L’Enregàs és una zona de camps –el que se’n diu una “partida”– que hi ha entre Viladecans i Gavà, i que ha donat nom al camí que separa tots dos municipis. Comença gairebé immediatament després de la via del tren, i s’allarga fins més enllà de l’autopista. Des del punt de vista meu personal, puc dir que quan era petit el meu avi hi tenia arrendat un camp, al qual jo anava sovint, i del qual en recordo sobretot un arbre que feia bercocs (o, per dir-ho segons els diccionaris, albercocs), que em tenia el cor robat.
Dic tot això, perquè em sembla interessant parlar de “l’Enregàs”, perquè és un magnífic testimoni de com ha evolucionat la nostra manera de parlar, a Viladecans i a tot el Delta. El nom de “l’Enregàs”, en efecte, és tota una joia de la transformació lingüística que la parla popular va fent.
D’on ve, el nom de “l’Enregàs”? És bastant senzill i obvi: ve d’un senyor que es deia Regàs. A aquest senyor, fa segles, la gent li deia “en Regàs”, perquè fa segles, aquí, com a la resta de Catalunya, a les persones se les anomenava posant-hi “en” al davant: “en Jaume”, “en Pere”, “en Coromines”… Però, així com a bona part de Catalunya s’ha anat mantenint aquest costum d’anomenar la gent posant-hi “en” al davant, aquí, i a altres llocs, aquest costum va anar canviant i, en comptes de posar “en”, es va anar posant l’article “el”. Per això ara, a Viladecans, diem més aviat “el Jordi” o “el Pocapina” o “el Faura”. I si a vegades fem servir “en” per anomenar les persones, generalment ho fem més aviat perquè ho hem sentit dir a la ràdio o la televisió, però no perquè sigui la nostra forma tradicional de parlar.
Doncs un cop explicat tot això, situem-nos, posem per cas, fa cent o cent cinquanta anys. Aleshores, a Viladecans o a Gavà, ja no hi havia ningú que utilitzés la forma “en” per anomenar una persona. Tothom utilitzava “el”. Però aquelles terres que duien el nom del senyor Regàs, la gent havia continuat anomenant-les tal com havien fet sempre, és a dir, que parlaven de les terres d’“en Regàs”. Però ja no sabien que aquest “en” era com l’article que es posa davant del nom. Desconeixien el significat d’aquest “en”. I, sense adonar-se’n, van acabar considerant que “en Regàs” era una sola paraula, un sol nom, “Enregàs”. I com feien amb totes les altres partides (el Serral Llarg, el Pi Tort…), van començar a dir-lo posant-hi l’article al davant. I va quedar com ho diem ara: l’Enregàs.
Ja dic, els noms ens ajuden a entendre la nostra història i la nostra llengua. Per això els hem de conservar. Però val a dir que aquest nom de l’Enregàs no ha tingut gaire fortuna en aquest sentit. Perquè, si mirem els mapes, veurem que l’opció que s’ha fet oficialment ha estat la de deixar de banda l’evolució de la llengua, que és fruit de generacions i generacions de viladecanencs i gavanencs, i fer servir el nom que hi havia fa segles però que ara ja no existeix. Sap greu trobar-se que als mapes posa “camí d’en Regàs”, “camí de Can Regàs”, “plaça del Regàs”, en comptes de posar la manera com realment es diuen aquestes terres: l’Enregàs. I perdre aquest nom és perdre una petita peça de la nostra història i una joia de la nostra parla.
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada