2015 i jo que també sóc Viladecans –manllevant el lema de la campanya de balanç triomfalista promoguda per l’Ajuntament– vull posar el retrovisor. Què han donat de si aquests últims quatre anys? Com que els hipotètics avenços ja han estat sobradament difosos per terra, mar i aire pel Govern local durant tot aquest temps a través del seu monopoli comunicatiu (Revista Viladecans + Viladecans TV), em fixaré en alguns dels seus despropòsits, des del meu modest i humil punt de vista.

L’aventura començava amb l’amenaça d’Eurovegas sobre el Parc Agrari: Viladecans era un dels termes municipals més afectats. El macrocomplex d’oci privat i lucratiu impulsat pel magnat Sheldon Adelson (un dels principals mecenes del Partit Republicà als Estats Units) s’oferia al Baix Llobregat com a màquina de fer llocs de treball, fins i tot els sindicats majoritaris semblaven posar-s’hi bé. Els ajuntaments del territori es mostraven expectants, de cares enfora un punt recelosos, de cares endins es fregaven les mans: “Yo no me puedo negar porque todavía no sé qué es lo que va a venir”, deia mig jocós el nostre alcalde a la Vanguardia. 

Per sort, finalment Adelson va optar per Madrid, i més tard va descartar del tot impulsar Eurovegas a l’Estat espanyol. Un cop més rius de tinta per fer volar coloms i per vendre fum. Primer va ser un camp de golf, després el Barça Parc i ara Eurovegas. L’amenaça sobre el nostre patrimoni agrícola i natural persistia i, lamentablement, persisteix encara avui. És una evidència que lliga amb l’obsessió de l’actual equip de govern pel ciment i el creixement infinit: el nostre Ajuntament sembla una promotora immobiliària que no ha après res de l’esclat de la bombolla immobiliària. Que compti, a més, amb el suport d’ICV-EUiA (ecologistes “de debò”) és, senzillament, inexplicable.

L’amenaça actual es diu Pla Director Urbanístic (PDU) del Delta del Llobregat: un projecte que –tal i com han advertit entitats ecologistes– sembla fet a mida per compensar als ajuntaments de la zona després de la retirada d’Eurovegas. El PDU torna a posar en perill el delicat equilibri del Parc Agrari del Baix Llobregat i representa una agressió cap als corredors naturals que miraculosament persisteixen entre plana i muntanya. El nostre consistori assegura que el Pla servirà per delimitar les activitats econòmiques que es podran desenvolupar en aquest àmbit i per preservar millor l’entorn natural, però aquest –ai las!– és un binomi impossible. 

Una de les “perles” més nefastes del mandat ha estat, sens dubte, l’arribada del centre comercial outlet que s’està aixecant al polígon de Ca n’Alemany. Una inversió que ha vingut per quedar-se i que representa un torpede a la línia de flotació del comerç local, especialment pel sector de la roba, els complements, el material esportiu i el parament de la llar. L’alcalde no s’ha cansat d’afirmar una i altra vegada que la majoria de clients de l’outlet seran turistes i que el seu competidor nat serà el Passeig de Gràcia. Però l’informe d’impacte que va redactar el Departament d’Empresa i Ocupació assenyala que els visitants estrangers poden arribar a representar només fins a un 30 % de la facturació. Fa pocs dies l’empresa promotora parlava tot just d’un 20 %

i en cap moment amaga que la màxima prioritat és captar clients de les poblacions més properes. S’ha llegit l’informe senyor alcalde? O bé està mentint? 

Dos punts negres més destaquen sobre el calendari d’aquests darrers quatre anys: la negativa a donar suport a la consulta del 9N i la recent revisió del Pla de Llevant aprovat el 2007 i que la crisi econòmica havia deixat aturat. Anem a pams: Viladecans té el trist privilegi de ser un dels poquíssims ajuntaments (es compten amb el dits d’una mà i hi ha gairebé un miler de municipis a Catalunya) que es va negar en rodó a donar suport a la consulta sobre el futur polític del país el passat 9 de novembre. Però és que, a més, va ser amb el vot unànime de tot el grup municipal socialista (a Gavà i Sant Boi almenys diversos regidors del PSC van trencar la disciplina de vot i van saber estar a l’alçada de les circumstàncies). 

D’altra banda, el darrer ple del mes de març ha servit per aprovar la modificació del Pla de Llevant: una aposta immobiliària caduca i especialment lesiva (ecobarri en deien al principi) que amplia fins a 2.900 el nombre d’habitatges previstos a la zona d’Olivaretes i l’antiga bòbila, mig miler de pisos més en relació a la primera proposta. No té cap sentit fer una revisió expansionista quan la ciutat està estancada demogràficament i, encara menys, si això representa una agressió irreparable sobre la falda de la muntanya de Sant Ramon. No ens calen nous barris a Viladecans, sinó més inversió en els que ja tenim. Però aquest és el preu a pagar davant la manca d’un model de ciutat clar, que ven el sòl disponible al millor postor sense reparar en els danys que pugui causar al conjunt de la ciutat o en el nostre paisatge, gairebé un contínuum urbà entre Sant Boi i Castelldefels. El mateix model que promou nous polígons industrials mentre proliferen naus buides o abandonades en els ja existents. El món al revés. 

