dijous, 16 de maig de 2013

És l'hora dels adéus

Adéu al dret a una vivenda digna
Actualment la nostra societat es troba davant de persones sumades a nous pobres que han perdut la seva llar, sentint-se menyspreats per haver d’abandonar tot el que durant anys els ha suposat el caliu per a la família, sense poder recuperar el que amb l’esforç del seu treball havien aconseguit. Enrere han quedat somnis i realitats, felicitat i penúries, es perden els drets però no els deures.
On ha quedat l`estat del benestar, que la nostra generació havia pogut aconseguir?
On queden a hores d’ara tots aquells consells que el banquer donava perquè compressin el pis, afegint-hi algun milió més per comprar també un cotxe?
Advocats, Justícia i Pau i altres entitats de drets humans reclamen que s’acabi aquest desori.
En moments com aquests la societat recolza qualsevol moviment que ajudi, ja que sembla que molts polítics viuen aïllats i no s`adonen del que realment passa.
Adéu a treballar a casa nostra
Podríem dir que és un èxode de talent quan s’ha d’emigrar per poder trobar una millor oportunitat laboral.
Els joves o no tan joves que després de tots els sacrificis per acabar uns estudis i una bona preparació, veuen que per poder assolir allò que havien somiat, “una feina digna”, han de plantejar-se marxar de Catalunya, ja que no és aquí on es donen oportunitats. Amb tot el sentiment que això comporta, deixar casa, família, amics, han de desarrelar-se i començar en una altra contrada on els costums, la gent, el tarannà en general serà diferent, i s’hi hauran d’avesar per poder seguir vivint amb dignitat.
Pensem, però, que marxar a l`estranger no es sinònim de no retorn, per a la majoria serà una estada temporal, confiem doncs que tot aquest potencial que ha de sortir torni a casa el més aviat possible.
Adéu a l`ensenyament en català
La immersió lingüística trontolla, perilla doncs la cohesió social. Després de tots els sacrificis que la majoria de docents van haver de fer per aconseguir un bon domini de la llengua, sacrificant hores fora de feina que la majoria de vegades treien a la seva família, ho van aconseguir, l`escola va esdevenir un model envejable per a molts. En aquesta normalitat lingüística i social hi ha participat tota la societat, professors, alumnes, mares, pares, personal no docent amb una professionalitat excel·lent.
Considero que aquesta sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dinamita la cohesió social posant o generant problemes amb un tema que ja té un ampli consens social.
Crec que aquesta resolució no té cap lògica ja que sempre s`ha garantit els drets dels nouvinguts amb les exempcions corresponents durant el període que l`alumne ho necessiti segons l`edat o les seves característiques, regulat per llei.
Entenc però, que les reclamacions vénen per una altra banda: famílies que residint ja a Catalunya no volen l’ensenyament en català, de ben segur que no s’han passejat dins d’una escola, parlo generalment de la pública, l’ensenyament és en català però la llengua d’ús és el castellà, passadissos, patis, a les hores d’entrada i sortida i als esbarjos només sents el castellà. Quina por tenen de perdre el castellà? Per altra banda no volent que els seus fills aprenguin la llengua del lloc on viuen, la pròpia del seu país, els segreguen d’aprendre una nova llengua però també la cultura. Una llengua és molt més però sobretot t’introdueix a nous mons i bones pràctiques, no és marginar a ningú sinó ensenyar a estimar, i estimar és donar.
Montserrat Pastor