Josep Ginjaume

El setge al moviment associatiu

Malgrat que moltes associacions sense ànim de lucre han respirat alleugerides per la marxa enrere del Govern espanyol, que finalment no obligarà a totes les entitats a presentar l’Impost de Societats, el cert és que més val no refiar-se’n. M’explico: 

La voluntat del Ministeri d’Hisenda amb aquestes modificacions legals no és cap altra que la d’establir un major control sobre els ingressos que reben les associacions. Tot i que fem números i veiem que no complim cap dels requisits que marca la llei com per haver de fer la declaració d’Impost de Societats, el cavall de batalla es troba en els ingressos no exempts. Què són? Doncs tots els ingressos que rep qualsevol entitat sense ànim de lucre i que no provenen de quotes de socis ni de subvencions. Haurem d’aclarir bé quines activitats que fan les associacions durant l’any s’adscriuen bé a la seva raó social, i calcular bé que no ingressin més de 2.000 €. Si es passen, això les obliga a realitzar tota una comptabilitat i a presentar l’Impost de Societats. 

Per tant, les entitats no tenen massa motiu per estar més tranquil·les. Observem tot un procés d’incrementar els controls sobre les nostres activitats i la nostra comptabilitat, fet que a mi, personalment, no m’agrada. Perquè considero que una associació no és una empresa. Les persones ens associem perseguint un objectiu comú, una voluntat de transformació social i unes ganes de realitzar projectes de manera altruista. Una empresa és una iniciativa professional que pretén donar un bé o servei a la societat a canvi de rendes. Crec que la diferència és òbvia.

Així, no comparteixo la intenció del govern central de fiscalitzar les activitats de les associacions. Sí que és cert que el món associatiu necessita una reforma, una professionalització per dir-ho així. No negaré conèixer entitats que no gestionen bé la seva comptabilitat, i que per omissió cometen algunes irregularitats. Però en cap cas és la norma general, i defensaré sempre l’honradesa i bona voluntat de les persones que integren les associacions de Viladecans. Però necessitem prendre’ns la gestió de la nostra entitat una mica més seriosament, estar al dia de les obligacions legals i formar-nos. Per això, en comptes de normatives restrictives, fiscalitzadores i entorpidores, el que necessitem és més suport i dinamització del món associatiu. Que la gestió sigui accessible per a tots i totes, i no pas un impediment per a poder realitzar activitats per a tota la ciutadania. 

El moviment associatiu de Viladecans ha de tenir clar que la tendència és anar cap a un major control de la seva activitat. Això és així. Tot i que la normativa finalment no hagi anat tan lluny com es pensava, res no ens fa pensar que en els propers anys no s’acabi complint la intenció inicial del govern. I les associacions i entitats, què farem?

Joan Pañella Araujo

Càritas de Viladecans i Sant Climent

Aquí us oferim un resum de la Memòria de 2014 publicada per Càritas.

Càritas Interparroquial de Viladecans i Sant Climent és una entitat cristiana que treballa perquè tota persona pugui viure amb autonomia, dignitat i desenvolupar les seves capacitats i habilitats.

Objectius i principis 

1. Assistència a les persones en els aspectes que no són coberts pels serveis públics.

2. Formació per a l’autonomia, evitant caure en paternalismes i en la creació de dependències.

3. Sensibilització de la comunitat respecte a les persones que viuen en l`exclusió.

Funcionament de Càritas

Les activitats de Càritas, desenvolupades per voluntaris, reben el suport de dos treballadors socials, cinc educadores i una psicòloga, tots de Càritas Diocesana.

Les persones que són ateses als serveis de Càritas són valorades periòdicament pels Serveis Socials de l`Ajuntament, per tal d`evitar greuges comparatius i dependències del servei.

A Càritas no es discrimina ningú per la seva procedència, ideologia o confessió religiosa. Enguany, el 64% de les persones ateses eren de nacionalitat espanyola, 22% marroquina i 14% d’altres països.

Què es fa?

Respecte a la formació, es fan cursos de llengua castellana i de català, reforç educatiu i grups de conversa.

Es reparteixen aliments, roba i es donen altres ajuts. Enguany s’han repartit a Viladecans més de 200.000 quilos d’aliments

No hi ha borsa de treball però s’intenta donar resposta a les demandes de feina que arriben.

Presència de Càritas

A través de Càritas de Viladecans i Sant Climent, 160 voluntaris han col·laborat amb el Gran Recapte d’Aliments, organitzat pel Banc d’Aliments, en el qual a Viladecans s’han recollit més de 36.000 quilos d’aliments i a Sant Climent més de 800.

Alumnes del col·legi Sagrada Família, que abans havien rebut informació del treballador social de Càritas Interparroquial, han vingut a visitar les nostres instal·lacions.

A l’institut Miramar, un voluntari de Càritas Interparroquial ha realitzat un taller sobre les activitats que realitzem.

Es tracta d’activitats molt enriquidores, ja que donen a conèixer la problemàtica que existeix en aquests moments a les nostres poblacions.

L’Ajuntament de Viladecans ha concedit a Càritas Interparroquial de Viladecans la menció honorífica de la ciutat. El 20 de gener es va fer el lliurament de la distinció.

Com podem ajudar

Fent-vos voluntaris, dedicant unes hores als nostres projectes. 

Aportant una quantitat periòdica com a socis.

Montserrat Pastor i Pujadó

Promesa de ampliación del hospital de Viladecans

 

Tenemos la promesa de una ampliación de nuestro hospital. Que nadie se engañe, solo tenemos eso. Una promesa.

A simple vista y sobre el papel se trata de una promesa generosa en cuanto a superficie y servicios pero a la que, según profesionales y expertos, le falta una unidad de UCI.

Este compromiso de la consejería viene acompañado, esta vez, por seis resoluciones parlamentarias favorables. Esto, por sí solo, debería darnos confianza y convertir en creíble el proyecto, pero tenemos antecedentes de promesas incumplidas y tenemos la experiencia, vivida a diario, de las enormes dificultades que los recortes en personal y en presupuesto están creando en el funcionamiento, razonable, del Hospital.

En este ambiente de escasez presupuestaria y recortes se hace más que evidente la pérdida de calidad asistencial y los frecuentes agobios, para profesionales y enfermos, en urgencias. Ante este orden de cosas, es fácil entender la incredulidad de la gente en el proyecto de ampliación.

¿Cómo dar credibilidad a dicha promesa, si seguimos manteniendo para el Hospital el mismo presupuesto del año pasado (36.000.000€, o sea, 200€ por habitante y año)? Si quedó corto en 2014, ¿alguien puede pensar que será suficiente para 2015?

Solo si la ciudadanía ve la recuperación del presupuesto y de los servicios arrasados por los recortes, verá como verosímil el compromiso de ampliación hecho por la consejería.

Desterremos cualquier duda. ¡¡¡Creemos firmemente en la democracia!!! En esa democracia participativa que mantiene a un pueblo activo y vigilante del cumplimiento y realización de los compromisos adquiridos por sus gobernantes.

Una sociedad democráticamente activa, convencida de sus derechos y comprometida con sus obligaciones, jamás deja de participar en la exigencia del cumplimiento de aquello que tanto en campaña electoral como desde el gobierno les prometieron los que, en su día, les pidieron y recibieron su voto.

Todos sabemos, o deberíamos saber, que la credibilidad en la democracia no es votar cada cuatro años y olvidarnos hasta el próximo cuatrienio. Cuando votamos no concedemos un cheque en blanco para que el elegido haga de su capa un sayo. No es así. Perdón… No debería ser así. No ignoro la obviedad de lo expuesto. Pero sí tengo mis dudas de que hayamos sido una sociedad beligerante y activa contra los incumplimientos, corrupciones, mentiras y cinismo de gran parte de nuestros políticos. No obstante, se hace necesario reconocer que nuestras autoridades locales, en el tema del Hospital, siempre estuvieron a nuestro lado.

Si queremos que el árbol de la ampliación siga creciendo y más pronto que tarde sea una realidad, no nos queda más remedio que seguir regándolo.

Se hace imprescindible que sigamos en la calle dando testimonio de nuestra exigencia, de nuestro inconformismo, dando apoyo a las acciones de la Plataforma en Defensa del Hospital (PDHV) y de la Sanidad Pública y de calidad.

Con el convencimiento de lo necesario de vuestra presencia, desde aquí, os animo a todos a la próxima CONCENTRACIÓN que tendrá lugar en la puerta del Hospital el día 5 de mayo de 2015 a las 19 horas. Gracias por vuestra asistencia.

Fernando Delgado

Lo que pienso de escribir

Acabo de ver una entrevista a Gabo. Su acento se me pega en la boca como el gusto de un buen café colombiano. Hace un tiempo que escribo. Y digo “tiempo” y no digo “años” ni ninguna fracción de tiempo humana o espacial para que se entienda que ya ni me acuerdo de la primera vez que hice ese viaje a un lugar que no existe para hacer que “algo” existiera. Sobre “escribir” pienso mucho, últimamente incluso recién levantada y temo que ese sea el síntoma de una adicción. Creo que escribir tiene mucho que ver con lo mental. Creo que fue Leonardo quién dijo: “La pittura è una cosa mentale”. Bien, al final todo proviene de un mismo sitio. Quizá el Big Bang, quién sabe. 

El escritor o la escritora es ese viajero que marcha a un lugar que no existe, con un mapa muy antiguo donde los ríos son ancestrales y el idioma se parece más al vuelo de las aves que a las palabras. Se marcha y es difícil el camino. El escritor después de subir una montaña, la baja y se da cuenta de que no era lo que esperaba y la borra del mapa. Ese viajero hace muchos amigos pero le es imposible hablar con ellos. Solo, observa sus vidas y nadie es testigo de su tarea científica, de su recaudación de datos, de su estudio humano porque claro, recordemos, está en un lugar que no existe. Nadie sabe qué ocurrió durante todas las horas que Hemingway estuvo fuera pero frente a la mesa, ni siquiera el pájaro que se posó en su ventana. 

A veces creo que existe un cajón secreto, tan universal como el universo. Pero sólo aquell@s que tienen algo que contar pueden acceder a él. Con ese material, armamos las historias y las cosemos hasta hacer que se parezcan a una vida. Y aquella se parece a esta, y ésta nunca será aquella. Como dijo Miguel Ángel, las historias que mis esculturas cuentan están ya en la piedra, yo solo quito lo que sobra. Los escritores, las escritoras hacen un viaje de contrabando. Traen de la nada los elementos para la vida. Y a veces les cuesta el sueño o el entendimiento con la familia. Todo esto, fuera de lo terrenal. Hay quien va a un café para inspirarse pero incluso lo que va a encontrar estará fuera de ese café. Encima, debajo, dentro, fuera. Y el camino donde carga de regreso con lo que ha encontrado se convierte en un axioma perverso que ni él mismo será capaz de explicar.

Dice Isabel Allende que ella es un médium para sus personajes. Esa es la forma en la que ella ha establecido el contrabando. Bien, es tan mágica cómo sus novelas. Al final, se me acaba ocurriendo que ese camino que se recorre cuando uno escribe está siempre por construir. Que a veces podemos acceder a él de un salto, otra veces, agazapado cómo en un sótano. Y pienso que es maravilloso que hombres y mujeres de cualquier época emprendieran no sólo una vez, sino varias, ese camino invisible por los infiernos de nadie para dejar por escrito lo que vieron y que nunca jamás podrá volver a verse en ninguna parte.

Jessica Verbon

Café Viladecans

Hace unos días, un gran amigo mío me explicaba que ponía en marcha un nuevo proyecto en su pueblo, en Marruecos. Se trataba de mi amigo Mohammadi que hace ya un tiempo tuvo que volver a su tierra natal por los azotes de la crisis.

Mohammadi y su familia tuvieron que marchar pero se llevaban con ellos un trocito de Viladecans, y así lo han querido dejar patente en su nuevo negocio. Han montado un Café al que han llamado “Viladecans”. Sí, ha querido recordar ese nombre viéndolo cada día cuando va a trabajar. Como he dicho, ellos llevan una parte de nosotros y yo, llevo una parte de ellos en el corazón. 

Para mí, es un orgullo que se pasee el nombre de Viladecans por diferentes lugares del mundo así como que haya gente que lo ha adoptado como parte de su identidad.

“Integrar”, esa palabra tan maravillosa que suelen emplear los menos integradores, cuando hablamos de inmigración tiene unos apellidos que son, tolerancia a como son, respeto a lo que piensan y sobre todo un recibimiento adecuado. Esa es la manera de “integrar” no pretendiendo asimilarlos a nuestra cultura rechazando la suya y día a día mutilando su manera de vivir. Sólo hay un límite y ese es el respeto a los derechos humanos, cosa que por cierto creo que es tan o más respetada que por parte de algunos de los que han estado aquí siempre. Cuando viene un vecino a casa lo primero que hacemos es abrirle la puerta y saludarlo. ¿Por qué no con las personas que vienen a nuestras ciudades desde otros lugares?

Pero, con ese ejemplo, me gusta pensar que Mohammadi y su familia forman parte de “los de casa” y son “los de casa” porque mientras estuvieron aquí no sólo contribuyeron a generar riqueza en este país sino que a la vez, Mohammadi era un ejemplo de implicación ciudadana y de convivencia. Para mí, si a alguien no lo puedo considerar como “los de casa” es a esos Pujol, Bárcenas o Millet que se dedican al pillaje sistemático de lo que es de todos aprovechado situaciones de privilegio o a aquellos que trasladan su residencia a cualquier paraíso fiscal para evadir el pago de impuestos.

En Viladecans, tenemos ya hijos y nietos de aquellos marroquíes que venían por los años 70 del siglo pasado a trabajar en el campo y que probablemente sigan siendo musulmanes y tengan una cultura materna magrebí. Eso no quita que son catalanes y han de tener la misma igualdad de derechos pero también, la misma igualdad de oportunidades. Y esa última es tan importante como la primera si no queremos tener una sociedad fracturada. El tratamiento a la situación de las personas que han venido o sus descendientes, es un tema que tenemos que resolver entre todos y todas y no caer en la lectura fácil de “primer, els de casa” sin tener claro quienes son “els de casa”.

Miguel de la Rubia

Àngels

Escultura “El Ángel Caído”, de Ricardo Bellver, al parc del Retiro de Madrid,
 inspirada en versos d’“El paradís perdut”

Pel seu orgull cau llançat del cel amb tota la seva host d’àngels rebels per no tornar-hi mai. Agita al voltant les seves mirades, i blasfem les fixa a l’empiri, reflectint-se en elles el dolor més profund, la consternació més gran, la supèrbia més funesta i l’odi més obstinat (Milton, El paradís perdut, cant I)

Àngels de la guarda que protegeixen nenes caient del capdamunt d’escales i elles no es fan cap mal. Àngels interiors que t’aconsellen el camí correcte a estriar. Àngels guerrers que acaben amb els dracs dels malsons i fan florir roses amb llur sang vessada al sòl. Àngels que t’inspiren paraules mentre les treballes i t’esforces en escriure-les, que extreuen traços del teu llapis mentre crees formes noves a partir de la incertesa d’un full en blanc. Àngels humans que es van sacrificar per tu gran part de la seva vida, perquè estudiessis i res no et faltés, que et van dedicar tot el temps lliure que els permetia la feina i et van despertar la imaginació gràcies a lectures, a converses, a sessions de cinema viscudes com una festa especial, a passejos pel bosc de prop de casa amanits de xerrades intranscendents o potser importants…

Al meu pare li agradaven els àngels. Se’n sabia la jerarquia, i me la va ensenyar: serafins, querubins, trons, dominacions, virtuts, potestats, principats, arcàngels i àngels. Però els que més patxoca li feien eren els caiguts, els del poema èpic El paradís perdut, de l’anglès John Milton, i el del florentí Giovanni Papini a El Diable. Mon pare sempre va ser un romàntic, un idealista, un rebel. Àngels –com a símbols de custòdia i màgia– i runes –com a vestigis d’altres èpoques, tan efímeres com el nostre pas per la Terra–, eren, així, els personatges i escenaris preferits per ell. 

Ara que els valors s’esvaeixen enmig de dificultats econòmiques, deshonestedat i superficialitat en tot, les passions de l’home que va contribuir a dur-me a aquest món prenen més força en mi, i el recordo sovint. Encara ho faig més quan les males notícies volen i dirigeixen les nostres vides, quan se’n van els qui estimem, quan desapareixen persones, a l’aire i en segons, pel caprici d’una ment malalta, quan llurs familiars i amics són els qui resten per rememorar-les quan ja ningú les recordi.

Quan la gent no trobem el nostre lloc en una època complicada, quan ens diuen que hem d’intentar renéixer de les nostres cendres, busquem ajuda arreu. I tenim la sort de trobar-la, per exemple, en la mirada comprensiva d’amigues que treuen el millor de tu i comparteixen llurs ales: artistes del dibuix, el color i el ratolí, escriptores que escriuen i aprenen amb tu, dones lluitadores, algunes mares... En definitiva, àngels personificats que fan la teva vida més senzilla i l’hi donen sentit cada dia. Com el teu fill quan et somriu i el món llueix amb tota la brillantor tan sols amb aquest simple gest.

Tots en tenim un o més, d’àngels... Ja saps quins són els teus?

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Un #reptesantisidre, 1.500 abraçades!

 Hola a tothom!

La Fira de Sant Isidre i la Mostra d’entitats s’acosta carregada d’activitats, exhibicions i molta festa! Una oportunitat inigualable per conèixer les entitats de la teva ciutat, saber el que fan i, per què no, fer petar la xerrada una estoneta!

Us enrecordeu del #RepteSantIsidre de l’any passat? Allò que vam fer per terra amb centenars de persones amb gorres grogues… Al principi, quan ho vam proposar, dubtàvem molt que tots vosaltres hi fóssiu presents, pero un cop més ens vau demostrar que tot és possible si es fa amb ganes (i si tens una ciutat estupenda al darrere encara més). 

Vau ser un total oficial de 1.267 persones assegudes fent l’efecte dòmino, però ens consta que vau ser unes quantes més que us hi vau afegir a última hora… Hi havia entitats, ciutadans i ciutadanes, nens, nenes, avis i àvies, persones amb la cama enguixada… Va ser al·lucinant i ho vau fer possible vosaltres! Vam aconseguir l’efecte dòmino humà més llarg d’Espanya!

Aquest any, i donat l’èxit de l’any passat, us volem proposar un altre repte. Aquest cop no caldrà asseure’s a terra… Voleu saber de què tracta? Pareu atenció!

El #RepteSantIsidre de l’any 2015 tractarà de… (repic de timbals)… Récord nacional d’abraçades simultànies!

Més de 1.200 persones abraçant-se a la vegada, per demostrar que tot Viladecans fem pinya dia a dia per tirar la ciutat endavant i per fer d’aquesta ciutat un municipi actiu, divertit i esbojarrat.

Podeu venir amb la parella, amb l’amic, amb el gos, amb la veïna, el botiguer, el nét, el cosí o amb el vostre agent de policia o bomber preferit… També podeu ser valents i extrovertits i abraçar un desconegut i contagiar d’energia tothom.

Queda totalment permès abraçar els botiguers i expositors tant de la Fira com de la Mostra!

Porteu tanta gent com sigui possible i estigueu llestos per a una bona abraçada de 10 segons de duració, 10 segons on deixarem ben clar que tots estimem les entitats, comerços i persones que fan de Viladecans una ciutat genial… Vindràs?

Jo, l’organització, totes les persones implicades i centenars més t’esperem al Parc de la Marina el dissabte 16 de maig a les 19:45 h! Els participants tindran un obsequi… 

Vine al repte, abraça Viladecans!

Kevin Villalón 

Primer de Maig

D’aquí no gaires dies serà la festa del Primer de Maig, aquesta celebració establerta l’any 1889 com a data internacional de reivindicació obrera. La data va ser escollida en commemoració de l’execució d’uns treballadors de Chicago arran d’unes vagues que hi havia hagut a la ciutat. 

Les coses, certament, han canviat molt des d’aquelles èpoques. D’aquella classe obrera industrial que vivia tota ella unes condicions laborals molt semblants i que en conseqüència compartia reivindicacions molt semblants, hem passat a una societat marcada per la precarietat laboral i l’atur, la dispersió del món treballador, la poca consciència de compartir una mateixa situació social, els múltiples mitjans d’alienació i aïllament... 

I mentrestant, però, veiem com els qui dominen el nostre món, tant des dels llocs visibles del poder polític com des dels despatxos més foscos dels poders econòmics, estan anul·lant, una darrere l’altra, les conquestes aconseguides per la classe treballadora al llarg de tants anys i amb tants esforços. I contemplem amb estupor l’enriquiment escandalós dels poderosos mentre una gran part de la població pateix cada cop més i més penúries i viu situacions sovint d’insuportable tragèdia.

Les formes de lluita del moment actual no poden ser les mateixes de fa cent ni de fa cinquanta anys. Però hi han de ser. El Primer de Maig ens ho recorda i ens hi convida. 

L’estatut de 1979

Aprofitant la celebració de la diada de  Sant Jordi, el 23 d’abril de 1979, a la plaça de la vila es convocà una concentració reclamant l’estatut d’autonomia, amb un rètol a la façana de l’Ajuntament de Viladecans a on es podia llegir VOLEM L’ESTATUT. Remarcable va ser l’actuació de la Coral La Lira, cloent l’acte  i els representants dels partits polítics dalt del balcó de l’Ajuntament recolzant l’acte. Mesos més tard, el 25 d’octubre de 1979, es va fer un referèndum per aprovar  el text de l’Estatut. La participació fou del 60,5 % , i els vots afirmatius van arribar al 88,1 % dels vots. 

Andrés Remuñán Quiroga, comunista

Era un home de ferro colat. M’ho semblà des del primer moment, quan no sé qui me’l presentà, i ho vaig anar constatant, dia a dia, fins que deixàrem de tractar-nos. Andreu!, et presento l’Andrés Remuñán, se’m digué. I mentre fèiem l’encaixada i ens donàvem el primer cop d’ull, content, vaig pensar: òndia!, bona pinta la d’aquest paio-tocaio! Potser sí que ara farem feina! 

Fou una encaixada, que recordo en blanc i negre, talment com si de “El tercer hombre” o de “Sed de mal” es tractés i no sé el perquè. Cepat i amb celles poblades com déu mana, a lo Brézhnev, l’home em premé fortament la mà bo i serrant les dents. Sense jo saber si afirmava o preguntava, em digué: –Camarada...! Ell ja sabia alguna cosa de mi i jo alguna d’ell i, mirant de saber-ne més, tots dos ens regalàrem aquella primera llambregada ajuntant parpelles. 

M’havien dit que era un home nascut a Galicia, del PCE de tota la vida; que havia fet tota la guerra civil al front, amb els milicians a la Serra de Guadarrama, quan només tenia setze anys, i amb Lister al Jarama, a Brunete, a Belchite i a l’Ebre; que amb les restes de l’exèrcit de la República havia passat a França i allà s’havia integrat a la Resistència durant tots els anys de la Mundial; i que, alliberat París i no tenint-ne prou, fou dels que l’octubre de 1944 envaí Espanya per la Vall d’Aran esperant el recolzament aliat i una sublevació interior que no es produí.

M’havien dit també que després de passar-se tot una pila d’anys ben a prop de Santiago Álvarez 

–Secretari General del Partit Comunista de Galícia–, a començament dels setanta, ell i la seva muller, Concha Avilés Ros, havien decidit quedar-se a Espanya; duent de passada un encàrrec de la direcció del Partit per a la gent de l’interior. Una de les raons del quedar-se fou la intenció de cotitzar el temps suficient per tenir dret a la pensió de jubilació que els pogués correspondre. Feia anys que n’havia fet cinquanta. No tornà a Galícia; vingué a Viladecans on hi havia feina per viure, obrers amb qui ajuntar-se i possibilitat de continuar clandestinament la lluita de sempre. 

En Remuñán no era doncs com la major part dels militants o simpatitzants del PCE, vinguts del sud amb l’allau migratori dels anys cinquanta i seixanta, que havien viscut la guerra com a infants i que, en força casos, eren comunistes seguint la tradició familiar. A ell no calia que li expliquessin, fent el símil de la taronja, què era el PSUC, no. Ell sabia perfectament qui havia estat en Comorera, en Rafael Vidiella o en López Raimundo; sabia perfectament que el PSUC no era el PCE; i sabia que el PSUC era l’únic partit nacional sense estat propi adscrit a la III Internacional fins que aquesta organització fou dissolta l’any 1943. 

Aquest era un home que havia dormit gairebé deu anys abraçat a un fusell defensant una causa; el doble vetllant per la seguretat dels dirigents de la mateixa a l’exili; i ara, ja gran, tornava a ca seva per sumar i multiplicar adhesions convençut que no hi ha altra causa per la que lluitar. Per tant, poca broma.

Era hermètic com ell sol. Mai li vaig sentir contar cap “batalleta”. Quan se li preguntava per coses concretes de la guerra i de l’exili sempre et trobaves amb un encongiment d’espatlles o et deia que no en sabia res. I tant si en sabia. I em quedà clar quan, en la tardor de 1977, en el marc del IV Congrés del Partit mentre comentàvem la jugada, fent temps pels passadissos durant el darrer descans. Veient venir Santiago Carrillo envoltat de gent del Servei d’Ordre i un núvol d’ardits militants, en la que degué ser la primera visita del dirigent a Catalunya després de la legalització del Partit, em deixà plantat, i accelerant el pas envers Carrillo mentre aquest feia el mateix devers Remuñán, deixant enrere els companys amb excés de culte a la personalitat, tots dos xocaren en una abraçada de les de plantofar-se les esquenes, bo i dient-se: –¿Què tal, Andrés? ¿Cómo estás? –Ya ves, Santiago, por aquí vamos, de nuevo en casa..., peleando como siempre, ¿y, tú? –Bien, Remuñán, bien. Efectivamente, de nuevo en casa peleando... Salúdame a Concha. Després de tres segons de mirar-se fit a fit i deixar que els ulls s’humitegessin, es separaren. L’Andrés, deixant pas a la comitiva, tornà a mi. Tornàrem a seure a la sala en espera de la votació final, assegut amb els ulls clucs, en Remuñán resseguí en silenci el passat estirant les comissures. 

S’havia instal·lat a un pis de l’Alba-rosa. Allà, amb el seu amic Pedro Úbeda, el del “colmado” del Casino, feien bullir l’olla del barri i no paraven de sumar gent per canviar les coses. Ell es guanyava la vida reparant el que fos com a paleta; quan no era un particular era l’Ajuntament d’en Parellada el qui li encarregava petites feines de manteniment de la cosa pública. Sempre parant l’orella, això sí; sempre atent a qualsevol necessitat comunal, o a qualsevol contradicció personal, per incidir-hi. 

Quan Franco començava a morir-se, que és quan ens coneguérem, feia un any de la fusió –retorn a casa– dels “Bandera Roja” del Baix Llobregat amb el PSUC. Tres dels integrants d’aquella darrera cèl·lula BR de Viladecans ens posàvem a encapçalar les diferents àrees de l’organització, de manera molt més oberta i menys clandestina, orientant-les devers la que seria la fórmula organitzativa una vegada s’assolís la legalització: l’Agrupació. En Fèlix Moreno s’ocupava de refer el Moviment Obrer, i el Partit dins d’ell, a Roca sobretot; la Pilar Fontova s’ocupava d’endegar les JCC i a fer sindicalisme a la BRU i jo el món de l’associacionisme, veïnal i cultural, i el pagès; perdíem en Josep Palau, que passant a responsabilitzar-se de les JCC de la comarca, se’n tornava a Cornellà i ja haviem perdut en Rafael Osuna que, sense viure el procés de fusió, passava les de Caïm al Sàhara vivint la “Marcha Verde” i empassant-se l’abandó del poble saharaui. 

En aquell refer l’estructura organitzativa del Partit, en Remuñán, sense voler-ho, em féu un gran favor. En la tercera o quarta reunió, no recordo el dia, després d’incorporar-se a la direcció de Viladecans, sense esperar ningú, s’arrencà posant en solfa el que feia el Partit, i com ho feia. De manera que, més o menys explícitament, acabà demanant una autocrítica del màxim responsable, que era jo. Sorprès, perquè sabia molt bé què volia dir un que havia estat estalinista quan en una reunió emprava la paraula “autocrítica”, vaig fer un repàs de la meva militància clandestina fins aleshores i del que m’havia encarregat la Direcció, i sense esperar que se’m demanés la dimissió vaig posar el càrrec a la disposició dels presents, deixant constància que continuava militant alliberat de la responsabilitat de dirigir el Comitè Local. Els sorpresos passaren a ser-ne els instigadors i com si no hagués passat res, sense més discussió, el Comitè Local quedà escapçat fins uns mesos després quan arribà l’hora de constituir l’Agrupació. Per sort, la vinguda a viure a Viladecans de Pepe Vega, resolgué el que hauria estat un mal pas: posàrem en Vega al capdavant sense cap reticència i tots tan contents.

L’Andrés Remuñan, l’any després d’haver fet la seva contribució a la victòria del PSUC a les eleccions municipals de 1979, marxà a viure a Múrcia; el PSUC es trencava, li dolia, però li semblà que allà, a Murcia, hi feia prou falta i també s’hi podria guanyar dignament la vida; era la terra de la seva Concha.

La mort, però, a la que tant li havia vist la cara, vingué a cercar-los a Quintanar de la Orden a la provincia de Toledo. Potser algú encara ho recordarà; va ser portada a molts diaris.

Tornant de Madrid a Múrcia dos autocars carregats de militants provinents de la “Fiesta del PCE”, celebrada a la Casa de Campo, el darrer cap de setmana de setembre de l’any 1981, a la 1,45 de la matinada del dilluns, en l’anomenada “Curva del Matadero” d’aquell poble de Castella, un camió carregat de seitó que venia d’Alacant amb excés de velocitat, s’abocà contra el segon dels autocars i el va partir en dos. Gairebé tothom dormia. Moriren vint-i-tres persones, divuit resultaren greument ferides, dues lleument i només un en sortí il·lès. Tornaven de fer feina militant, atenent els visitants de la caseta del PCE de Múrcia. 

L’endemà, de bon matí, Santiago Carrillo, Nicolás Sartorius i Simón Sanchez Montero s’hi personaren, i a Carrillo, un altre cop, se li humitejaren els ulls.

Em vaig assabentar dels fets l’endemà, però vaig trigar mesos a saber que entre aquells comunistes morts hi havia el camarada Remuñán. Quan en vaig tenir coneixença, també un excés de liquid entre ull i parpelles em torbà, però, repensant-lo, vaig evitar que vessés galta avall.

Xarrasclet (Anas querquedula) Remolar 02/04/2015

Als Països Catalans és un ocell freqüent com a migrador, però no com a niador. El més característic del seu plomatge és una llista blanca que té per damunt de l’ull. Aquest any n’hi ha força exemplars al Delta del Llobregat.

Eio Ramon

Sants i apòstates

És un 1 de maig de fa trenta-sis anys al Passeig de Gràcia. El número trenta sis pels que vam ser nens a la postguerra sempre té un sabor de tragèdia, de morts en les voreres i de forats de bala en les parets. 

Aquella primavera, aquell maig, va ser d’una primavera fresca que no sabia de canvi climàtic perquè els jerseis triomfaven sobre les mànigues de camisa. El grup de dirigents que aguanta la pancarta no és de descamisats ni de descamisades, és d’enjaquetats amb camisa i corbata o amb jersei de coll alt patentat per l’Antoni Gutiérrez Díaz. Elles van més de diari, com alliberades de la  masculina coqueteria obrera dominguera.

La reivindicació de la Unitat Obrera acostuma a ser inversament proporcional: com més es reclama menys s’exerceix. El PCC no és el PCC que tots coneixem, sinó un altre PCC, secció catalana del PCE VIII-IX, que es va escindir del PCE l’any 68 quan aquest va condemnar la invasió de Txecoslovàquia. El seu líder era Agustín Gómez, un nen de la guerra que va ser futbolista del Torpede de Moscou i de la selecció soviètica. Va fitxar per l’Atlético de Madrid l’any 1956 però va jugar només un partit. Ser roig i militant comunista clandestí no el va ajudar. Va morir cinc dies abans de Franco i el seu partit va acabar fusionat amb el PCPE d’Enrique Líster.

Els Congressos comunistes imitaven els Concilis cristians, ja que sempre condemnaven a l’infern velles heretgies i produïen nous heretges. Aquí els esforçats militants marxistes leninistes treuen a passejar les estampes del seu santoral revolucionari Marx, Engels i  Lenin, precisament per denunciar  l’apostasia dels comunistes que havien abraçat l’eurocomunisme. 

Era l’any 1979, un any d’esperança que recordem en el blanc i negre  dels diaris i en el sol i ombra del desencís. De fet, Lluís Llach havia estat un desencisat matiner i ja havia cantat al 1978  el No és això, companys, no és això. / Ens diran que ara cal esperar. / I esperem, ben segur que esperem. / És l’espera dels que no ens aturarem / fins que no calgui dir: No és això. El mateix any el Manolo Vázquez Montalbán l’havia clavat amb una frase que l’ha sobreviscut. Contra Franco estábamos mejor. Per a algunes coses no passa el temps.

Foto: Jaume Muns

Text: José Luis Atienza